Els d'avui són uns comicis excepcionals. D'una banda, perquè aquestes eleccions generals se celebren quatre mesos després de les anteriors i havent estat impossible formar un govern de coalició amb una majoria parlamentària suficient. De l'altra, perquè es desenvoluparan en el pitjor clima de violència i tensió social de l'última dècada. Quan aquest vespre analitzem els resultats haurem de tenir en compte cinc claus que expliquem a continuació.
Els electors van voler limitar les aspiracions del president Erdoğan
Els votants turcs havien encarregat al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) que formés govern, però no li van estendre un xec en blanc. La distància amb el segon partit era de més de quinze punts. No obstant això, en no aconseguir la majoria absoluta (van obtenir 258 escons i el 40,87% de vots, lluny dels 276 que li haurien permès governar en solitari), l'AKP estava obligat a formar un govern de coalició o, si més no, un govern en minoria amb suports parlamentaris. A més, els electors van voler limitar les aspiracions del president Erdoğan per aprovar una nova constitució que transformés Turquia en un sistema presidencialista. Per fer-ho necessitava un mínim de 330 diputats afins. També van voler que el Partit Democràtic del Poble (HDP), que és una expressió del nacionalisme kurd però que ha sabut obrir-se espai entre altres sectors de la societat, estigués representat al Parlament. Part dels seus votants ho van fer per convicció, i d'altres amb el convenciment que era la forma més efectiva per frenar les aspiracions d'Erdoğan d'acumular encara més poder.
L'avanç electoral respon a una aposta d'Erdoğan. S'havien iniciat negociacions per intentar articular una gran coalició amb el principal partit de l'oposició, el Partit Republicà del Poble (CHP). Una opció que l'‘establishment' econòmic de Turquia havia promogut en nom de l'estabilitat i la conciliació. En molts cercles s'acusa el mateix Erdoğan d'haver fet descarrilar aquestes negociacions i d'haver-ho desitjat des del principi. Sobretot per càlculs electorals, ja que els dies posteriors a les eleccions es va publicar una enquesta d'IPSOS segons la qual l'AKP podria haver afegit un 4% de vots si els electors haguessin conegut amb antelació el resultat final. Un marge que no obria el camí a una nova constitució però que permetia un govern en solitari i la consolidació de facto d'un sistema presidencial. Sobre el primer ministre, Ahmet Davutoglu, circulen informacions contradictòries. Segons algunes fonts, ell hauria preferit la "gran coalició" no només per convicció, sinó també per afirmar la seva autoritat davant el president. Altres fonts, en canvi, desmenteixen aquesta interpretació i creuen que Davutoglu no ha fet altra cosa que respondre al desig majoritari del seu partit. En tot cas, tant si el resultat d'avui és una victòria (un govern amb majoria absoluta) com si és un fracàs (baixar del 40% de vots), ho serà d'Erdoğan, ja que seva ha estat l'aposta.
Les qüestions de seguretat copen l'agenda
El context ha canviat, i també ho ha fet la campanya electoral. Fa quatre mesos es parlava, sobretot, de corrupció, de les ambicions presidencialistes d'Erdoğan i, en certa mesura, de la situació econòmica. Aquest últim punt s'utilitzava de forma dispar per part del partit del govern, que afirmava que eren l'única garantia perquè el país continués creixent, i els de l'oposició, que alertaven d'una desacceleració de l'economia i de l'augment de les desigualtats en el país. De cara a les eleccions d'avui les qüestions de seguretat han copat l'agenda. Els dos grans atemptats contra concentracions pacifistes que ha patit Turquia en els últims mesos (el de Suruç al juliol i el d'Ankara a l'octubre) tenien com a objectiu, independentment de qui en fos l'artífex, desestabilitzar el país i propiciar una escala de la violència. L'assassinat de dos policies turcs per part del PKK com a represàlia per la política turca a Síria va desencadenar una espiral de violència que va ressuscitar els fantasmes d'un passat que molts turcs creien enterrat. Els mesos posteriors a les eleccions han estat esquitxats per continus atacs contra les forces de seguretat, pels bombardejos turcs contra les bases del PKK al nord de l'Iraq i per un repunt en la violència urbana.
Les aspiracions dels líders de l'oposició no responen, necessàriament, a les de les seves bases. Aparentment, el líder del principal partit de l'oposició, Kemal Kılıçdaroğlu, i bona part dels quadres del partit veien amb bons ulls la possibilitat de formar una gran coalició. No deixa de ser estrany que un partit tan important porti més de vint anys sense exercir el poder. En canvi, una part de les bases no està convençuda, i encara menys després de l'atemptat d'Ankara en què van morir diversos membres de les joventuts del partit. Succeeix exactament el contrari dins del MHP, el partit de dreta nacionalista turca. El seu líder, Devlet Bahçeli, va posar tres condicions estrictes per formar govern amb l'AKP: acabar el procés de pau amb el PKK, el retorn d'Erdoğan a les seves funcions constitucionals i reactivar els casos de corrupció contra dirigents de l'AKP i els seus familiars. No està gens clar que Erdoğan estigui disposat a assumir-les ara més que al juny. Per tant, s'especula que el partit podria suavitzar-les en nom de la "seguretat nacional" i, sense declarar-ho obertament, respondria així a la voluntat d'alguns membres d'aquest partit de tocar poder. En canvi, el lideratge del partit pro kurd HDP i les seves bases estan en plena consonància: el vot per aquesta llista és un vot inequívocament contra Erdoğan.
Són unes eleccions transcendents. Els turcs amb el seu vot i els polítics a través de les negociacions posteriors escolliran molt més que un govern. Marcaran el rumb que seguirà Turquia a partir d'ara. No només estaran limitant o ampliant el poder d'Erdoğan, també s'expressaran sobre com gestionar l'actual espiral de violència entre les forces de seguretat de l'estat i el PKK; sobre si s'ha de reorientar la política exterior, en general, i especialment en relació amb Síria; si s'allunyen o s'acosten a la Unió Europea, i, sobretot, si aquestes eleccions sembraran la llavor de la reconciliació o suposaran més polarització i tensió social.
Eduard Soler i Lecha és coordinador de recerca del CIDOB
Els electors van voler limitar les aspiracions del president Erdoğan
Els votants turcs havien encarregat al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) que formés govern, però no li van estendre un xec en blanc. La distància amb el segon partit era de més de quinze punts. No obstant això, en no aconseguir la majoria absoluta (van obtenir 258 escons i el 40,87% de vots, lluny dels 276 que li haurien permès governar en solitari), l'AKP estava obligat a formar un govern de coalició o, si més no, un govern en minoria amb suports parlamentaris. A més, els electors van voler limitar les aspiracions del president Erdoğan per aprovar una nova constitució que transformés Turquia en un sistema presidencialista. Per fer-ho necessitava un mínim de 330 diputats afins. També van voler que el Partit Democràtic del Poble (HDP), que és una expressió del nacionalisme kurd però que ha sabut obrir-se espai entre altres sectors de la societat, estigués representat al Parlament. Part dels seus votants ho van fer per convicció, i d'altres amb el convenciment que era la forma més efectiva per frenar les aspiracions d'Erdoğan d'acumular encara més poder.
L'avanç electoral respon a una aposta d'Erdoğan. S'havien iniciat negociacions per intentar articular una gran coalició amb el principal partit de l'oposició, el Partit Republicà del Poble (CHP). Una opció que l'‘establishment' econòmic de Turquia havia promogut en nom de l'estabilitat i la conciliació. En molts cercles s'acusa el mateix Erdoğan d'haver fet descarrilar aquestes negociacions i d'haver-ho desitjat des del principi. Sobretot per càlculs electorals, ja que els dies posteriors a les eleccions es va publicar una enquesta d'IPSOS segons la qual l'AKP podria haver afegit un 4% de vots si els electors haguessin conegut amb antelació el resultat final. Un marge que no obria el camí a una nova constitució però que permetia un govern en solitari i la consolidació de facto d'un sistema presidencial. Sobre el primer ministre, Ahmet Davutoglu, circulen informacions contradictòries. Segons algunes fonts, ell hauria preferit la "gran coalició" no només per convicció, sinó també per afirmar la seva autoritat davant el president. Altres fonts, en canvi, desmenteixen aquesta interpretació i creuen que Davutoglu no ha fet altra cosa que respondre al desig majoritari del seu partit. En tot cas, tant si el resultat d'avui és una victòria (un govern amb majoria absoluta) com si és un fracàs (baixar del 40% de vots), ho serà d'Erdoğan, ja que seva ha estat l'aposta.
Les qüestions de seguretat copen l'agenda
El context ha canviat, i també ho ha fet la campanya electoral. Fa quatre mesos es parlava, sobretot, de corrupció, de les ambicions presidencialistes d'Erdoğan i, en certa mesura, de la situació econòmica. Aquest últim punt s'utilitzava de forma dispar per part del partit del govern, que afirmava que eren l'única garantia perquè el país continués creixent, i els de l'oposició, que alertaven d'una desacceleració de l'economia i de l'augment de les desigualtats en el país. De cara a les eleccions d'avui les qüestions de seguretat han copat l'agenda. Els dos grans atemptats contra concentracions pacifistes que ha patit Turquia en els últims mesos (el de Suruç al juliol i el d'Ankara a l'octubre) tenien com a objectiu, independentment de qui en fos l'artífex, desestabilitzar el país i propiciar una escala de la violència. L'assassinat de dos policies turcs per part del PKK com a represàlia per la política turca a Síria va desencadenar una espiral de violència que va ressuscitar els fantasmes d'un passat que molts turcs creien enterrat. Els mesos posteriors a les eleccions han estat esquitxats per continus atacs contra les forces de seguretat, pels bombardejos turcs contra les bases del PKK al nord de l'Iraq i per un repunt en la violència urbana.
Les aspiracions dels líders de l'oposició no responen, necessàriament, a les de les seves bases. Aparentment, el líder del principal partit de l'oposició, Kemal Kılıçdaroğlu, i bona part dels quadres del partit veien amb bons ulls la possibilitat de formar una gran coalició. No deixa de ser estrany que un partit tan important porti més de vint anys sense exercir el poder. En canvi, una part de les bases no està convençuda, i encara menys després de l'atemptat d'Ankara en què van morir diversos membres de les joventuts del partit. Succeeix exactament el contrari dins del MHP, el partit de dreta nacionalista turca. El seu líder, Devlet Bahçeli, va posar tres condicions estrictes per formar govern amb l'AKP: acabar el procés de pau amb el PKK, el retorn d'Erdoğan a les seves funcions constitucionals i reactivar els casos de corrupció contra dirigents de l'AKP i els seus familiars. No està gens clar que Erdoğan estigui disposat a assumir-les ara més que al juny. Per tant, s'especula que el partit podria suavitzar-les en nom de la "seguretat nacional" i, sense declarar-ho obertament, respondria així a la voluntat d'alguns membres d'aquest partit de tocar poder. En canvi, el lideratge del partit pro kurd HDP i les seves bases estan en plena consonància: el vot per aquesta llista és un vot inequívocament contra Erdoğan.
Són unes eleccions transcendents. Els turcs amb el seu vot i els polítics a través de les negociacions posteriors escolliran molt més que un govern. Marcaran el rumb que seguirà Turquia a partir d'ara. No només estaran limitant o ampliant el poder d'Erdoğan, també s'expressaran sobre com gestionar l'actual espiral de violència entre les forces de seguretat de l'estat i el PKK; sobre si s'ha de reorientar la política exterior, en general, i especialment en relació amb Síria; si s'allunyen o s'acosten a la Unió Europea, i, sobretot, si aquestes eleccions sembraran la llavor de la reconciliació o suposaran més polarització i tensió social.
Eduard Soler i Lecha és coordinador de recerca del CIDOB