L'any 2010 es van localitzar múltiples restes fòssils de rens en 72 jaciments del nord d'Espanya, que van evidenciar que l'espècie va habitar la península Ibèrica fa 150.000 anys. Ara, un equip d'investigadors del Centre Nacional d'Investigació sobre l'Evolució Humana (CENIEH) ha localitzat les evidències més antigues de la presència d'aquesta espècie al territori, que daten del període del Pleistocè mitjà, fa 800.000 anys.
Les restes han estat localitzades en diversos jaciments de Biscaia, i la més antiga s'ha recuperat al jaciment d'Arlanpe, a la localitat de Lemoa. La troballa ha plantejat una revisió cronològica de l'entrada dels rens més meridionals d'Europa a la Península, quan es van desplaçar cap al sud del continent a causa de les condicions ambientals extremes del nord. Segons l'estudi del CENIEH, aquesta espècie glacial va habitar sobretot el nord de Catalunya i l'extrem oriental de la cornisa Cantàbrica, durant el Pleistocè i mitjà i el superior.
Tot i així, aquesta distribució geogràfica no coincideix amb les representacions artístiques de rens en l'art rupestre. L'animal apareix en representacions pictòriques en una extensió territorial molt més àmplia, com per exemple la Meseta central. Segons els investigadors, aquest fet podria demostrar la comunicació a llarga distància dels habitants de l'època o el moviment de grups humans entre regions llunyanes.
L'estudi s'ha publicat a la revista científica ‘Boreas' amb el títol de "Noves evidències de la presència de rens a la península Ibèrica en el Pleistocè: una revisió arqueopaleontològica i cronològica".
Les restes han estat localitzades en diversos jaciments de Biscaia, i la més antiga s'ha recuperat al jaciment d'Arlanpe, a la localitat de Lemoa. La troballa ha plantejat una revisió cronològica de l'entrada dels rens més meridionals d'Europa a la Península, quan es van desplaçar cap al sud del continent a causa de les condicions ambientals extremes del nord. Segons l'estudi del CENIEH, aquesta espècie glacial va habitar sobretot el nord de Catalunya i l'extrem oriental de la cornisa Cantàbrica, durant el Pleistocè i mitjà i el superior.
Tot i així, aquesta distribució geogràfica no coincideix amb les representacions artístiques de rens en l'art rupestre. L'animal apareix en representacions pictòriques en una extensió territorial molt més àmplia, com per exemple la Meseta central. Segons els investigadors, aquest fet podria demostrar la comunicació a llarga distància dels habitants de l'època o el moviment de grups humans entre regions llunyanes.
L'estudi s'ha publicat a la revista científica ‘Boreas' amb el títol de "Noves evidències de la presència de rens a la península Ibèrica en el Pleistocè: una revisió arqueopaleontològica i cronològica".