Un estudi de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) ha descobert que el primat hominoïdeu ‘Oreopithecus bambolii', que va habitar l'actual regió de la Toscana i l'illa de Sardenya fa prop de 7 milions d'anys, tenia la capacitat de subjectar objectes fent una pinça amb els dits similar a la que fan els humans i molt més precisa que la d'altres primats actuals. Es tractaria d'una adaptació produïda en l'ambient insular en què vivia aquesta espècie, que li hauria permès obtenir i processar manualment aliments en un context d'escassetat de recursos.
L'esquelet més complet que es conserva de l'‘Oreopithecus bambolii' va ser descobert el 1958 i correspon a un mascle adult que es va batejar amb el nom de Sandrone. Tot i que actualment l'espècie es considera un hominoïdeu, la seva classificació ha estat sempre motiu de controvèrsia entre la comunitat científica, a causa de la complexa combinació de caràcters ancestrals i moderns que presenten les seves restes.
La morfologia de la mà de Sandrone ha estat objecte de múltiples estudis, l'últim dels quals ha conclòs que la falange distal del seu polze presenta algunes característiques anatòmiques que només s'han trobat en humans actuals i fòssils, i que es relacionen amb la capacitat exclusivament humana d'agafar objectes fent una pinça molt precisa. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han comparat les proporcions de la falange de l'Oreopithecus amb la d'altres espècies actuals i fòssils: éssers humans, hominoïdeus actuals com orangutans, goril·les i ximpanzés, diverses espècies de micos i espècies fòssils com el Proconsul o el Pierolapithecus.
L'explicació d'aquesta capacitat són les condicions d'insularitat on vivia el primat. En aquella època, la zona de la Toscana i Sardenya formaven part d'una illa, i és probable que l'espècie desenvolupés adaptacions particulars a causa de l'escassetat d'aliments.
La troballa ha estat publicada a l'‘American Journal of Physical Anthropology', signada per l'investigador de l'IPC Sergio Almécija.
L'esquelet més complet que es conserva de l'‘Oreopithecus bambolii' va ser descobert el 1958 i correspon a un mascle adult que es va batejar amb el nom de Sandrone. Tot i que actualment l'espècie es considera un hominoïdeu, la seva classificació ha estat sempre motiu de controvèrsia entre la comunitat científica, a causa de la complexa combinació de caràcters ancestrals i moderns que presenten les seves restes.
La morfologia de la mà de Sandrone ha estat objecte de múltiples estudis, l'últim dels quals ha conclòs que la falange distal del seu polze presenta algunes característiques anatòmiques que només s'han trobat en humans actuals i fòssils, i que es relacionen amb la capacitat exclusivament humana d'agafar objectes fent una pinça molt precisa. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han comparat les proporcions de la falange de l'Oreopithecus amb la d'altres espècies actuals i fòssils: éssers humans, hominoïdeus actuals com orangutans, goril·les i ximpanzés, diverses espècies de micos i espècies fòssils com el Proconsul o el Pierolapithecus.
L'explicació d'aquesta capacitat són les condicions d'insularitat on vivia el primat. En aquella època, la zona de la Toscana i Sardenya formaven part d'una illa, i és probable que l'espècie desenvolupés adaptacions particulars a causa de l'escassetat d'aliments.
La troballa ha estat publicada a l'‘American Journal of Physical Anthropology', signada per l'investigador de l'IPC Sergio Almécija.