Un cavaller que passa pels voltants de Silca (Líbia) s'assabenta que una bella donzella, la filla del rei, Cleodolinda, serà sacrificada al drac que viu a l'estany per tal que deixi d'atemorir els vilatans. És Sant Jordi, cavaller de Capadòcia (a l'actual Turquia), que, per evitar-ho, mata el monstre que assetja la ciutat i salva la princesa. Això és el que explica al segle XIII el frare dominic Jacob de Voragine en la ‘Llegenda daurada', considerada la font essencial per a la consolidació i la difusió de la llegenda d'aquest màrtir cristià a qui l'emperador romà Dioclecià va ordenar perseguir l'any 303.
En aquest document i en les representacions iconogràfiques que es van fer al llarg de l'edat mitjana es presentava el sant com un jove imberbe vestit de militar amb cuirassa i casc, i que anava a peu o a cavall. Simbolitzava el cavaller heroic però també la victòria del Bé sobre el Mal, talment com altres sants militars com Sant Jaume o Sant Demetri. Però la figura de Sant Jordi també sembla ser hereva d'herois molt anteriors provinents de llegendes mesopotàmiques, com la de Marduk i el monstre Tiamat o el déu egipci Horus contra Seth.
Amb tot, pel filòsof i tradicionalista de la Universitat d'Amiens Jean Hani la llegenda de Sant Jordi sembla tenir més semblances amb la de l'heroi grec Perseu. Quan aquest troba Andròmeda, la filla del rei de Cassiopea (Etiòpia), encadenada a una roca per ser sacrificada a un monstre marí, Perseu no pot fer altra cosa que alliberar-la. Amb aquest acte, narrat per Ovidi a ‘Les Metamorfosis', l'heroi grec no solament triomfa sobre les forces del Mal, sinó que estableix les bases sobre les quals s'assentarà el concepte cavalleresc medieval, segons el qual els cavallers, com Sant Jordi, posaven l'ordre al caos a través de la intermediació divina.
Per si el vincle llegendari no fos suficient, les dues figures també s'han relacionat iconogràficament, tal com detalla la historiadora de l'art Helena Carvajal, de la Universitat Complutense de Madrid. Per exemple, en un vas corinti del segle VII aC conservat a l'Altes Museum de Berlín que mostra el rescat d'Andròmeda s'aprecia un monstre marí de formes reptilianes atacat per Perseu. De la mateixa manera representen Sant Jordi els primers cristians de l'Església oriental en les seves icones: sempre en primer pla clavant una llança a la boca del drac en un dels extrems de l'escena.
Tot i que els colors i el realisme amb què es representa el sant han anat canviant amb el pas del temps, la reproducció d'escenes de la vida del sant no es va diversificar. I una d'elles es va convertir en la predilecta, la mort del drac, que es veu en les obres medievals de Vitale da Bologna o Paolo Ucello.
El Perseu catòlic
L'associació directa de llegenda i mite va arribar amb l'edat moderna, sobretot a partir de la Contrareforma religiosa, quan es va popularitzar de nou la història de Perseu. El paper preponderant del sant en la societat i la cultura europees des del segle XIII, es va aprofitar al segle XVII per difondre la llegenda grega per mitjà del teatre i la festa. Així, el dramaturg Lope de Vega va dedicar un extens poema a l'estimada de Perseu, ‘La Andrómeda', el 1620, i també va escriure la comèdia ‘El Perseo'. Però la comèdia més sorprenent és, sens dubte, ‘El Catholico Perseo San Jorge', del valencià Alexandre de Arboleda, en què el títol ja ens revela la relació que trobaven en l'època entre ambdues històries. I no només en peces teatrals, sinó també en espectacles pirotècnics, com el que van organitzar els jesuïtes el 1622 a Madrid per celebrar la canonització de Sant Francesc Xavier. Curiosament, en aquest combat pirotècnic entre Perseu i el monstre (que presentaven com un drac), els religiosos ja van explicar el mite de forma cristianitzada. En aquest cas, Andròmeda simbolitzava la religió catòlica atacada pel monstre hugonot i salvada per un Perseu-Lluis XIII, com narra l'especialista en cultura visual barroca Javier Portús Pérez.
Malauradament, de moment no tenim constància de la celebració d'aquests actes a Catalunya, tot i que l'adopció de Sant Jordi com a patró de la corona catalanoaragonesa venia d'antic i va esdevenir un senyal d'identitat que es va contraposar amb Sant Jaume, el referent cavalleresc castellà.
En aquest document i en les representacions iconogràfiques que es van fer al llarg de l'edat mitjana es presentava el sant com un jove imberbe vestit de militar amb cuirassa i casc, i que anava a peu o a cavall. Simbolitzava el cavaller heroic però també la victòria del Bé sobre el Mal, talment com altres sants militars com Sant Jaume o Sant Demetri. Però la figura de Sant Jordi també sembla ser hereva d'herois molt anteriors provinents de llegendes mesopotàmiques, com la de Marduk i el monstre Tiamat o el déu egipci Horus contra Seth.
Amb tot, pel filòsof i tradicionalista de la Universitat d'Amiens Jean Hani la llegenda de Sant Jordi sembla tenir més semblances amb la de l'heroi grec Perseu. Quan aquest troba Andròmeda, la filla del rei de Cassiopea (Etiòpia), encadenada a una roca per ser sacrificada a un monstre marí, Perseu no pot fer altra cosa que alliberar-la. Amb aquest acte, narrat per Ovidi a ‘Les Metamorfosis', l'heroi grec no solament triomfa sobre les forces del Mal, sinó que estableix les bases sobre les quals s'assentarà el concepte cavalleresc medieval, segons el qual els cavallers, com Sant Jordi, posaven l'ordre al caos a través de la intermediació divina.
Per si el vincle llegendari no fos suficient, les dues figures també s'han relacionat iconogràficament, tal com detalla la historiadora de l'art Helena Carvajal, de la Universitat Complutense de Madrid. Per exemple, en un vas corinti del segle VII aC conservat a l'Altes Museum de Berlín que mostra el rescat d'Andròmeda s'aprecia un monstre marí de formes reptilianes atacat per Perseu. De la mateixa manera representen Sant Jordi els primers cristians de l'Església oriental en les seves icones: sempre en primer pla clavant una llança a la boca del drac en un dels extrems de l'escena.
Tot i que els colors i el realisme amb què es representa el sant han anat canviant amb el pas del temps, la reproducció d'escenes de la vida del sant no es va diversificar. I una d'elles es va convertir en la predilecta, la mort del drac, que es veu en les obres medievals de Vitale da Bologna o Paolo Ucello.
El Perseu catòlic
L'associació directa de llegenda i mite va arribar amb l'edat moderna, sobretot a partir de la Contrareforma religiosa, quan es va popularitzar de nou la història de Perseu. El paper preponderant del sant en la societat i la cultura europees des del segle XIII, es va aprofitar al segle XVII per difondre la llegenda grega per mitjà del teatre i la festa. Així, el dramaturg Lope de Vega va dedicar un extens poema a l'estimada de Perseu, ‘La Andrómeda', el 1620, i també va escriure la comèdia ‘El Perseo'. Però la comèdia més sorprenent és, sens dubte, ‘El Catholico Perseo San Jorge', del valencià Alexandre de Arboleda, en què el títol ja ens revela la relació que trobaven en l'època entre ambdues històries. I no només en peces teatrals, sinó també en espectacles pirotècnics, com el que van organitzar els jesuïtes el 1622 a Madrid per celebrar la canonització de Sant Francesc Xavier. Curiosament, en aquest combat pirotècnic entre Perseu i el monstre (que presentaven com un drac), els religiosos ja van explicar el mite de forma cristianitzada. En aquest cas, Andròmeda simbolitzava la religió catòlica atacada pel monstre hugonot i salvada per un Perseu-Lluis XIII, com narra l'especialista en cultura visual barroca Javier Portús Pérez.
Malauradament, de moment no tenim constància de la celebració d'aquests actes a Catalunya, tot i que l'adopció de Sant Jordi com a patró de la corona catalanoaragonesa venia d'antic i va esdevenir un senyal d'identitat que es va contraposar amb Sant Jaume, el referent cavalleresc castellà.