Amb un martell, alguns punxons i un bona dosi de traça, els picapedrers eren capaços de modelar la roca. A les seves mans, marbres, granits o pissarres es transformaven en carreus, teules, enllosats, rodes de molí i, en el millor dels casos, escultures sublims. Per això, com en tot ofici, hi havia molts graus d'especialització; perquè una cosa eren els trencadors que extreien els blocs de pedra de la muntanya, i una altra de ben diferent els picadors que treballaven la pedra basta i s'encarregaven de les tasques més delicades, dels acabats finals, més propis dels escultors.
Malgrat la seva importància cabdal a l'hora de bastir qualsevol edifici, en època medieval, les titulacions específiques de picapedrer eren més aviat escasses. De fet, en moltes ciutats catalanes aquests treballadors formaven part de les confraries dels molers, que es dedicaven a construir rodes de molí, o directament de les agrupacions de constructors. A Perpinyà, per exemple, rebien el nom de mestres de pedra i calç.
Mar enllà, terra endins
Com que la pedra és un material pesat i, per tant, difícil de transportar, la ubicació de les pedreres prop dels grans ports marítims —n'hi havia a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per exemple— era garantia d'èxit. Les peces s'embarcaven mar enllà, i podien arribar fàcilment a l'altra punta de la Mediterrània. Més tard, el desenvolupament del transport fluvial i el ferrocarril van impulsar les rutes comercials de la pedra terra endins. Ara bé, la veritable revolució va arribar al segle XIX, quan es va començar a utilitzar acer per construir les eines i els processos de treball es van mecanitzar. Llavors, la força del picapedrer ja no era indispensable.
L'art d'esberlar pedra
Els picapedrers treballaven prop dels pendents de les muntanyes, d'on era més fàcil extreure pedra. Però com que molt sovint es trobava en forma de grans roques compactes, calia buscar la manera de trencar-la. Això s'aconseguia amb l'ajuda de fustes, tascons o una bona càrrega de pólvora. La primera de les tècniques aprofitava la capacitat dilatadora de la fusta. I és que quan s'humitejava la fusta seca que s'havia introduït entre les escletxes, n'augmentava el seu volum i la pressió esberlava la roca. Més endavant, s'utilitzarien tascons de ferro o fusta —peces de dues cares acabades amb un angle molt agut— que a cop de mall permetien trencar la pedra. Amb l'arribada de la pólvora, però, es va agilitar tot el procés. Només s'havia d'introduir una barrinada en un forat de la roca. Calia, però, fer-ho amb habilitat per aconseguir trencar la roca sense esmicolar-la.
Malgrat la seva importància cabdal a l'hora de bastir qualsevol edifici, en època medieval, les titulacions específiques de picapedrer eren més aviat escasses. De fet, en moltes ciutats catalanes aquests treballadors formaven part de les confraries dels molers, que es dedicaven a construir rodes de molí, o directament de les agrupacions de constructors. A Perpinyà, per exemple, rebien el nom de mestres de pedra i calç.
Mar enllà, terra endins
Com que la pedra és un material pesat i, per tant, difícil de transportar, la ubicació de les pedreres prop dels grans ports marítims —n'hi havia a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per exemple— era garantia d'èxit. Les peces s'embarcaven mar enllà, i podien arribar fàcilment a l'altra punta de la Mediterrània. Més tard, el desenvolupament del transport fluvial i el ferrocarril van impulsar les rutes comercials de la pedra terra endins. Ara bé, la veritable revolució va arribar al segle XIX, quan es va començar a utilitzar acer per construir les eines i els processos de treball es van mecanitzar. Llavors, la força del picapedrer ja no era indispensable.
L'art d'esberlar pedra
Els picapedrers treballaven prop dels pendents de les muntanyes, d'on era més fàcil extreure pedra. Però com que molt sovint es trobava en forma de grans roques compactes, calia buscar la manera de trencar-la. Això s'aconseguia amb l'ajuda de fustes, tascons o una bona càrrega de pólvora. La primera de les tècniques aprofitava la capacitat dilatadora de la fusta. I és que quan s'humitejava la fusta seca que s'havia introduït entre les escletxes, n'augmentava el seu volum i la pressió esberlava la roca. Més endavant, s'utilitzarien tascons de ferro o fusta —peces de dues cares acabades amb un angle molt agut— que a cop de mall permetien trencar la pedra. Amb l'arribada de la pólvora, però, es va agilitar tot el procés. Només s'havia d'introduir una barrinada en un forat de la roca. Calia, però, fer-ho amb habilitat per aconseguir trencar la roca sense esmicolar-la.