"Qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció"
"Qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull". Poc s’imaginava Gustav Klimt, quan va pronunciar aquesta frase, que els seus quadres serien observats per milions de persones al llarg de la història. Ni que el fet de mirar quedaria sobrepassat pel d’immegir-se, per la possibilitat, al segle XXI, d’entrar a l’interior de les seves obres, com es pot fer al centre d’arts digitals IDEAL.
Nascut a Viena el 14 de juliol de 1862, Gustav Klimt va ser un dels representants del Modernisme a Àustria. El 1897 va fundar juntament amb altres artistes el grup Secession, un col·lectiu que volia distanciar-se de l’art conservador de l’època i buscar noves formes d’expressió que representessin la vida moderna. El lema d’aquest col·lectiu es va estampar a la façana del pavelló d’exposicions que van construir a Viena: “A cada època el seu art. A cada art, la seva llibertat”. Klimt el va portar a la pràctica: va ser un artista trencador i va revolucionar tots els conceptes que es tenien de l’art. La seva pintura s’allunyava de l’academicisme; el seu simbolisme trencava amb les formes de representació tradicionals. Als seus quadres, les dones s’allunyaven dels cànons de bellesa clàssics i es fonien amb els colors i la composició dels quadres.
"No existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial les dones"
Les dones van protagonitzar molts dels quadres de Klimt. Seva és la frase “No existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, en especial les dones”. Per exemple, Judith, Danae, Fritza Riedler, Adele Bloch, Eugenia i Mäda Primavesi, la dona amb ventall o Emilie Flöge, la dissenyadora de roba femenina amb qui Klimt va mantenir una relació especial d’amistat i d’inspiració mútua.
Klimt va ser, també, el pintor de grans temes: l’amor, la vida, el pas del temps, la mort. Hi són, a l’IDEAL, presents amb una instal·lació d’El bes en la primera sala o amb aquella mort embolcallada en una túnica morada del quadre Mort i vida, mirant-te cara a cara. Us la trobareu a la part final de l’exposició: vuit minuts de Klimt en 360 graus que viureu amb unes ulleres de realitat virtual.
"Estic convençut que no sóc una persona especialment interessant"
També hi trobareu alguns dels escenaris vienesos en què Klimt va deixar la seva empremta: com el Teatre Nacional d’Àustria, el Museu d’Història de l’Art o la Universitat de Viena. A l’experiència immersiva, de trenta minuts de durada, veureu com els frescs de les parets de la universitat vienesa es desfan en pols de color, com el fum surt de les xemeneies de les cases, com s’enlairen els pètals, es mouen els arbres, suren els rectangles de la túnica d’El bes o esclaten tots els colors de l’or.
Acabarem tornant a la frase inicial, o, més ben dit, al paràgraf que la contenia, un dels pocs textos que es conserven de Klimt. Deia així: “Estic convençut que no sóc una persona especialment interessant. No hi ha res d’especial en mi. Sóc pintor, algú que pinta cada dia del matí a la nit. Figures, paisatges; de tant en tant, retrats. Les paraules, parlades o escrites, no em surten amb facilitat, especialment quan he de dir alguna cosa sobre mi mateix o sobre la meva feina. Qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui sóc i què vull”. Qui li hauria dit a aquell home tan poc interessant que es convertiria en un dels creadors més excepcionals del segle XX.