La sessió del Parlament de Catalunya d'ahir dilluns al matí, a Barcelona, es va convertir en històrica per la transcendència de la declaració que va aprovar. Amb 72 vots a favor, 63 en contra i cap abstenció, va resoldre complir la legislació catalana i no supeditar les seves decisions a les institucions de l'Estat espanyol i, de manera especial, al Tribunal Constitucional de Madrid. Es va obrir, així, un procés de "desconnexió" amb Espanya i de construcció d'una República catalana independent.
La mesura pot agradar o no, però del que no hi ha dubte és de la importància políticad'allò aprovat, com prova l'atenció i el seguiment que els mitjans de comunicació d'arreu del món van fer de la sessió. Per més que altes institucions polítiques espanyoles anul·lin la validesa jurídica de la resolució, no poden esborrar el fet que el parlament català votés, per majoria absoluta, una declaració explícitament independentista. No hi ha precedents històrics, en la modernitat, d'una mesura així. Caldria remuntar-se als anys trenta del segle XX per trobar uns pronunciaments que s'acostessin a allò que s'aprovà ahir al migdia.
La proclamació d'una República catalana per part de Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 (que tres dies després, per pacte amb Madrid, esdevingué Generalitat de Catalunya) i la que també va fer Lluís Companys, tres anys després, el 6 d'octubre de 1934, van ser certament dues iniciatives clarament sobiranistes. No en va, van sorgir des de Catalunya mateix, prescindint del que el govern de Madrid d'aleshores pensés de cadascun d'aquells pronunciaments. Però ni una ni altra no eren explícitament independentistes, ja que totes dues plantejaven la República Catalana que acabaven d'instituir com un estat que havia de fer part d'una Espanya federal.
El caràcter explícitament independentista de la resolució d'ahir és, doncs, una característica que la diferencia de les proclamacions dels anys trenta. I encara hi ha una altra diferència molt notable: mentre que les repúbliques catalanes del 1931 i el 1934 van ser producte de la iniciativa d'uns líders polítcs (que naturalment comptaven tenir el suport majoritari del poble), aquest cop ha estat fruit de la decisió de tot un parlament que l'ha votat amb una àmplia majoria absoluta. Recordem que aquesta majoria s'assoleix amb 68 vots i que els vots que va obtenir la resolució van ser 72.
Passi el que passi a partir d'ara, el fet ocupa, des d'ara mateix, un lloc destacat i preeminent en la memòria col·lectiva de la Catalunya de principis del segle XXI.
Article publicat originalment a Hora Nova
La mesura pot agradar o no, però del que no hi ha dubte és de la importància políticad'allò aprovat, com prova l'atenció i el seguiment que els mitjans de comunicació d'arreu del món van fer de la sessió. Per més que altes institucions polítiques espanyoles anul·lin la validesa jurídica de la resolució, no poden esborrar el fet que el parlament català votés, per majoria absoluta, una declaració explícitament independentista. No hi ha precedents històrics, en la modernitat, d'una mesura així. Caldria remuntar-se als anys trenta del segle XX per trobar uns pronunciaments que s'acostessin a allò que s'aprovà ahir al migdia.
La proclamació d'una República catalana per part de Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 (que tres dies després, per pacte amb Madrid, esdevingué Generalitat de Catalunya) i la que també va fer Lluís Companys, tres anys després, el 6 d'octubre de 1934, van ser certament dues iniciatives clarament sobiranistes. No en va, van sorgir des de Catalunya mateix, prescindint del que el govern de Madrid d'aleshores pensés de cadascun d'aquells pronunciaments. Però ni una ni altra no eren explícitament independentistes, ja que totes dues plantejaven la República Catalana que acabaven d'instituir com un estat que havia de fer part d'una Espanya federal.
El caràcter explícitament independentista de la resolució d'ahir és, doncs, una característica que la diferencia de les proclamacions dels anys trenta. I encara hi ha una altra diferència molt notable: mentre que les repúbliques catalanes del 1931 i el 1934 van ser producte de la iniciativa d'uns líders polítcs (que naturalment comptaven tenir el suport majoritari del poble), aquest cop ha estat fruit de la decisió de tot un parlament que l'ha votat amb una àmplia majoria absoluta. Recordem que aquesta majoria s'assoleix amb 68 vots i que els vots que va obtenir la resolució van ser 72.
Passi el que passi a partir d'ara, el fet ocupa, des d'ara mateix, un lloc destacat i preeminent en la memòria col·lectiva de la Catalunya de principis del segle XXI.
Article publicat originalment a Hora Nova