La va clavar del tot Marta Pessarrodona quan l'any 1992 va assegurar que Montserrat Roig era "la primera escriptora ―en sentit genèric— total que ha tingut la cultura catalana". Pessarrodona al·ludia directíssimament a la pluralitat i riquesa de la seva obra literària: novel·lista, contista, biògrafa i retratista, memorialista, periodista, guionista, assagista, teòrica de la literatura, cronista de viatges… I tampoc podem deixar de banda el compromís polític i ètic de l'autora, que es barreja inextricablement amb la seva producció literària.
Tenim un munt d'instantànies reals o imaginàries al cap quan pensem en Montserrat Roig. Veiem l'aprenent d'actriu que ingressa a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual l'any 1961, on coneixerà de prop Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Veiem l'estudiant que va entrar a la Universitat de Barcelona l'any 1963, on descobrirà el mestratge de Joaquim Molas. Veiem la jove compromesa que l'any 1966 participa en la famosa Caputxinada, i que també serà present a la tancada a Montserrat l'any 1970. Veiem la periodista que enceta la seva carrera a ‘Serra d'Or' i ‘Triunfo', de la mà de Jordi Sarsanedas i Manuel Vázquez Montalban, respectivament.
Veiem la jove autora que irromp en el panorama de la literatura guanyant, contra tot pronòstic, el prestigiós premi Víctor Català l'any 1970 amb un primer llibre de relats, "Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen". Veiem la dona que va ser mare dues vegades, el 1970 i el 1975, perquè com a vitalista convençuda no estava disposada que la seva carrera literària li privés de cap cosa important a la vida. Dos anys després, el 1972, veiem com emergeix paral·lelament la novel·lista amb ‘Ramona, adéu'. Veiem l'entrevistadora subtil i furgadora que va poder redefinir el mitjà televisiu a la sèrie ‘Personatges', emesa per TVE Catalunya el 1977-78. Veiem l'assagista que el 1977, amb ‘Els catalans als camps nazis', situa la literatura catalana en ple debat internacional sobre l'extermini jueu. Veiem la cronista de viatges que s'apassiona amb el passat i el present de Sant Petersburg a ‘L'agulla daurada' l'any 1985. Veiem el triomf de la teòrica literària l'any 1991 amb ‘Digues que m'estimes encara que sigui mentida'. I veiem ‘in extremis' com neix la dramaturga amb ‘Reivindicació de la senyora Clito Mestres', estrenada al Teatre Romea el 10 de juny de 1991.
Montserrat Roig és una figura clau i decisiva de la literatura i la cultura de la segona meitat del segle XX. Tothom coneix el seu nom. Tothom és capaç de recordar algun aspecte de la seva obra. Tothom té gravada a la memòria alguna imatge de la seva cara, amb tota certesa a partir d'alguns dels magnífics retrats que la fotògrafa Pilar Aymerich li va fer al llarg dels anys.
Però no tenim una idea clara i precisa de la vàlua intrínseca de la seva obra, de l'aportació insubstituïble que va fer a la literatura i la cultura. Per què? Pels excessos d'historicisme de les persones que han estudiat la seva obra, que l'empetiteixen i la converteixen en un document d'època. Per la persistència de valors més aviat conservadors de certs sectors del feminisme literari que, sense voler, acaben restringint l'àmbit d'abast de la seva obra. Per l'arribada de l'estètica postmoderna que menyspreava el seu sentit de compromís ètic i polític. Per l'actitud condescendent de moltes persones, companys i companyes de la professió, que la van tractar sense atorgar-li el respecte que es mereixia com a artista de la paraula de primera magnitud. Per la repetició incessant de tòpics sobre la seva figura i la seva obra.
Fa 20 anys que ha desaparegut Montserrat Roig. I ara tenim el seu futur a les nostres mans. Simplement, hem d'aturar d'una vegada els tòpics i les actituds reduccionistes. Hem de tornar a començar des de zero i acostar-nos a la seva obra com si fos per primera vegada. Hem de llegir-la a fons i de veritat. Ens espera una artista humana, intel·ligent, substanciosa, dedicada, rigorosa, innovadora, universal i duradora.
Tenim un munt d'instantànies reals o imaginàries al cap quan pensem en Montserrat Roig. Veiem l'aprenent d'actriu que ingressa a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual l'any 1961, on coneixerà de prop Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Veiem l'estudiant que va entrar a la Universitat de Barcelona l'any 1963, on descobrirà el mestratge de Joaquim Molas. Veiem la jove compromesa que l'any 1966 participa en la famosa Caputxinada, i que també serà present a la tancada a Montserrat l'any 1970. Veiem la periodista que enceta la seva carrera a ‘Serra d'Or' i ‘Triunfo', de la mà de Jordi Sarsanedas i Manuel Vázquez Montalban, respectivament.
Veiem la jove autora que irromp en el panorama de la literatura guanyant, contra tot pronòstic, el prestigiós premi Víctor Català l'any 1970 amb un primer llibre de relats, "Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen". Veiem la dona que va ser mare dues vegades, el 1970 i el 1975, perquè com a vitalista convençuda no estava disposada que la seva carrera literària li privés de cap cosa important a la vida. Dos anys després, el 1972, veiem com emergeix paral·lelament la novel·lista amb ‘Ramona, adéu'. Veiem l'entrevistadora subtil i furgadora que va poder redefinir el mitjà televisiu a la sèrie ‘Personatges', emesa per TVE Catalunya el 1977-78. Veiem l'assagista que el 1977, amb ‘Els catalans als camps nazis', situa la literatura catalana en ple debat internacional sobre l'extermini jueu. Veiem la cronista de viatges que s'apassiona amb el passat i el present de Sant Petersburg a ‘L'agulla daurada' l'any 1985. Veiem el triomf de la teòrica literària l'any 1991 amb ‘Digues que m'estimes encara que sigui mentida'. I veiem ‘in extremis' com neix la dramaturga amb ‘Reivindicació de la senyora Clito Mestres', estrenada al Teatre Romea el 10 de juny de 1991.
Montserrat Roig és una figura clau i decisiva de la literatura i la cultura de la segona meitat del segle XX. Tothom coneix el seu nom. Tothom és capaç de recordar algun aspecte de la seva obra. Tothom té gravada a la memòria alguna imatge de la seva cara, amb tota certesa a partir d'alguns dels magnífics retrats que la fotògrafa Pilar Aymerich li va fer al llarg dels anys.
Però no tenim una idea clara i precisa de la vàlua intrínseca de la seva obra, de l'aportació insubstituïble que va fer a la literatura i la cultura. Per què? Pels excessos d'historicisme de les persones que han estudiat la seva obra, que l'empetiteixen i la converteixen en un document d'època. Per la persistència de valors més aviat conservadors de certs sectors del feminisme literari que, sense voler, acaben restringint l'àmbit d'abast de la seva obra. Per l'arribada de l'estètica postmoderna que menyspreava el seu sentit de compromís ètic i polític. Per l'actitud condescendent de moltes persones, companys i companyes de la professió, que la van tractar sense atorgar-li el respecte que es mereixia com a artista de la paraula de primera magnitud. Per la repetició incessant de tòpics sobre la seva figura i la seva obra.
Fa 20 anys que ha desaparegut Montserrat Roig. I ara tenim el seu futur a les nostres mans. Simplement, hem d'aturar d'una vegada els tòpics i les actituds reduccionistes. Hem de tornar a començar des de zero i acostar-nos a la seva obra com si fos per primera vegada. Hem de llegir-la a fons i de veritat. Ens espera una artista humana, intel·ligent, substanciosa, dedicada, rigorosa, innovadora, universal i duradora.