Aquests mesos de l'any, les joguines envaeixen els aparadors i els anuncis. Encara que ens expliquen molt sobre com ha estat i com és una societat, fins ara no tenien un lloc al Museu d'Història de Catalunya. Una realitat que ha començat a canviar. "Des del MHC, sempre hem volgut donar espai a exposicions i crear col·leccions que ens permetin visibilitzar segments de la població i temàtiques que sovint han estat menystingudes o silenciades en la narrativa dels museus, com ara la infància o la perspectiva de gènere", explica Jordi Principal, director del Museu.
El darrer any, a través d'una extensa tasca de recerca i d'inventari, els conservadors del MHC han recollit més de quatre-centes joguines fabricades des de finals del segle XIX fins a principis dels anys vuitanta. La majoria d'aquestes peces formen part d'una col·lecció de la població de Perafita, al Lluçanès. La propietària, Ramona Vila Vall, va cedir a la institució més de tres mil objectes etnològics i històrics que havia reunit al llarg dels anys. De l'ampli fons, en destaquen els objectes de la vida quotidiana i, especialment, les joguines.
Vistes amb ulls d'avui, les joguines de principis del segle XX del MHC són obres d'artesania. Són fetes de fusta, de ferro, de paper pintat... La joguina més antiga de la col·lecció són dos soldadets de plom de finals del segle XIX, i una de les més usuals, els jocs de construcció. Amb el pas dels anys, el plàstic va substituir la fusta. I això va permetre que els jocs fossin accessibles a les classes més populars.
Una qüestió de gènere
La col·lecció recull tota mena de joguines, des de trencaclosques fins a señoritas Pepis, passant per cotxes fets de llauna, taules de planxar i baldufes. Totes desprenen molta informació relacionada amb la classe i, sobretot, amb el gènere dels infants que hi jugaven, perquè, fins fa ben poc, hi havia jocs de nens i jocs de nenes. Aquesta distinció es va potenciar especialment durant el franquisme. En aquella època, es van popularitzar entre les nenes les posts de planxar, les cuinetes i estris relacionats amb les cures. D'altra banda, els nens se'ls preparava per ser fusters, mecànics, constructors, esportistes o amants dels automòbils i de les armes.
Els treballs per catalogar aquesta col·lecció seran llargs, però el fons Ramona Vila representa una oportunitat única per reivindicar la importància de les joguines com a patrimoni cultural, el valor d'aquest sector industrial i l'empremta dels estereotips de gènere.