Tot plegat em recorda el títol del cèlebre llibre d'Erich Marie Remarque ‘Res de nou a l'oest'. Em refereixo al que acaba de passar amb la sentència del Tribunal Constitucional en referència a l'Estatut i les retallades fetes al text aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals a Madrid i pels ciutadans del país en referèndum. Però aquest fet no és gens estrany, si es coneix una mica la història dels darrers 100 anys. Des de fa dècades, l'encaix de Catalunya a Espanya ha estat un tema constant i sempre polèmic. La lluita entre els conceptes d'un Estat centralitzat, hereu del liberalisme vuitcentista, i els d'un Estat plurinacional, autonòmic o federal, ha estat aferrissada i moltes vegades ha presidit els moments més tensos de la història contemporània d'Espanya.
Només en dues ocasions Catalunya ha assolit l'autonomia, i les dues vegades ha estat en moments de canvis radicals a l'Estat espanyol. El primer, a l'inici dels anys trenta, amb la proclamació de la II República. L'altre, a finals de la dècada dels setanta, amb la transició de la dictadura franquista a la democràcia. I les dues vegades ha estat possible quan democràcia i autonomia han estat unides i els partits catalans que lluitaven per aquests valors des de l'oposició van pactar amb els seus homòlegs espanyols que les dues fites anessin de bracet. El problema, però, és que un cop aconseguida la democràcia, el centralisme impera molt més que l'autonomisme en la classe política i dirigent espanyola. I no diguem entre els funcionaris de l'Estat, entre els quals hi ha els de Justícia, que han estat els més reticents i han posat més pegues en els temes dels quals parlem avui.
Tant el 1931 com el 1979 com ara mateix, la classe dirigent espanyola ha acceptat una Catalunya autònoma. Però a contracor i a canvi de poder decidir fins on pot arribar aquest procés de descentralització. I les tres vegades el procés ha estat ple d'entrebancs i de polèmiques que sempre han acabat descafeïnant el text i les demandes sorgides des de Catalunya. Per tant, cap sorpresa i res de nou a l'oest.
Joan Villarroya és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona
Només en dues ocasions Catalunya ha assolit l'autonomia, i les dues vegades ha estat en moments de canvis radicals a l'Estat espanyol. El primer, a l'inici dels anys trenta, amb la proclamació de la II República. L'altre, a finals de la dècada dels setanta, amb la transició de la dictadura franquista a la democràcia. I les dues vegades ha estat possible quan democràcia i autonomia han estat unides i els partits catalans que lluitaven per aquests valors des de l'oposició van pactar amb els seus homòlegs espanyols que les dues fites anessin de bracet. El problema, però, és que un cop aconseguida la democràcia, el centralisme impera molt més que l'autonomisme en la classe política i dirigent espanyola. I no diguem entre els funcionaris de l'Estat, entre els quals hi ha els de Justícia, que han estat els més reticents i han posat més pegues en els temes dels quals parlem avui.
Tant el 1931 com el 1979 com ara mateix, la classe dirigent espanyola ha acceptat una Catalunya autònoma. Però a contracor i a canvi de poder decidir fins on pot arribar aquest procés de descentralització. I les tres vegades el procés ha estat ple d'entrebancs i de polèmiques que sempre han acabat descafeïnant el text i les demandes sorgides des de Catalunya. Per tant, cap sorpresa i res de nou a l'oest.
Joan Villarroya és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona