La literatura d'Andreu Martín (Barcelona, 1949) va començar al final dels anys setanta, una trajectòria que ara ha estat reconeguda pel jurat del premi Pepe Carvalho. Aquest premi, reconeix els autors més destacats del gènere negre i, a la vegada, és un homentage a l'escriptor Manolo Vázquez Montalbán i al seu cèlebre detectiu Pepe Carvalho.
Què suposa per a tu la concessió d'aquest premi?
Un honor. És un d'aquells premis que no vas a buscar sinó que t'arriben i, per tant, al plaer de ser homenatjat, s'hi afegeix la sorpresa. Com una festa d'aniversari.
Manuel Vázquez Montalban va ser un referent per a tu.
Va ser un referent, un mestre i una peça indispensable en què jo em convertís en escriptor. Les novel·les de Carvalho em van fer escriptor.
Com a cronista de la Barcelona negra, que has abordat des de tots els punts de vista, quin diries que ha estat el moment més sòrdid de la seva història recent?
Sens dubte, el terrible enfrontament entre anarquistes i comunistes en el maig del 1937. És un esdeveniment importantíssim en la història dels moviments d'esquerra, que va repercutir molt lamentablement en el futur, que avui és el nostre present.
Quines ‘històries negres' reals són les que més t'han fascinat?
Probablement les dues que he convertit en novel·les: l'assassí de Mitre que en 1978 va matar una dona gran i un nen a cops de martell (d'on va sortir la meva novel·la Bellíssimes Persones) i l'anomenat Vampir de Londres, aquell John Haigh que assegurava que li era imprescindible alimentar-se amb sang humana i que dissolia les víctimes en un bany d'àcid. Tot això és el que vaig recrear en la novel·la Corpus Delicti.
Què suposa per a tu la concessió d'aquest premi?
Un honor. És un d'aquells premis que no vas a buscar sinó que t'arriben i, per tant, al plaer de ser homenatjat, s'hi afegeix la sorpresa. Com una festa d'aniversari.
Manuel Vázquez Montalban va ser un referent per a tu.
Va ser un referent, un mestre i una peça indispensable en què jo em convertís en escriptor. Les novel·les de Carvalho em van fer escriptor.
Com a cronista de la Barcelona negra, que has abordat des de tots els punts de vista, quin diries que ha estat el moment més sòrdid de la seva història recent?
Sens dubte, el terrible enfrontament entre anarquistes i comunistes en el maig del 1937. És un esdeveniment importantíssim en la història dels moviments d'esquerra, que va repercutir molt lamentablement en el futur, que avui és el nostre present.
Quines ‘històries negres' reals són les que més t'han fascinat?
Probablement les dues que he convertit en novel·les: l'assassí de Mitre que en 1978 va matar una dona gran i un nen a cops de martell (d'on va sortir la meva novel·la Bellíssimes Persones) i l'anomenat Vampir de Londres, aquell John Haigh que assegurava que li era imprescindible alimentar-se amb sang humana i que dissolia les víctimes en un bany d'àcid. Tot això és el que vaig recrear en la novel·la Corpus Delicti.