La Unesco acaba de declarar el cant de la Sibil·la Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Es tracta d'un cant que s'instaurà durant l'edat mitjana a tot Europa i que només va sobreviure al concili de Trento a Mallorca i a l'Alguer. Ara s'està recuperant a altres punts dels Països Catalans, com a alguns pobles del País Valencià o a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Les arrels del cant de la Sibil·la cal anar a buscar-les a l'antiguitat grecoromana.
El cant de la Sibil·la anuncia el dia del judici final. A la mitologia grecoromana les sibil·les eren unes sacerdotesses que preveien el futur. La que més influí en el cristianisme fou la de Cumes, una colònia grega al sud d'Itàlia. Aquesta influència fou deguda a una obra del poeta llatí Virgili, les bucòliques. En un dels seus poemes apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d'un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d'Or. Segurament l'escena expressava, de forma al·legòrica, l'alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l'arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l'Antic Testament.
Por al canvi de mil·lenni
El principal responsable de l'adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC). Així ho deixà clar en la seva obra 'La ciutat de Déu'. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.
Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D'aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d'Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l'Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento.
El cant de la Sibil·la anuncia el dia del judici final. A la mitologia grecoromana les sibil·les eren unes sacerdotesses que preveien el futur. La que més influí en el cristianisme fou la de Cumes, una colònia grega al sud d'Itàlia. Aquesta influència fou deguda a una obra del poeta llatí Virgili, les bucòliques. En un dels seus poemes apareix la sibil·la de Cumes anunciant el naixement d'un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d'Or. Segurament l'escena expressava, de forma al·legòrica, l'alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. I pel que fa a la identitat del nen, aquest podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el primer triumvirat. Tanmateix, alguns autors cristians estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l'arribada de Crist, que ja havia estat anunciada pels profetes de l'Antic Testament.
Por al canvi de mil·lenni
El principal responsable de l'adopció de la sibil·la per als interessos del cristianisme va ser Agustí (segle V dC). Així ho deixà clar en la seva obra 'La ciutat de Déu'. La irrupció, però, de la sibil·la a les esglésies es produí a finals del segle X. Aleshores, la por que provocava el canvi de mil·lenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies, que havia de jutjar la humanitat. En aquesta ocasió, a la sibil·la se li assignà un cant, de melodia gregoriana, basat en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago.
Al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol manifestació musical a les celebracions litúrgiques. D'aquesta manera, el cant de la Sibil·la va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d'Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a la ciutat de Sardenya de l'Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, de la mà de les tropes de la corona catalanoaragonesa. En aquestes terres, el cant de la Sibil·la, que aleshores ja comptava amb una versió en llengua catalana, estava tan arrelat a la societat que difícilment els bisbes pogueren acatar les ordres del concili de Trento.