Es compleixen 35 anys d'una carta que va trencar el silenci imposat pel règim comunista. El 1976, uns dissidents de l'antiga Txecoslovàquia es van reunir per redactar un document que publicarien el gener de 1977. El text es va convertir en un dels símbols del moviment per la democràcia i els drets humans a l'antic bloc de l'Est. Era la ‘Carta 77', escrita i signada, entre d'altres, pel filòsof Jan Patocka, l'antic canceller Jiri Hajek i els escriptors Jaroslav Seifert, Pavel Kohout i Ludvík Vaculík. Sense oblidar el recentment desaparegut Václav Havel, el qual, un cop caigut el mur de Berlín, va ser president de Txecoslovàquia i, més tard, de la República Txeca.
Més de 240 persones van signar la ‘Carta 77', i van recolzar així una iniciativa que demanava al govern socialista txecoslovac que respectés els tractats internacionals sobre drets humans que ell mateix havia ratificat. Com era d'esperar, les represàlies contra els autors del document van ser immediates, sense que això impedís la seva ràpida difusió de forma clandestina. A l'acció de la policia —Havel, entre d'altres, va ser empresonat—, s'hi va sumar la de tot l'aparell de propaganda del règim, que va titllar els autors i signants d'agents de l'imperialisme i va impulsar l'anomenada ‘anticarta', signada pels principals representants del panorama cultural oficial de l'època.
L'esperit del document, però, acabaria servint de base a un moviment opositor que va agafar el seu mateix nom i que va ser un dels grans responsables de la pacífica Revolució de vellut, que el 1989 va fer caure el règim. El 3 de novembre de 1992 el moviment es va dissoldre, un cop els seus principis de respecte als drets humans, la llibertat i la democràcia van passar a formar part de la societat txeca.
Més de 240 persones van signar la ‘Carta 77', i van recolzar així una iniciativa que demanava al govern socialista txecoslovac que respectés els tractats internacionals sobre drets humans que ell mateix havia ratificat. Com era d'esperar, les represàlies contra els autors del document van ser immediates, sense que això impedís la seva ràpida difusió de forma clandestina. A l'acció de la policia —Havel, entre d'altres, va ser empresonat—, s'hi va sumar la de tot l'aparell de propaganda del règim, que va titllar els autors i signants d'agents de l'imperialisme i va impulsar l'anomenada ‘anticarta', signada pels principals representants del panorama cultural oficial de l'època.
L'esperit del document, però, acabaria servint de base a un moviment opositor que va agafar el seu mateix nom i que va ser un dels grans responsables de la pacífica Revolució de vellut, que el 1989 va fer caure el règim. El 3 de novembre de 1992 el moviment es va dissoldre, un cop els seus principis de respecte als drets humans, la llibertat i la democràcia van passar a formar part de la societat txeca.