El 13 d'agost de 1940 va començar el fatal compte enrere de la vida del president de Catalunya. Aquella tarda, sis agents de la policia de l'exèrcit alemany es van presentar a la seva casa de La Baule, a la Bretanya. La seva segona esposa, Carme Ballester, ho va descriure així en un manuscrit localitzat per l'historiador Joaquim Aloy: “dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldat alemanys entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; però trobaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs; llavors ja començaren a estar contents de la troballa; seguit s'ho posaren a la butxaca, també s'emportaren tots els documents que trobaren, fins i tot les nostres cartes d'identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d'advocat i d'altres, que el meu marit volia conservar”.

De La Baule, Companys va ser traslladat a la vil·la Carolina, una torre on operava l'Administració nazi de la zona i on Ballester va veure el seu marit durant uns segons, els últims en què el va veure en vida. D'aquí va ser conduït a la presó de La Santé, a París, d'on va sortir per ser lliurat a les autoritats franquistes, el 29 d'agost. Aquell dia, Pedro Urraca, l'espia espanyol que va ser clau en la detenció del president, el va entregar a Irun. D'aquí va anar a Madrid, on va ser torturat, vexat i tractat com un animal de fira. Va arribar a Barcelona el 3 d'octubre, on l'esperava un consell de guerra sense cap garantia legal. Us ho expliquem amb tot detall, a aquesta peça de Sapiens.cat.

El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d'octubre. Va començar a les 10 del matí. El president va haver d'escoltar comentaris sobre la seva vida personal, les declaracions dels testimonis sempre van ser contràries als interessos del president i es van llegir els documents aportats per un testimoni en què se citaven els noms de persones assassinades durant els primers mesos de la guerra. La defensa no va poder proposar cap dels molts testimonis que haguessin pogut declarar a favor de Companys, que haurien explicat que havia contribuït a salvar-los la vida.

El consell només va durar una hora. Al cap d'una estona, el tribunal va fer públic el veredicte: “Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”. Només conèixer la sentència, Ramon de Colubí va anar a informar Ramona i Neus Companys del fatal desenllaç. Els va aconseguir un permís per a veure, aquella nit, i per darrera vegada, el seu germà. Segons va explicar a SÀPIENS, també va enviar un telegrama a Franco demanant la commutació de la pena, però no en va rebre cap resposta.

El 14 d'octubre de 1940, un dia abans de l'afusellament de Companys, el brigada de la Policia Armada i de Tràfic Benjamí Benet Blanch va rebre l'ordre de comandar un escamot militar. Se li informava que havia d'estar al castell de Montjuïc abans del trenc d'alba. S'hi va presentar amb un uniforme oficial de color marró.  Un cop allà se li va notificar que anava a dirigir un escamot d'afusellament format per militars per complir una sentència a un condemnat a mort. Era la primera vegada que rebia aquesta sinistra missió. No se'n sabia avenir, però era una ordre i, tot i que era membre de la Policia Armada, estava sota les lleis militars. No s'hi podia oposar. Si es negava a complir l'ordre, seria arrestat i portat a un consell de guerra amb penes molt dures. Va demanar saber la identitat de la persona a la qual calia afusellar. El seu rostre va empal·lidir quan el van informar del nom del condemnat. Lluís Companys!

Benet va veure com la comitiva enfilava el fossar de Santa Eulàlia, l'escenari habitual de les execucions al castell de Montjuïc després de la guerra. Un soldat amb una creu alçada encapçalava la marxa, seguit per dos soldats que il·luminaven el camí amb dos focus de gasolina. A continuació, Lluís Companys, encara fumant, acompanyat de Ramon de Colubí, el seu advocat defensor, i dels dos sacerdots, Planas i Gríful. Darrere seu, el jutge militar Ramon de Puig; el governador del castell Joaquín Pascual Sánchez; el capità de la Guàrdia Civil Gonzalo Fernández Valdés, i, possiblement, un altre capità de la Benemèrita, l'inefable Manuel Brabo Montero, del servei d'informació de la policia i cap del Rondín Antimarxista. Al seu costat hi havia el piquet comandat per Benet.

En arribar al fossar, Companys va parlar de manera animada amb els dos sacerdots i, en el silenci impressionant, es va acomiadar dels seus acompanyants més immediats i, molt especialment, del seu defensor, Ramon de Colubí, que, molts anys després, ho recordaria així: "En sortir fora, jo el vaig acompanyar al fossar. Quan vam veure que tothom era al seu lloc, li vaig fer una abraçada. Ell em va correspondre. Ens vam acomiadar. Vaig anar en direcció al piquet d'afusellament. La qüestió era molt greu. Jo mai havia viscut una situació així".

Companys es va descalçar. Després d'uns segons interminables, un silenci dramàtic va trencar la veu de Benjamí Benet, que primer va donar l'ordre d'apuntar i a continuació d'obrir foc als joves soldats que formaven l'escamot. Diverses bales van impactar al cos ‒no pas al cap‒ del president Companys, que va cridar “per Catalunya!” just abans de caure a terra. Després, Benjamí Benet es va atansar, sol, trepitjant amb les seves botes el fossar enfangat i sense un bri d'herba els metres que el separaven del cos de Lluís Companys i Jover. Quan hi va arribar, va observar que el president encara era viu. Va treure la pistola i li va disparar, més d'una vegada, amb una pistola Astra 400 de 9 mm de llarg, coneguda com 'la puro'. Després de diversos trets, Companys, ara sí, era mort. Acabava així la vida del 123è president de la Generalitat de Catalunya. Llegiu a Sapiens.cat tota la història sobre Benjamí Benet.