Des que la setmana passada el vaixell de guerra nordamericà 'USS Lassen' va solcar les aigües properes a les illes Spratly, en el mar de la Xina meridional, que el govern de Pequín reclama com a pròpies, s'ha tornat a posar el focus informatiu en unes illes, majoritàriament inhabitades i algunes de les quals no surten ni en els mapes. Tot i això, molts especialistes coincideixen a afirmar que es tracta d'una problemàtica que, fins i tot, podria donar lloc a un conflicte bèl·lic.
Comencem per establir de què parlem. Què és una illa? D'acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre Dret Marítim (UNCLOS), és una formació natural de terra envoltada d'aigua, que queda per damunt del mar en marea alta. Què és el que està en disputa? Les illes Spratly són unes 140 formacions entre illes, roques i esculls escampats en una àrea de 410.000 km2 de les quals menys de 40 poden ser considerades illes. Estan en disputa entre la Xina, Taiwan i el Vietnam. Les illes Paracel, més al nord, són reclamades pels mateixos estats. Són unes 35 formacions que sumen en conjunt uns 15.000 km2. D'aquestes illes, la Xina en va expulsar el Vietnam del Sud l'any 1974, i les ocupa d'aleshores ençà. L'escull de Scarborough és reclamat per la Xina, les Filipines i Taiwan, tot i que només algunes roques estan normalment sobre la superfície del mar. Les illes Pratas se les disputen entre la Xina i Taiwan, igual que el banc de Zongsha Qundao.
La UNCLOS —de la qual tots els estats riberencs són signataris— estableix que un estat és sobirà sobre el mar fins a 12 milles nàutiques de la seva costa. És el que s'anomenen aigües territorials. Que fins a 200 milles nàutiques pot reclamar una zona econòmica exclusiva, és a dir, que té el dret a explorar i explotar els recursos naturals del mar. De fet, el fons marí i el seu subsòl són considerats plataforma continental (en altres paraules, la prolongació natural del territori d'aquest estat). Sense entrar a analitzar la lletra petita de la convenció, podem començar a entendre la importància de gaudir de la sobirania sobre aquestes formacions naturals.
Un galimaties legal
L'important no són les illetes en si, sinó els drets que es deriven de la seva sobirania. I aquí ens tornem a trobar amb la UNCLOS. D'acord amb la convenció, només es poden derivar zones econòmiques exclusives i plataformes continentals d'aquelles formacions que mereixin la consideració d'illa. En les paraules de la convenció, si la formació no és apta per a la vida humana o no pot sostenir una activitat econòmica pròpia, aleshores només s'hi poden relacionar aigües territorials fins a 12 milles nàutiques. De la mateixa manera, si aquesta formació es troba en les aigües territorials d'un estat, forma part de la seva sobirania. Si es troba en la seva zona econòmica exclusiva o en la seva plataforma continental, no es pot reclamar la sobirania d'un lloc inhabitable i econòmicament inviable però sí la seva jurisdicció.
Tot aquest galimaties legal encara es complica més si, com s'observa en el mapa, les aigües territorials, zones econòmiques exclusives i plataformes continentals dels estats riberencs s'encavalquen les unes amb les altres. I és que la UNCLOS determina la sobirania pel que fa a les masses d'aigua, però no sobre la terra. Així la sobirania sobre les illes només es pot determinar pacíficament amb un acord bilateral o multilateral entre els estats implicats o sotmetent la disputa a un tribunal internacional.
Un cop establert el marc legal, anem a veure'n els aspectes estratègics. Què és el que fa que la sobirania sobre aquestes illes i aigües sigui tan important per als estats de la zona? Primer, els recursos energètics. La Xina destaca poderosament en la competició pel petroli i el gas, però no podem deixar de banda importants empreses petrolieres com PetroVietnam o Petronas de Malàisia, dos estats necessitats d'ambdós recursos per uns creixements econòmics enormes. Les primeres prospeccions a l'àrea daten dels anys setanta del segle passat i el fet és que, a causa de les disputes, mai no s'han pogut establir de manera clara quines reserves hi ha. Alguns diuen que és una segona Aràbia Saudita, i altres ho neguen.
Després, la pesca. Aquest mar és una de les zones pesqueres més riques del món, i la seva sobreexplotació porta a xocs constants entre els pescadors (amb el suport de les respectives forces navals) per treballar en zones encara no exhaurides. I finalment, aquesta és també una de les zones de trànsit marítim més importants del món, que comunica el nord-est d'Àsia amb l'oceà Índic i l'Orient Mitjà. Tot el petroli que la Xina, el Japó i Corea del Sud importen segueix la ruta que, venint de l'Orient Mitjà, passa per l'estret de Malaca i segueix pel mar del Sud de la Xina. Més de la meitat del petroli que importa Pequín prové de l'Orient Mitjà, del qual un 80% segueix la ruta esmentada. En el cas del Japó, les xifres gairebé toquen el 100%.
Un preuat ‘collaret de perles'
Imaginem, per tant, el que representaria per a un d'aquests països veure aquesta línia marítima interrompuda o controlada per un poder hostil. I es pot entendre també la importància que la Xina dóna en els darrers temps a disposar d'una potent marina amb capacitat per vigilar aquestes rutes, o el famós "collaret de perles", una xarxa de ports i infraestructuresseguint la costa des de la Xina fins a l'Orient Mitjà.
De fet, tota aquesta disputa no és nova. Sense anar gaire enrere en el temps, ja trobaríem les protestes de la dinastia xinesa Qing per la intrusió de França en aquestes aigües en els anys 1884-85. El que mai no hi ha hagut és la voluntat de trobar una solució definitiva, estable i global per part de tots els protagonistes. La dinàmica sempre ha estat —i és— una d'acció i reacció davant les decisions d'uns i altres. De tota manera, val la pena assenyalar el fet que la Xina ha estat la protagonista més desitjosa de treure el tema de l'àmbit legal i dur-lo a
l'àmbit històric.
A banda de citar un munt de documents antics segons els quals la sobirania xinesa sobre les diferents formacions naturals seria indiscutible, el maig del 2009 va enviar a l'ONU un mapa com el de la pàgina anterior, on una línia discontínua en forma d'U assenyalaria la zona reclamada per la Xina. L'origen del mapa es troba en el mes d'abril del 1935 i fou confeccionat pel Comitè Xinès d'Inspecció de Mapes de Terra i Aigua. El va publicar per primer cop el Govern del Kuomintang el febrer del 1948 i fou assumit per la República Popular de la Xina després del triomf de Mao a la guerra civil xinesa (1949), esdevenint la base de la reivindicació actual de Pequín, que no sembla que hagi de tenir una solució fàcil.
DATES CLAU
Comencem per establir de què parlem. Què és una illa? D'acord amb la Convenció de les Nacions Unides sobre Dret Marítim (UNCLOS), és una formació natural de terra envoltada d'aigua, que queda per damunt del mar en marea alta. Què és el que està en disputa? Les illes Spratly són unes 140 formacions entre illes, roques i esculls escampats en una àrea de 410.000 km2 de les quals menys de 40 poden ser considerades illes. Estan en disputa entre la Xina, Taiwan i el Vietnam. Les illes Paracel, més al nord, són reclamades pels mateixos estats. Són unes 35 formacions que sumen en conjunt uns 15.000 km2. D'aquestes illes, la Xina en va expulsar el Vietnam del Sud l'any 1974, i les ocupa d'aleshores ençà. L'escull de Scarborough és reclamat per la Xina, les Filipines i Taiwan, tot i que només algunes roques estan normalment sobre la superfície del mar. Les illes Pratas se les disputen entre la Xina i Taiwan, igual que el banc de Zongsha Qundao.
La UNCLOS —de la qual tots els estats riberencs són signataris— estableix que un estat és sobirà sobre el mar fins a 12 milles nàutiques de la seva costa. És el que s'anomenen aigües territorials. Que fins a 200 milles nàutiques pot reclamar una zona econòmica exclusiva, és a dir, que té el dret a explorar i explotar els recursos naturals del mar. De fet, el fons marí i el seu subsòl són considerats plataforma continental (en altres paraules, la prolongació natural del territori d'aquest estat). Sense entrar a analitzar la lletra petita de la convenció, podem començar a entendre la importància de gaudir de la sobirania sobre aquestes formacions naturals.
Un galimaties legal
L'important no són les illetes en si, sinó els drets que es deriven de la seva sobirania. I aquí ens tornem a trobar amb la UNCLOS. D'acord amb la convenció, només es poden derivar zones econòmiques exclusives i plataformes continentals d'aquelles formacions que mereixin la consideració d'illa. En les paraules de la convenció, si la formació no és apta per a la vida humana o no pot sostenir una activitat econòmica pròpia, aleshores només s'hi poden relacionar aigües territorials fins a 12 milles nàutiques. De la mateixa manera, si aquesta formació es troba en les aigües territorials d'un estat, forma part de la seva sobirania. Si es troba en la seva zona econòmica exclusiva o en la seva plataforma continental, no es pot reclamar la sobirania d'un lloc inhabitable i econòmicament inviable però sí la seva jurisdicció.
Tot aquest galimaties legal encara es complica més si, com s'observa en el mapa, les aigües territorials, zones econòmiques exclusives i plataformes continentals dels estats riberencs s'encavalquen les unes amb les altres. I és que la UNCLOS determina la sobirania pel que fa a les masses d'aigua, però no sobre la terra. Així la sobirania sobre les illes només es pot determinar pacíficament amb un acord bilateral o multilateral entre els estats implicats o sotmetent la disputa a un tribunal internacional.
Un cop establert el marc legal, anem a veure'n els aspectes estratègics. Què és el que fa que la sobirania sobre aquestes illes i aigües sigui tan important per als estats de la zona? Primer, els recursos energètics. La Xina destaca poderosament en la competició pel petroli i el gas, però no podem deixar de banda importants empreses petrolieres com PetroVietnam o Petronas de Malàisia, dos estats necessitats d'ambdós recursos per uns creixements econòmics enormes. Les primeres prospeccions a l'àrea daten dels anys setanta del segle passat i el fet és que, a causa de les disputes, mai no s'han pogut establir de manera clara quines reserves hi ha. Alguns diuen que és una segona Aràbia Saudita, i altres ho neguen.
Després, la pesca. Aquest mar és una de les zones pesqueres més riques del món, i la seva sobreexplotació porta a xocs constants entre els pescadors (amb el suport de les respectives forces navals) per treballar en zones encara no exhaurides. I finalment, aquesta és també una de les zones de trànsit marítim més importants del món, que comunica el nord-est d'Àsia amb l'oceà Índic i l'Orient Mitjà. Tot el petroli que la Xina, el Japó i Corea del Sud importen segueix la ruta que, venint de l'Orient Mitjà, passa per l'estret de Malaca i segueix pel mar del Sud de la Xina. Més de la meitat del petroli que importa Pequín prové de l'Orient Mitjà, del qual un 80% segueix la ruta esmentada. En el cas del Japó, les xifres gairebé toquen el 100%.
Un preuat ‘collaret de perles'
Imaginem, per tant, el que representaria per a un d'aquests països veure aquesta línia marítima interrompuda o controlada per un poder hostil. I es pot entendre també la importància que la Xina dóna en els darrers temps a disposar d'una potent marina amb capacitat per vigilar aquestes rutes, o el famós "collaret de perles", una xarxa de ports i infraestructuresseguint la costa des de la Xina fins a l'Orient Mitjà.
De fet, tota aquesta disputa no és nova. Sense anar gaire enrere en el temps, ja trobaríem les protestes de la dinastia xinesa Qing per la intrusió de França en aquestes aigües en els anys 1884-85. El que mai no hi ha hagut és la voluntat de trobar una solució definitiva, estable i global per part de tots els protagonistes. La dinàmica sempre ha estat —i és— una d'acció i reacció davant les decisions d'uns i altres. De tota manera, val la pena assenyalar el fet que la Xina ha estat la protagonista més desitjosa de treure el tema de l'àmbit legal i dur-lo a
l'àmbit històric.
A banda de citar un munt de documents antics segons els quals la sobirania xinesa sobre les diferents formacions naturals seria indiscutible, el maig del 2009 va enviar a l'ONU un mapa com el de la pàgina anterior, on una línia discontínua en forma d'U assenyalaria la zona reclamada per la Xina. L'origen del mapa es troba en el mes d'abril del 1935 i fou confeccionat pel Comitè Xinès d'Inspecció de Mapes de Terra i Aigua. El va publicar per primer cop el Govern del Kuomintang el febrer del 1948 i fou assumit per la República Popular de la Xina després del triomf de Mao a la guerra civil xinesa (1949), esdevenint la base de la reivindicació actual de Pequín, que no sembla que hagi de tenir una solució fàcil.
DATES CLAU
- 1974 La Xina aconsegueix controlar les illes Paracel després d'expulsar-ne el Vietnam del Sud.
- 1988 La Xina i el Vietnam es disputen les illes Spratly.
- 2012 La Xina i les Filipines s'enfronten per l'escull de Scarborough. Al juliol, la Xina crea Sansha City a les illes Paracel, un centre administratiu per supervisar els seus interessos al mar del Sud de la Xina.
- 2013 Les Filipines denuncien la Xina a l'ONU per les seves activitats a l'àrea.
- 2014 Xoquen vaixells vietnamites i xinesos després que Pequín iniciï prospeccions a les illes Paracel.
- 2015 Imatges de satèl·lit mostren que la Xina està construint una pista d'aterratge a les illes Spratly.