Era de la vila de Sallent, on havia fet de nunci (pregoner), i va actuar a la zona del Vallès. Va presentar-se a Terrassa, el juliol de 1615, afirmant que sabia veure una marca, “com de pota de gall”, a l’esquena de les dones tocades pel dimoni. Encara que alguns notaris i jurats eren conscients (com consta en algunes escriptures) que ells no hi veien res, la certesa amb què assenyalava les dones va dur desenes de desgraciades a sofrir turment i a confessar fets gairebé al·lucinants i del tot increïbles.
Font va descobrir una xarxa de bruixes, a Terrassa, després de la detenció de Joana Farrés, vídua francesa. Al seu darrere van seguir-la onze dones més i, tot i que va resoldre’s ràpid, amb la condemna de Joana a cent assots públics i al desterrament perpetu, de quatre dones se’n perd la pista i les altres set van quedar alliberades, si bé no es van treure de sobre la llufa que el caçador els havia penjat. I el 1619, després que diversos veïns les denunciessin i que les autoritats terrassenques acudissin als serveis de Font, altre cop, van ser condemnades. Aquell any, l’antic nunci de Sallent no es treia la feina de sobre: de Terrassa va saltar a la Garriga i, d’allà, després d’assenyalar cinc dones, a Caldes de Montbui, a Granollers, a Palau-solità i Plegamans, a Castellar del Vallès, a Castellterçol i fins a Sabadell. Dels processos en aquestes vuit poblacions vallesanes en van resultar 35 execucions a la forca, la majoria de dones (a la documentació que tenim consten dos homes granollerins).
Malgrat tots aquests casos, Joan Font mai va ser jutjat.