Entre l'aixovar amb què va ser abillat Pakal el Gran quan va morir, al segle VII, hi havia unes orelleres de pedra amb un epígraf que narra com, per ser rebut pel déu de l'inframón, el difunt havia de submergir-se en l'aigua del déu Chaac. La troballa recent d'un sistema de canals que recorre el subsòl del temple de les Inscripcions, també el de la cambra funerària del governant, podria aportar un matís de realitat al mite.
L'arqueòleg Arnoldo González Cruz, director del Projecte Arqueològic Palenque, explica que per la seva proximitat a la cambra funerària –passa a 1,70 metres d'una de les parets–, aquest sistema hidràulic possiblement reproduïa de manera simbòlica el sinuós camí que conduiria Pakal a les aigües de l'inframón.
González considera que el descobriment canvia la tesi original de l'arqueòleg Alberto Ruz Lhuillier, segons la qual la cambra funerària de Pakal II, descoberta el 1952, seria el punt de partida dels nou cossos que componen el temple de les Inscripcions. Ara, la hipòtesi més sòlida indica que el seu centre el marca l'existència d'una deu sobre la qual es va construir la tomba i les aigües de la qual van ser canalitzades artificialment. Aquesta teoria se sustenta tant en les dades arqueològiques com en les mencions en l'epigrafia i la iconografia maia, que associen també altres enterraments a la presència de cossos d'aigua.
Tot i això, el director del Projecte Arqueològic Palenque proposa una teoria alternativa: que el disseny dels canals podria explicar-se per la necessitat de drenar l'aigua pluvial provinent de les terrasses que formen el temple XXIV, situat al sud de la piràmide. Caldrà seguir investigant per obtenir més dades, ja que el sistema no s'ha pogut explorar encara en la seva totalitat. A falta d'una tecnologia que permeti reconèixer els canals de manera minuciosa, se'n desconeix el punt exacte d'origen.
Una xarxa hidràulica complexa i prèvia al temple
La complexa xarxa de canals, que s'estenen en diferents nivells i orientacions, devia ser dissenyada "molt abans que es projectés la piràmide mateixa, en les primeres dècades del segle VII de la nostra era", segons González. L'arqueòleg considera que Pakal va ser el savi que va projectar aquest pla arquitectònic, perquè va ser durant el seu regnat (615-683 dC) quan va començar la construcció del temple de les Inscripcions.
El temple i la seva cambra funerària han estat objectes d'estudi des de mitjan segle XX, però els treballs que han dut al descobriment del sistema hidràulic subterrani no van començar fins a l'any 2012, quan un georadar va detectar de manera fortuïta anomalies al subsòl de la zona.
Fins ara, l'element més cèlebre del temple ha estat el sarcòfag de pedra de Pakal. Un dels gravats de la seva superfície s'ha interpretat erròniament com una representació del governant maia als comandaments d'una nau espacial. Segons els experts, les flames que semblen emergir del suposat aparell són en realitat representacions de l'arbre de la vida, les arrels del qual arriben a l'inframón. Pakal no va volar cap a l'espai; després de la seva mort, va descendir al subsòl, i, si la teoria és certa, ho va fer ajudat per un corrent d'aigua.
L'arqueòleg Arnoldo González Cruz, director del Projecte Arqueològic Palenque, explica que per la seva proximitat a la cambra funerària –passa a 1,70 metres d'una de les parets–, aquest sistema hidràulic possiblement reproduïa de manera simbòlica el sinuós camí que conduiria Pakal a les aigües de l'inframón.
González considera que el descobriment canvia la tesi original de l'arqueòleg Alberto Ruz Lhuillier, segons la qual la cambra funerària de Pakal II, descoberta el 1952, seria el punt de partida dels nou cossos que componen el temple de les Inscripcions. Ara, la hipòtesi més sòlida indica que el seu centre el marca l'existència d'una deu sobre la qual es va construir la tomba i les aigües de la qual van ser canalitzades artificialment. Aquesta teoria se sustenta tant en les dades arqueològiques com en les mencions en l'epigrafia i la iconografia maia, que associen també altres enterraments a la presència de cossos d'aigua.
Tot i això, el director del Projecte Arqueològic Palenque proposa una teoria alternativa: que el disseny dels canals podria explicar-se per la necessitat de drenar l'aigua pluvial provinent de les terrasses que formen el temple XXIV, situat al sud de la piràmide. Caldrà seguir investigant per obtenir més dades, ja que el sistema no s'ha pogut explorar encara en la seva totalitat. A falta d'una tecnologia que permeti reconèixer els canals de manera minuciosa, se'n desconeix el punt exacte d'origen.
Una xarxa hidràulica complexa i prèvia al temple
La complexa xarxa de canals, que s'estenen en diferents nivells i orientacions, devia ser dissenyada "molt abans que es projectés la piràmide mateixa, en les primeres dècades del segle VII de la nostra era", segons González. L'arqueòleg considera que Pakal va ser el savi que va projectar aquest pla arquitectònic, perquè va ser durant el seu regnat (615-683 dC) quan va començar la construcció del temple de les Inscripcions.
El temple i la seva cambra funerària han estat objectes d'estudi des de mitjan segle XX, però els treballs que han dut al descobriment del sistema hidràulic subterrani no van començar fins a l'any 2012, quan un georadar va detectar de manera fortuïta anomalies al subsòl de la zona.
Fins ara, l'element més cèlebre del temple ha estat el sarcòfag de pedra de Pakal. Un dels gravats de la seva superfície s'ha interpretat erròniament com una representació del governant maia als comandaments d'una nau espacial. Segons els experts, les flames que semblen emergir del suposat aparell són en realitat representacions de l'arbre de la vida, les arrels del qual arriben a l'inframón. Pakal no va volar cap a l'espai; després de la seva mort, va descendir al subsòl, i, si la teoria és certa, ho va fer ajudat per un corrent d'aigua.
