No cal ser melòman per saber que, en matèria de violins, el segell Stradivarius remet a un instrument especial, amb un so d'una bellesa incomparable i un valor que, senzillament, no té preu. Si més no, així ha estat sense interrupció des que, entre els segles XVII i XVIII, la família cremonesa dels Stradivari va començar a construir els seus cèlebres violins —i també violes i violoncels. Els 11 milions d'euros que el juny de 2011 es van pagar per un violí d'aquesta firma confirmen que es tracta de quelcom que va més enllà de la mateixa música. I el més curiós de tot és que ni les investigacions més modernes i sofisticades no han aconseguit trobar el secret del seu so màgic.
Ara, però, sembla que ha sortit algú amb ganes de discutir la primacia dels Stradivarius a l'univers dels instruments de corda. Això, almenys, és el que es desprèn de l'estudi de la investigadora i flautista francesa Claudia Fritz, de la Universitat de París. Segons ella, no es pot afirmar que la qualitat de so d'un Stradivarius sigui millor que la d'un violí d'avui, ans al contrari. Per arribar a aquesta conclusió, Fritz va fer tocar a 21 violinistes sis violins diferents: d'una banda, dos Stradivarius de 1700 i un Guarneri de 1740, amb un valor de mercat tots tres de 10 milions de dòlars; de l'altra, tres violins de producció moderna, amb un valor molt més modest, d'uns 10.000 dòlars. I tot sense que els músics sabessin en cap moment quin instrument tenien a les mans.
Al final, les seves puntuacions van ser sempre més favorables als instruments moderns que no pas als antics. Segons Fritz, això no treu que els Stradivarius siguin uns instruments meravellosos, però s'ha de reconèixer que les quantitats que es paguen per aquests van més enllà de la qualitat del seu so. El que es paga, doncs, és el nom i el mite amb què s'associa, una afirmació que, com era previsible, ha desencadenat una gran polèmica en un món en què està generalitzada l'opinió que un violí és com un bon vi, que millora amb l'edat.
Ara, però, sembla que ha sortit algú amb ganes de discutir la primacia dels Stradivarius a l'univers dels instruments de corda. Això, almenys, és el que es desprèn de l'estudi de la investigadora i flautista francesa Claudia Fritz, de la Universitat de París. Segons ella, no es pot afirmar que la qualitat de so d'un Stradivarius sigui millor que la d'un violí d'avui, ans al contrari. Per arribar a aquesta conclusió, Fritz va fer tocar a 21 violinistes sis violins diferents: d'una banda, dos Stradivarius de 1700 i un Guarneri de 1740, amb un valor de mercat tots tres de 10 milions de dòlars; de l'altra, tres violins de producció moderna, amb un valor molt més modest, d'uns 10.000 dòlars. I tot sense que els músics sabessin en cap moment quin instrument tenien a les mans.
Al final, les seves puntuacions van ser sempre més favorables als instruments moderns que no pas als antics. Segons Fritz, això no treu que els Stradivarius siguin uns instruments meravellosos, però s'ha de reconèixer que les quantitats que es paguen per aquests van més enllà de la qualitat del seu so. El que es paga, doncs, és el nom i el mite amb què s'associa, una afirmació que, com era previsible, ha desencadenat una gran polèmica en un món en què està generalitzada l'opinió que un violí és com un bon vi, que millora amb l'edat.