El periodista Antoni Batista, especialitzat en el conflicte del País Basc, analitza per a SÀPIENS els principals fets socials i polítics de la història recent d'Euskal Herria que han propiciat l'últim comunicat d'ETA.
No estem davant l'últim comunicat d'ETA, però sí d'un pas molt important en el procés de pau. Iulen de Madariaga, un dels fundadors, i Antton Etxebeste, portaveu a les converses d'Alger, van alertar a principis dels anys noranta que el cicle de la violència s'exhauria, que només la via política podria portar a aconseguir objectius polítics, i que per endegar aquest canvi de ritme calia un canvi de lideratge; havia de ser l'esquerra abertzale civil la que decidís, i no el braç armat. La irrupció brutal del terrorisme jihadista va donar la raó a aquells arguments deu anys després; a ETA se li va girar en contra la societat basca, i el 'wanted' –en anglès– consegüent a la inscripció d'ETA i Batasuna a la llista internacional d'organitzacions terroristes va posar el número pi necessari per tancar la circumferència. El principi del final.
Conclusions autocrítiques
Aquells primers debats van tenir els moments culminants en el procés de Lizarra-Garazi (1998) i les converses de 2004-2006, amb distensions reals en forma de treva indefinida, primer, i d'alto el foc permanent, després. Dels fracassos respectius, l'esquerra abertzale n'ha tret conclusions autocrítiques i s'ha carregat de raons per encarar la recta final de la recuperació de l'espai polític. Els darrers 14 mesos han estat una altra entropia en l'expansió d'aquest gas. Al novembre de 2009 van iniciar el procés de reconsideració de la violència; el van emprendre a Alsasua, on es va fundar Herri Batasuna, i gràcies a les noves tecnologies –300.000 descàrregues del document a debatre–, van treure conclusions i les van traslladar a ETA fora del registre de submissió que era habitual. Batasuna pressionava, però el que quedava d'ETA era l'ETA que més ho podia entendre, perquè l'altra anava caient en detencions successives. Una dada per als afeccionats a la teoria conspiradora de la història.
El 5 de setembre, ETA feia el primer moviment de renúncia de la violència. Immediatament, sortien de la letargia organismes internacionals que ja havien estat compromesos amb el diàleg –volat a Barajas el 30 de desembre de 2006. Mentrestant, dirigents significatius de l'independentisme d'esquerres, començant per Arnaldo Otegi, deixaven clar que el cicle violent perillava i que era l'hora del cicle polític: la seva hora. Otegi ho deia en una entrevista publicada a 'El País' (17/10) i feta des de la presó, i ho reiterava davant del jutge –que el va absoldre.
Tots aquests moviments han cristal·litzat en un acord abertzale entre EA i Batasuna, i Aralar ha entrat en les converses: sense el llast de la violència, uns i altres reconeixen que estan condemnats a entendre's, perquè només la violència els separava. Altra cosa és que puguin anar a les eleccions municipals i forals del 22 de maig, perquè el tram de temps és molt curt per donar credibilitat a una aposta estratègica de tant voltatge, i a Espanya, la de dretes i la d'esquerres, que són la mateixa a un i altre costat del mirall nacional, un alto el foc permanent, general i verificable, li sembla poc. Haurà de començar un procés paral·lel, que Espanya es prepari per assumir una majoria social basca secessionista, però no contaminada per la violació dels drets humans.
No estem davant l'últim comunicat d'ETA, però sí d'un pas molt important en el procés de pau. Iulen de Madariaga, un dels fundadors, i Antton Etxebeste, portaveu a les converses d'Alger, van alertar a principis dels anys noranta que el cicle de la violència s'exhauria, que només la via política podria portar a aconseguir objectius polítics, i que per endegar aquest canvi de ritme calia un canvi de lideratge; havia de ser l'esquerra abertzale civil la que decidís, i no el braç armat. La irrupció brutal del terrorisme jihadista va donar la raó a aquells arguments deu anys després; a ETA se li va girar en contra la societat basca, i el 'wanted' –en anglès– consegüent a la inscripció d'ETA i Batasuna a la llista internacional d'organitzacions terroristes va posar el número pi necessari per tancar la circumferència. El principi del final.
Conclusions autocrítiques
Aquells primers debats van tenir els moments culminants en el procés de Lizarra-Garazi (1998) i les converses de 2004-2006, amb distensions reals en forma de treva indefinida, primer, i d'alto el foc permanent, després. Dels fracassos respectius, l'esquerra abertzale n'ha tret conclusions autocrítiques i s'ha carregat de raons per encarar la recta final de la recuperació de l'espai polític. Els darrers 14 mesos han estat una altra entropia en l'expansió d'aquest gas. Al novembre de 2009 van iniciar el procés de reconsideració de la violència; el van emprendre a Alsasua, on es va fundar Herri Batasuna, i gràcies a les noves tecnologies –300.000 descàrregues del document a debatre–, van treure conclusions i les van traslladar a ETA fora del registre de submissió que era habitual. Batasuna pressionava, però el que quedava d'ETA era l'ETA que més ho podia entendre, perquè l'altra anava caient en detencions successives. Una dada per als afeccionats a la teoria conspiradora de la història.
El 5 de setembre, ETA feia el primer moviment de renúncia de la violència. Immediatament, sortien de la letargia organismes internacionals que ja havien estat compromesos amb el diàleg –volat a Barajas el 30 de desembre de 2006. Mentrestant, dirigents significatius de l'independentisme d'esquerres, començant per Arnaldo Otegi, deixaven clar que el cicle violent perillava i que era l'hora del cicle polític: la seva hora. Otegi ho deia en una entrevista publicada a 'El País' (17/10) i feta des de la presó, i ho reiterava davant del jutge –que el va absoldre.
Tots aquests moviments han cristal·litzat en un acord abertzale entre EA i Batasuna, i Aralar ha entrat en les converses: sense el llast de la violència, uns i altres reconeixen que estan condemnats a entendre's, perquè només la violència els separava. Altra cosa és que puguin anar a les eleccions municipals i forals del 22 de maig, perquè el tram de temps és molt curt per donar credibilitat a una aposta estratègica de tant voltatge, i a Espanya, la de dretes i la d'esquerres, que són la mateixa a un i altre costat del mirall nacional, un alto el foc permanent, general i verificable, li sembla poc. Haurà de començar un procés paral·lel, que Espanya es prepari per assumir una majoria social basca secessionista, però no contaminada per la violació dels drets humans.