Fa uns dies, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ja prou conegut per la seva manca de diplomàcia, va sorprendre tothom afirmant que l'extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial va ser suggerit a Adolf Hitler per El Husseiní, destacat líder palestí durant els anys 30 i 40, en el curs d'una reunió entre els dos celebrada el 28 de novembre de 1941.
Les reaccions –tant dels polítics com dels historiadors– no es van fer esperar, i gairebé tots van censurar la distorsió historiogràfica de Netanyahu, una distorsió que contribueix a escalfar els ànims en una regió en la qual, en els darrers dies, la violència homicida ja s'ha cobrat unes quantes víctimes.
Deixant de banda la clara funció política de les declaracions –que intenten culpar els àrabs per l'Holocaust en un moment de tensió–, hem de ser conscients que, des d'un punt de vista historiogràfic, el que va dir Netanyahu és incorrecte. En primer lloc, perquè quan es va produir la reunió citada, l'extermini dels jueus europeus ja s'havia posat en marxa; durant l'estiu i la tardor de 1941, els alemanys, en el curs de l'Operació Barbarroja, havien estat massacrant la població jueva de l'URSS amb una sèrie d'afusellaments massius sovint protagonitzats pels Einsatzgruppen. No era encara l'extermini sistematitzat dels camps de la mort, però es va cobrar igualment una colossal quantitat de víctimes.
Per altra banda, sabem que, a finals de 1941, els primers camps de la mort –els de Chelmno i Belzec– estaven en construcció, i s'estava començant a experimentar l'extermini de presoners amb el gas. Aquests experiments no encaixen gaire amb un règim nazi que només hauria estat pensant en una deportació.
A més, la idea de la deportació dels jueus a Palestina no va ser mai realment consistent. En tot cas, a l'estiu de 1940 les jerarquies nazis van considerar –tot i que d'una forma inconcreta– l'opció de Madagascar, com a destí final dels jueus: no una Palestina encara sota control britànic.
Finalment, les declaracions del polític israelià semblarien indicar que, en definitiva, la decisió de dur a terme l'Holocaust va ser obra exclusiva del mateix Führer, un cop convençut de la conveniència de l'extermini. En resum, Hitler parlaria amb el líder palestí, canviaria d'idea i donaria l'ordre definitiva, implementada després pels seus col·laboradors. Aquesta visió personalista dels processos decisoris dins de la dictadura nazi no encaixa massa amb les teories historiogràfiques més recents, que –sense rebaixar el paper de Hitler dins del III Reich– aposten per una visió més estructuralista.
Tal com indica Ian Kershaw, màxim expert mundial sobre Hitler, els conflictes entre els diferents centres de poder dins del Reich i la consciència de la necessitat, per tot bon alemany, de "treballar cap al Führer" interpretant la seva voluntat –tot i que no expressada per escrit–, explicarien aquella radicalització cumulativa de les estructures de poder que va portar a prendre decisions cada cop més extremes, com en el cas de l'Holocaust. Més que buscar una –probablement inexistent– ordre escrita de Hitler, cal individuar els moments en els quals, en els diferents nivells de la piràmide de poder nazi, es va apostar per solucions radicals i no moderades, sabent que amb això l'aprovació del Führer seria segura.
I si volem, per acabar, identificar dos elements que, a finals de 1941, radicalitzen l'actitud nazi cap als jueus de forma definitiva, portant a l'extermini sistematitzat, hem de citar l'entrada en guerra dels Estats Units (atribuïda al lobby jueu de Washington) i la derrota alemanya a les portes de Moscou, dos fets que fan entendre als líders alemanys que la guerra seria llarga i difícil, i que resulten molt més decisius que l'entrevista de Hitler amb El Husseiní.
Les reaccions –tant dels polítics com dels historiadors– no es van fer esperar, i gairebé tots van censurar la distorsió historiogràfica de Netanyahu, una distorsió que contribueix a escalfar els ànims en una regió en la qual, en els darrers dies, la violència homicida ja s'ha cobrat unes quantes víctimes.
Deixant de banda la clara funció política de les declaracions –que intenten culpar els àrabs per l'Holocaust en un moment de tensió–, hem de ser conscients que, des d'un punt de vista historiogràfic, el que va dir Netanyahu és incorrecte. En primer lloc, perquè quan es va produir la reunió citada, l'extermini dels jueus europeus ja s'havia posat en marxa; durant l'estiu i la tardor de 1941, els alemanys, en el curs de l'Operació Barbarroja, havien estat massacrant la població jueva de l'URSS amb una sèrie d'afusellaments massius sovint protagonitzats pels Einsatzgruppen. No era encara l'extermini sistematitzat dels camps de la mort, però es va cobrar igualment una colossal quantitat de víctimes.
Per altra banda, sabem que, a finals de 1941, els primers camps de la mort –els de Chelmno i Belzec– estaven en construcció, i s'estava començant a experimentar l'extermini de presoners amb el gas. Aquests experiments no encaixen gaire amb un règim nazi que només hauria estat pensant en una deportació.
A més, la idea de la deportació dels jueus a Palestina no va ser mai realment consistent. En tot cas, a l'estiu de 1940 les jerarquies nazis van considerar –tot i que d'una forma inconcreta– l'opció de Madagascar, com a destí final dels jueus: no una Palestina encara sota control britànic.
Finalment, les declaracions del polític israelià semblarien indicar que, en definitiva, la decisió de dur a terme l'Holocaust va ser obra exclusiva del mateix Führer, un cop convençut de la conveniència de l'extermini. En resum, Hitler parlaria amb el líder palestí, canviaria d'idea i donaria l'ordre definitiva, implementada després pels seus col·laboradors. Aquesta visió personalista dels processos decisoris dins de la dictadura nazi no encaixa massa amb les teories historiogràfiques més recents, que –sense rebaixar el paper de Hitler dins del III Reich– aposten per una visió més estructuralista.
Tal com indica Ian Kershaw, màxim expert mundial sobre Hitler, els conflictes entre els diferents centres de poder dins del Reich i la consciència de la necessitat, per tot bon alemany, de "treballar cap al Führer" interpretant la seva voluntat –tot i que no expressada per escrit–, explicarien aquella radicalització cumulativa de les estructures de poder que va portar a prendre decisions cada cop més extremes, com en el cas de l'Holocaust. Més que buscar una –probablement inexistent– ordre escrita de Hitler, cal individuar els moments en els quals, en els diferents nivells de la piràmide de poder nazi, es va apostar per solucions radicals i no moderades, sabent que amb això l'aprovació del Führer seria segura.
I si volem, per acabar, identificar dos elements que, a finals de 1941, radicalitzen l'actitud nazi cap als jueus de forma definitiva, portant a l'extermini sistematitzat, hem de citar l'entrada en guerra dels Estats Units (atribuïda al lobby jueu de Washington) i la derrota alemanya a les portes de Moscou, dos fets que fan entendre als líders alemanys que la guerra seria llarga i difícil, i que resulten molt més decisius que l'entrevista de Hitler amb El Husseiní.