Reportatges

Entre finals del segle XIX i inicis del XX, els imperis europeus van endur-se una part significativa del patrimoni de les seves colònies. Ara, un projecte pioner de la UB, (Tr)african(t)s, ha estudiat les peces dels museus catalans fruit del llegat colonial i les millors opcions de restitució. En aquest dossier presentem els resultats d'aquest estudi

A finals del segle XIX, el traductor Pedro Ortuoste i el militar José Coronado van portar a Catalunya centenars d’objectes de l’antiga colònia espanyola del Pacífic, alguns dels quals es van obtenir com a botí de guerra. Aquestes peces avui nodreixen dos museus catalans: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, i el Museu Etnològic i de Cultures del Món

Aquest veterinari barceloní, conegut per comprar un home momificat provinent de l’Àfrica Austral i exhibir-lo a l’Exposició Universal del 1888, i en un museu de Banyoles, va ser un gran divulgador de la vida natural. Ara bé, també va convertir la seva passió en un negoci. Es va enriquir amb la compravenda i la conservació de cossos d’animals i humans

Entre el 1952 i el 1956, es van fer tres expedicions al protectorat espanyol del Marroc per ampliar el fons del Museu Etnològic i Colonial de Barcelona. Més enllà de la recol·lecció de noves peces, durant les campanyes es van fer diverses escultures per recrear els trets racials dels individus de la zona

Durant les dècades que Guinea va ser colònia espanyola, la congregació claretiana, però també figures com el governador Miguel Núñez de Prado i l’etnòleg August Panyella, van portar a terme una apropiació sistemàtica de peces de les cultures principals d’aquest país africà

El 1958, l’Ajuntament de Barcelona va obrir a Ikunde, a la Guinea Espanyola, una delegació que tenia dos objectius bàsics: la caça i l’exportació d’animals vius a Europa i la venda d’esquelets de bèsties a col·lecionistes. El primatòleg que va descobrir Floquet de Neu va ser l’ànima d’aquest centre i un dels beneficiaris principals d’aquell negoci

Descolonitzar els museus implica reconèixer les desigualtats en què es van formar les seves col·leccions i saber com hi van anar a parar les peces que les formen. Repatriar objectes espoliats és una de les accions que s’han plantejat, però no assegura la reparació de la violència colonial ni replanteja les relacions de poder. Què cal fer, doncs?