Probablement des de la mort de Joan Coromines no hi ha hagut un lingüista tan important ni tan popular com Joan Solà. Feia 36 anys que col·laborava regularment en diversos diaris i publicacions del país ('Diari de Barcelona', 'El Món', 'Avui'), i les seves propostes lingüístiques, gràcies a la difusió periodística, eren molt conegudes i, sovint, seguides pels professionals de la llengua.
Solà ha estat un esperit científic molt inquiet, que ha aprofundit, sobretot, en l'estudi de la sintaxi i del lèxic, amb obres que es consideren de referència en aquests àmbits: 'Estudis de sintaxi catalana' (en dos volums, 1972), 'Qüestions controvertides de sintaxi catalana' (1987), 'Lingüística i normativa' (1990)... En el llibre recent 'Joan Solà. Deu textos d'homenatge', diversos amics i col·laboradors seus recorden el lingüista de Bell-lloc d'Urgell i insisteixen en el seu compromís amb l'exigència professional.
Una mena de Sòcrates de la filologia
Solà era un científic molt rigorós, però també era un home apassionat. I sabia conciliar molt bé aquests dos extrems. Jo vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor de sintaxi catalana a la Universitat de Barcelona ara fa 20 anys, i el primer que em va sorprendre d'ell va ser el dubte sistemàtic que aplicava damunt la matèria d'estudi. Com una mena de Sòcrates de la filologia, un Sòcrates del nostre temps, Joan Solà et feia entendre que només es pot avançar en l'estudi d'una llengua dubtant de les seves clàusules, perquè una llengua és la norma que la regula, però també és l'ús. I l'ús, en un tant per cent altíssim de casos, desborda el patró de la norma. En aquesta obra d'homenatge que apunto, la seva filla Nausica i Xavier Fargas hi publiquen una 'Bibliografia de Joan Solà' que fa caure literalment de cul: 50 pàgines de lletra espessa que recullen el valuós patrimoni científic que ens ha donat el nostre autor.
A banda de l'obra individual, deguda al seu geni, Joan Solà ha col·laborat activament en diverses obres col·lectives. Pel seu valor històric i intel·lectual, la més important de totes és la colossal 'Gramàtica del català contemporani', en tres volums, que va dirigir juntament amb Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya. L'any passat se li va reconèixer l'obra ingent i l'exemple generós amb la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d'anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n'ha anat la persona: l'home senzill, afable, de mirada múrria, l'excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d'una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s'arriba a enyorar un home com ell!
Solà ha estat un esperit científic molt inquiet, que ha aprofundit, sobretot, en l'estudi de la sintaxi i del lèxic, amb obres que es consideren de referència en aquests àmbits: 'Estudis de sintaxi catalana' (en dos volums, 1972), 'Qüestions controvertides de sintaxi catalana' (1987), 'Lingüística i normativa' (1990)... En el llibre recent 'Joan Solà. Deu textos d'homenatge', diversos amics i col·laboradors seus recorden el lingüista de Bell-lloc d'Urgell i insisteixen en el seu compromís amb l'exigència professional.
Una mena de Sòcrates de la filologia
Solà era un científic molt rigorós, però també era un home apassionat. I sabia conciliar molt bé aquests dos extrems. Jo vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor de sintaxi catalana a la Universitat de Barcelona ara fa 20 anys, i el primer que em va sorprendre d'ell va ser el dubte sistemàtic que aplicava damunt la matèria d'estudi. Com una mena de Sòcrates de la filologia, un Sòcrates del nostre temps, Joan Solà et feia entendre que només es pot avançar en l'estudi d'una llengua dubtant de les seves clàusules, perquè una llengua és la norma que la regula, però també és l'ús. I l'ús, en un tant per cent altíssim de casos, desborda el patró de la norma. En aquesta obra d'homenatge que apunto, la seva filla Nausica i Xavier Fargas hi publiquen una 'Bibliografia de Joan Solà' que fa caure literalment de cul: 50 pàgines de lletra espessa que recullen el valuós patrimoni científic que ens ha donat el nostre autor.
A banda de l'obra individual, deguda al seu geni, Joan Solà ha col·laborat activament en diverses obres col·lectives. Pel seu valor històric i intel·lectual, la més important de totes és la colossal 'Gramàtica del català contemporani', en tres volums, que va dirigir juntament amb Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya. L'any passat se li va reconèixer l'obra ingent i l'exemple generós amb la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tenim a la nostra disposició les obres de Solà, tan actuals, que dialoguen amb la tradició, que miren d'anar sempre més enllà en la comprensió de la gramàtica. Però se n'ha anat la persona: l'home senzill, afable, de mirada múrria, l'excursionista infatigable, el que cantava en una coral, el polemista en tantes converses al voltant d'una taula. Només els que el van tractar amb més o menys assiduïtat, entendran com s'arriba a enyorar un home com ell!