Tots hem vist més d'una pel·lícula en què es narren capítols èpics que van succeir durant la Segona Guerra Mundial. Però segur que cap no s'ha centrat en la història d'un grup de catalans que van col·laborar amb els serveis secrets nord-americans a la Barcelona dels anys quaranta. En el número 75 de SÀPIENS vam publicar un episodi fins llavors desconegut de la nostra història, centrant-nos en el periple de Martí Torrent, militant d'Estat Català i número dos de la xarxa d'espionatge. En ocasió de la mort als 99 anys del ‘català que va espiar els nazis', recuperem l'entrevista que li vam fer per complementar aquell reportatge:
Martí Torrent Blanchart va néixer a Arenys de Mar el 29 d'octubre de 1912. El juliol de 1936 va ocupar una de les secretaries de les Joventuts d'Estat Català. Després de la guerra va ser empresonat al Poblenou d'abril a desembre de 1939. Ja en llibertat, i en contacte amb militants d'Estat Català —en aquest moment fent pinya amb el Front Nacional de Catalunya—, va col·laborar amb els serveis d'espionatge nord-americans, amb connexió amb el consolat dels Estats Units a Barcelona. Va ser detingut el març de 1944 i va romandre a la presó Model fins al desembre de 1945. En sortir-ne va deixar en segon pla l'activisme polític, tot i que encara avui continua militant a Estat Català.
Quin paper vau tenir en la xarxa catalana que actuava a favor dels serveis d'informació del consolat nord-americà a Barcelona?
Quan vaig conèixer Pierre Michel, em demanà que li presentés gent del Front. Hi vaig accedir perquè hi tenia bons amics. De fet, d'ençà que havia sortit de la presó, el desembre del 1939, mantenia trobades, pel Paral·lel, amb Josep Munté, un dels membres més dinàmics del Front. Tots érem catalanistes i republicans convençuts, i ens havíem proposat continuar lluitant des de l'interior contra el feixisme.
I un dels noms que vau proposar va ser el d'Eduard Castelltort…
Sí, sabia que en Castelltort era molt valent, molt decidit i disposat al que fos per Catalunya, i a més tenia dots per fer amistats. Hi encaixava bé. El coneixia de quan havia estat destinat a la frontera com a policia de la Generalitat. I crec que em tenia una certa admiració per la meva tasca al capdavant d'Estat Català.
I vós, quin tipus d'informació passàveu als americans?
Algun informe en què es deia que en tal lloc, tals persones havien fet tal acció… Era qüestió de saber-ho tot dels alemanys i les seves connexions amb els feixistes espanyols. Els podies trobar fàcilment en bars com el Marlene o l'Otto Lutz, a l'Eixample, on no dissimulaven el seu nazisme. Només es tractava d'escoltar atentament. També vigilàvem molt la part alta de la ciutat, on vivien la majoria d'empresaris alemanys amb connexions amb el partit nazi o amb la Gestapo.
Anàveu personalment a lliurar les informacions al consolat nord-americà?
No, havia anat alguna vegada al consolat, però normalment em citava amb algun funcionari en algun punt proper a la plaça d'Urquinaona. Em saludaven, no feien preguntes i marxaven. Calia ser molt discret.
Ens imaginem que hi devia haver un risc alt que fóssiu detingut en aquell ambient de convivència entre la policia franquista i els nazis.
Sí, en el fons érem molt inconscients, estàvem poc protegits, però ho fèiem per canviar les coses del país. Jo no vaig cobrar mai res. Però sempre hi havia el temor de ser detingut pels nazis. Ells se sentien forts i dominadors i hi havia un cert risc només pel fet d'anar pel carrer. Qualsevol d'ells et podia assenyalar, denunciar i acabar amb l'operació.
Vós vau ser detingut el març de 1944. Intuïu com va arribar el vostre nom a coneixement de la policia?
Un dels membres del Front detingut uns dies abans va revelar el meu nom en alguns dels interrogatoris a comissaria. Quan vaig entrar a la Model em va voler donar explicacions, però a mi em va fer tan poca gràcia…
Per què mai no heu parlat d'aquesta extraordinària història?
Potser perquè mai no m'ho havien preguntat! Coses d'aquest país…
Martí Torrent Blanchart va néixer a Arenys de Mar el 29 d'octubre de 1912. El juliol de 1936 va ocupar una de les secretaries de les Joventuts d'Estat Català. Després de la guerra va ser empresonat al Poblenou d'abril a desembre de 1939. Ja en llibertat, i en contacte amb militants d'Estat Català —en aquest moment fent pinya amb el Front Nacional de Catalunya—, va col·laborar amb els serveis d'espionatge nord-americans, amb connexió amb el consolat dels Estats Units a Barcelona. Va ser detingut el març de 1944 i va romandre a la presó Model fins al desembre de 1945. En sortir-ne va deixar en segon pla l'activisme polític, tot i que encara avui continua militant a Estat Català.
Quin paper vau tenir en la xarxa catalana que actuava a favor dels serveis d'informació del consolat nord-americà a Barcelona?
Quan vaig conèixer Pierre Michel, em demanà que li presentés gent del Front. Hi vaig accedir perquè hi tenia bons amics. De fet, d'ençà que havia sortit de la presó, el desembre del 1939, mantenia trobades, pel Paral·lel, amb Josep Munté, un dels membres més dinàmics del Front. Tots érem catalanistes i republicans convençuts, i ens havíem proposat continuar lluitant des de l'interior contra el feixisme.
I un dels noms que vau proposar va ser el d'Eduard Castelltort…
Sí, sabia que en Castelltort era molt valent, molt decidit i disposat al que fos per Catalunya, i a més tenia dots per fer amistats. Hi encaixava bé. El coneixia de quan havia estat destinat a la frontera com a policia de la Generalitat. I crec que em tenia una certa admiració per la meva tasca al capdavant d'Estat Català.
I vós, quin tipus d'informació passàveu als americans?
Algun informe en què es deia que en tal lloc, tals persones havien fet tal acció… Era qüestió de saber-ho tot dels alemanys i les seves connexions amb els feixistes espanyols. Els podies trobar fàcilment en bars com el Marlene o l'Otto Lutz, a l'Eixample, on no dissimulaven el seu nazisme. Només es tractava d'escoltar atentament. També vigilàvem molt la part alta de la ciutat, on vivien la majoria d'empresaris alemanys amb connexions amb el partit nazi o amb la Gestapo.
Anàveu personalment a lliurar les informacions al consolat nord-americà?
No, havia anat alguna vegada al consolat, però normalment em citava amb algun funcionari en algun punt proper a la plaça d'Urquinaona. Em saludaven, no feien preguntes i marxaven. Calia ser molt discret.
Ens imaginem que hi devia haver un risc alt que fóssiu detingut en aquell ambient de convivència entre la policia franquista i els nazis.
Sí, en el fons érem molt inconscients, estàvem poc protegits, però ho fèiem per canviar les coses del país. Jo no vaig cobrar mai res. Però sempre hi havia el temor de ser detingut pels nazis. Ells se sentien forts i dominadors i hi havia un cert risc només pel fet d'anar pel carrer. Qualsevol d'ells et podia assenyalar, denunciar i acabar amb l'operació.
Vós vau ser detingut el març de 1944. Intuïu com va arribar el vostre nom a coneixement de la policia?
Un dels membres del Front detingut uns dies abans va revelar el meu nom en alguns dels interrogatoris a comissaria. Quan vaig entrar a la Model em va voler donar explicacions, però a mi em va fer tan poca gràcia…
Per què mai no heu parlat d'aquesta extraordinària història?
Potser perquè mai no m'ho havien preguntat! Coses d'aquest país…