Joan Lluís Bozzo

Joan Lluís Bozzo fa més de trenta anys que és al capdavant de la companyia de teatre Dagoll Dagom. El seu darrer projecte porta per nom ‘Cop de Rock' i és un musical que repassa la història del rock en català.

Fa dos mesos que ompliu el Teatre Victòria de Barcelona amb l'obra Cop de Rock. Superareu l'èxit de Mar i cel de l'any 1988?
Aquell musical, basat en l'obra d'Àngel Guimerà i ambientat en l'expulsió dels moriscos en el segle XVII, va estar un any i mig al teatre. Va ser una excepcionalitat i no el podem prendre com a punt de referència.

Després de Mar i cel vau retratar el Paral·lel de Barcelona als anys trenta amb Flor de nit. Què en queda, d'aquella època?
Poca cosa, la vitalitat que desprenia el Paral·lel en l'època d'entreguerres no es podrà a repetir. Era el lloc del pecat, de la nocturnitat. Fa anys que parlen de reactivar-lo, però va ser un fenomen sociològic irrepetible fruit d'una època en què tot just començava la ràdio i el cinema.

Sovint, en les vostres produccions heu acudit als autors catalans i a la història del país.
Hem apostat per la qualitat, independentment de si es tractava d'autors i temàtiques locals. El localisme pot ser un problema quan vol amagar poc rigor en el treball . El que és clar és que la nostra història pot ser un molt bon aliat de la creativitat.

'La memòria dels Cargols' n'és un exemple.
És un dels nostres treballs televisius que més m'ha satisfet. Vam recórrer la història de Catalunya imaginant els set-cents anys d'una família catalana.

Amb un to sorneguer, per cert!
Era una sèrie esperpèntica i caricaturitzada, però no hi havia una sola situació que no respongués a una documentació històrica rigorosa. Ens vam empassar llibres i llibres, ja fossin sobre la revolta dels remences o les guerres carlines.