Agnès Rotger és escriptora. El passat 17 de setembre va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb ‘El secret del meu turbant'. En aquesta entrevista ens desgrana la història de la protagonista de la novel·la.
Quin és el secret del seu turbant?
Que rere el turbant s'amagava una noia afganesa, la Nàdia Ghulam, que durant deu anys de la seva vida va fer-se passar per noi. Quan els talibans van prendre el poder a Kabul, a la seva família no hi havia cap home hàbil per treballar –i les dones ho tenien prohibit. Era una qüestió de supervivència. A més, a la societat afganesa és molt important que hi hagi un cap de família masculí. En cas que no n'hi hagi, pot ser que un parent proper s'acabi fent càrrec de la família, de les propietats, de la presa de decisions…
I els veïns no van sospitar en veure que la veïna s'havia convertit en veí d'un dia per l'altre?
No. Després d'una guerra civil terrorífica amb els famosos ‘senyors de la guerra', Kabul estava destrossat i era un caos total. No quedaven barris ni veïnats com abans, i els que havien pogut ja n'havien fugit. La gent que quedava va acollir bé els talibans, d'entrada.
Igual que va passar amb el nazisme
Exacte. Tot i que se sabia que eren persones molt ignorants, arbitràries i fanàtiques, es pensava que portarien la pau i l'estabilitat. De fet, si un complia les seves normes, no acostumava a tenir problemes. Però les persones no som robots i no es poden complir normes tan injustes. La Nàdia tenia molt clar que havia d'estudiar per sortir d'aquell cercle viciós, que els estudis la farien lliure.
I d'on li provenia aquesta clarividència?
De la seva família segur que no, perquè més aviat la veien com un problema, la seva dèria per estudiar. No se sap. De tant en tant sorgeixen persones com ella que, en un entorn completament hostil, tenen la claredat mental de voler-se'n sortir dignament. I ho aconsegueixen. A mi, el seu cas em fa pensar en el de la ‘reina dels bandits'. Aquella noia índia casada a la força, violada pel marit, immersa en un ambient d'analfabetisme i violència bestial que té clar que les dones no han d'estar sotmeses i que decideix unir-se a un grup armat. És un camí diferent del de la Nàdia, però les dues històries tenen les seves similituds.
Com van rebre Nàdia i la seva família la notícia de l'11-S?
Sense posar-hi massa atenció i, per descomptat, sense celebracions de carrer. D'una banda perquè, en l'època talibana, pràcticament no circulava la informació, i, de l'altra, perquè bona part d'afganesos no tenien —ni tenen— prejudicis antioccidentals. Molts no sabrien ni ubicar els EUA al mapa i mai no havien sentit a parlar de Bin Laden.
El seu testimoni desmunta un tòpic
Sens dubte. La història viva és la que permet entendre el món i desmuntar el relat oficial. Jo tinc predilecció per les històries petites i les heroïnes anònimes: les santes públiques, si les mires de prop, segur que tenen espines.
Pensa tornar al seu Kabul natal, Nàdia?
La Nàdia se sent molt lligada al seu país: la seva família hi viu; allà hi té un "amic especial", però no té gaires esperances. L'actual Parlament afganès és ple d'exsenyors de la guerra amb les mans tacades de sang. Representa que a l'Afganistan actual hi ha democràcia, però no hi ha justícia.
Quin és el secret del seu turbant?
Que rere el turbant s'amagava una noia afganesa, la Nàdia Ghulam, que durant deu anys de la seva vida va fer-se passar per noi. Quan els talibans van prendre el poder a Kabul, a la seva família no hi havia cap home hàbil per treballar –i les dones ho tenien prohibit. Era una qüestió de supervivència. A més, a la societat afganesa és molt important que hi hagi un cap de família masculí. En cas que no n'hi hagi, pot ser que un parent proper s'acabi fent càrrec de la família, de les propietats, de la presa de decisions…
I els veïns no van sospitar en veure que la veïna s'havia convertit en veí d'un dia per l'altre?
No. Després d'una guerra civil terrorífica amb els famosos ‘senyors de la guerra', Kabul estava destrossat i era un caos total. No quedaven barris ni veïnats com abans, i els que havien pogut ja n'havien fugit. La gent que quedava va acollir bé els talibans, d'entrada.
Igual que va passar amb el nazisme
Exacte. Tot i que se sabia que eren persones molt ignorants, arbitràries i fanàtiques, es pensava que portarien la pau i l'estabilitat. De fet, si un complia les seves normes, no acostumava a tenir problemes. Però les persones no som robots i no es poden complir normes tan injustes. La Nàdia tenia molt clar que havia d'estudiar per sortir d'aquell cercle viciós, que els estudis la farien lliure.
I d'on li provenia aquesta clarividència?
De la seva família segur que no, perquè més aviat la veien com un problema, la seva dèria per estudiar. No se sap. De tant en tant sorgeixen persones com ella que, en un entorn completament hostil, tenen la claredat mental de voler-se'n sortir dignament. I ho aconsegueixen. A mi, el seu cas em fa pensar en el de la ‘reina dels bandits'. Aquella noia índia casada a la força, violada pel marit, immersa en un ambient d'analfabetisme i violència bestial que té clar que les dones no han d'estar sotmeses i que decideix unir-se a un grup armat. És un camí diferent del de la Nàdia, però les dues històries tenen les seves similituds.
Com van rebre Nàdia i la seva família la notícia de l'11-S?
Sense posar-hi massa atenció i, per descomptat, sense celebracions de carrer. D'una banda perquè, en l'època talibana, pràcticament no circulava la informació, i, de l'altra, perquè bona part d'afganesos no tenien —ni tenen— prejudicis antioccidentals. Molts no sabrien ni ubicar els EUA al mapa i mai no havien sentit a parlar de Bin Laden.
El seu testimoni desmunta un tòpic
Sens dubte. La història viva és la que permet entendre el món i desmuntar el relat oficial. Jo tinc predilecció per les històries petites i les heroïnes anònimes: les santes públiques, si les mires de prop, segur que tenen espines.
Pensa tornar al seu Kabul natal, Nàdia?
La Nàdia se sent molt lligada al seu país: la seva família hi viu; allà hi té un "amic especial", però no té gaires esperances. L'actual Parlament afganès és ple d'exsenyors de la guerra amb les mans tacades de sang. Representa que a l'Afganistan actual hi ha democràcia, però no hi ha justícia.