Bèsties! No, que ningú no malpensi. El mot no va adreçat a cap usuari que estigui llegint aquestes línies; és el nom del dossier del proper número d''El Món d'Ahir', la revista d'història d'autor que dirigeix Toni Soler i que arriba al número 11 amb articles d'Albert Sánchez Piñol, Àlex Gutiérrez, Martí Domínguez o l'assagista i periodista anglès Philip Hoare. Ara mateix no us en podem dir gaire més, però sí que us convidem a la presentació del nou número, que tindrà lloc el dijous 4 de juliol, a les 19 h, a la Llibreria Documenta de Barcelona (carrer Pau Claris, 144). A l'acte, Quimi Portet, músic i expert en zoologia catalana, i Toni Soler conversaran sobre una temàtica i un número del qual us n'oferim un tast en exclusiva: l'editorial del director de la revista. Continueu llegint: no us en penedireu!
Un tast en exclusiva d''El Món d'Ahir': l'editorial de Toni Soler
No cal pensar gaires arguments per justificar que el món animal sigui el protagonista del dossier d’aquest nou número d’El Món d’Ahir. Si la Història és el relat del pas de l’home sobre la terra, costaria molt deixar de banda els seus companys de viatge, els éssers vius coberts de pèl, ploma o escates que, per a bé o per a mal, han conviscut durant mil·lennis amb l’hegemonia de l’Homo sapiens. Les bèsties han estat, de vegades, part del paisatge i prou, tot i que la moderna ciència ambiental ens ha ensenyat com és de decisiu el paper que juga cada espècie en aquest gran joc d’equilibris que és la naturalesa viva. Però, tot sovint, els animals han tingut un paper molt més important per a les societats humanes. Han estat companys de trajecte i de treball, armes de guerra o amics fidels i estimats. També han estat el mirall on l’ésser humà ha contemplat la part més autèntica de la seva pròpia naturalesa, i per això pensadors, escriptors i xamans han convertit guineus, cavalls, feres i ocells en símbols de tot allò que la humanitat conté de diví i de monstruós.
Quan la Història parli dels nostres temps, segurament parlarà del sorgiment d’una consciència animalista que ha maldat per millorar les condicions de vida dels animals i ha defensat el seu dret a una existència no supeditada a les necessitats (o als capricis) de l’ésser superior. Aquesta consciència creixent, que va íntimament lligada a l’alarma general pel deteriorament del planeta, és un fenomen nou que trenca amb molts segles de maltractament continuat, que hem emparat amb un terme equívoc: la domesticació. Yuval Noah Harari, en el seu exitós Sàpiens, va tenir l’encert d’explicar el neolític des del punt de vista dels animals, i del seu relat en resulta un balanç catastròfic. Si encara no heu llegit aquest llibre, us en recomano vivament el fragment que incloem en el dossier.
Plaute va escriure que l’home és un llop per a l’home. Avui podem dir que l’home ha estat un llop més aviat per a tot el món animal. I aquesta trista realitat no emmascara la fascinació autèntica que totes les civilitzacions han sentit pel vol de l’àguila, la noblesa del cavall, la laboriositat dels insectes o la lleialtat insubornable dels gossos. Antigues religions han somiat en criatures híbrides com l’esfinx, el centaure, la medusa o el faune. A mesura que ha evolucionat i s’ha enlairat com a amo i senyor de la Terra, l’Homo sapiens ha sentit una mena de nostàlgia irresistible del seu propi origen; un passat remot, innocent i salvatge. I s’ha preguntat, una vegada i una altra, si la seva cara més brutal —la guerra, l’ambició, la crueltat— forma part de la seva naturalesa més fonda o bé és el preu que calia pagar per la seva evolució envers la sapiència.
Toni Soler
