Un vell acudit diu que un automobilista sap que ha arribat a Catalunya quan troba una autopista de peatge. O de pillatge, com també s'anomenen aquestes populars vies. El cert és que l'actual protesta ciutadana contra una discriminació que afecta només la butxaca del poble català i que sembla haver sorprès alguns no és un cas isolat en la nostra història. Un il·lustre precedent es va produir el 1899. La pèrdua de les colònies un any abans va fer que el govern espanyol apugés els impostos per compensar el dèficit. La resposta dels gremis de Barcelona va ser donar de baixa els establiments comercials i les indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il·legal. Aquesta peculiar vaga, coneguda com el Tancament de Caixes, va escampar-se per Mataró, Sabadell, Vilafranca i Manresa, i va provocar la suspensió de garanties constitucionals i l'embargament i la detenció de contribuents.
Un episodi semblant va succeir el 1951. Es va aprovar que a Barcelona el bitllet del tramvia passés de 50 a 70 cèntims, mentre que a Madrid es mantenia el preu antic. El malestar per aquell tracte es va concretar en la frase "Si España es una, igual para todos", i en un boicot ciutadà contra els tramvies, que van viatjar gairebé buits durant dies fins que no es van restablir les tarifes anteriors.
Un èxit similar va esdevenir-se el 1959. En aquell temps, Luis de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia Española', va empipar-se en sentir un rector que pronunciava l'homilia en català i va expressar el seu parer en una frase que seria la seva ruïna: "¡Todos los catalanes son una mierda!". La reacció de la ciutadania? Al cap de poc, les vendes del diari baixaven en picat i els anunciants evitaven aparèixer en les seves pàgines. La destitució del franquista Galinsoga va temperar els ànims. Si aquests triomfs de la gent del carrer es van assolir en èpoques sense llibertat, avui caldria esperar resultats tant o més brillants. O no?
Un episodi semblant va succeir el 1951. Es va aprovar que a Barcelona el bitllet del tramvia passés de 50 a 70 cèntims, mentre que a Madrid es mantenia el preu antic. El malestar per aquell tracte es va concretar en la frase "Si España es una, igual para todos", i en un boicot ciutadà contra els tramvies, que van viatjar gairebé buits durant dies fins que no es van restablir les tarifes anteriors.
Un èxit similar va esdevenir-se el 1959. En aquell temps, Luis de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia Española', va empipar-se en sentir un rector que pronunciava l'homilia en català i va expressar el seu parer en una frase que seria la seva ruïna: "¡Todos los catalanes son una mierda!". La reacció de la ciutadania? Al cap de poc, les vendes del diari baixaven en picat i els anunciants evitaven aparèixer en les seves pàgines. La destitució del franquista Galinsoga va temperar els ànims. Si aquests triomfs de la gent del carrer es van assolir en èpoques sense llibertat, avui caldria esperar resultats tant o més brillants. O no?