Amb la publicació del ‘Diccionario Biográfico Español' s'ha parat esment en la Real Academia de la Historia. I aquesta consciència de la seva existència s'ha acompanyat d'incomoditat —quan no de rebuig— cap a aquest organisme.
La raó ha estat l'article sobre Francisco Franco que ha escrit pel diccionari l'eminent historiador Luis Suárez Fernández, gran especialista… en el segle XV castellà. Aquest autor octogenari és una de les principals autoritats en temes com la crisi castellana del segle XV i, especialment, el regnat d'Isabel la Catòlica. Això no treu que sigui un reaccionari i integrista catòlic. Bona part de la seva vida l'ha dedicat a defensar la canonització d'Isabel la Catòlica davant el Vaticà i a enaltir la figura del dictador Francisco Franco des de la fundació que porta el seu nom. Per tant, cal considerar que les credencials que l'habiliten per escriure sobre el tema són ideològiques abans que científiques.
No ens ha de sorprendre que hagin cercat un franquista per escriure sobre Franco. La Real Academia era un organisme que llanguia com a cementiri d'elefants fins que a mitjan anys noranta José M. Aznar el volgué convertir en una eina més del rearmament ideològic del nacionalisme espanyol. Només van fer falta diners, perquè els acadèmics ja estaven guanyats per a la causa, amb excepcions tan escasses com honroses, per la qual eren cridats. Es pot veure en l'obra col·lectiva que van fer el 1998: ‘España. Reflexiones sobre el ser de España'.
Era tan fàcil! La Real Academia —no per atzar fundada per Felip V— tria els seus membres per criteris de cooptació absolutament arbitraris en què l'únic criteri de pes és ser resident a Madrid. Dels 35 acadèmics que hi ha, només set són de fora de la capital "del reino" i només hi ha tres dones. L'únic acadèmic d'una universitat catalana, per cert, és especialista en Història Antiga.
A hores d'ara, amb el ‘Diccionario Biográfico' continuen creant doctrina en història espanyola amb una gran influència en el sistema universitari i, fins i tot, el polític: un acadèmic acompanya el rei com a assessor en els seus viatges a Amèrica. Farem bé de no menystenir un organisme que, vist des de fora, pot tenir un aire ranci i caspós. No és inofensiu. En absolut.
Àngel Casals és professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona.
La raó ha estat l'article sobre Francisco Franco que ha escrit pel diccionari l'eminent historiador Luis Suárez Fernández, gran especialista… en el segle XV castellà. Aquest autor octogenari és una de les principals autoritats en temes com la crisi castellana del segle XV i, especialment, el regnat d'Isabel la Catòlica. Això no treu que sigui un reaccionari i integrista catòlic. Bona part de la seva vida l'ha dedicat a defensar la canonització d'Isabel la Catòlica davant el Vaticà i a enaltir la figura del dictador Francisco Franco des de la fundació que porta el seu nom. Per tant, cal considerar que les credencials que l'habiliten per escriure sobre el tema són ideològiques abans que científiques.
No ens ha de sorprendre que hagin cercat un franquista per escriure sobre Franco. La Real Academia era un organisme que llanguia com a cementiri d'elefants fins que a mitjan anys noranta José M. Aznar el volgué convertir en una eina més del rearmament ideològic del nacionalisme espanyol. Només van fer falta diners, perquè els acadèmics ja estaven guanyats per a la causa, amb excepcions tan escasses com honroses, per la qual eren cridats. Es pot veure en l'obra col·lectiva que van fer el 1998: ‘España. Reflexiones sobre el ser de España'.
Era tan fàcil! La Real Academia —no per atzar fundada per Felip V— tria els seus membres per criteris de cooptació absolutament arbitraris en què l'únic criteri de pes és ser resident a Madrid. Dels 35 acadèmics que hi ha, només set són de fora de la capital "del reino" i només hi ha tres dones. L'únic acadèmic d'una universitat catalana, per cert, és especialista en Història Antiga.
A hores d'ara, amb el ‘Diccionario Biográfico' continuen creant doctrina en història espanyola amb una gran influència en el sistema universitari i, fins i tot, el polític: un acadèmic acompanya el rei com a assessor en els seus viatges a Amèrica. Farem bé de no menystenir un organisme que, vist des de fora, pot tenir un aire ranci i caspós. No és inofensiu. En absolut.
Àngel Casals és professor d'Història Moderna a la Universitat de Barcelona.