El 1799, Ludwig van Beethoven componia a Viena un moviment per al seu ‘Quartet de corda en sol major, opus 18/2', moviment que després, com va fer amb tantes altres peces de les quals no estava satisfet, va descartar. Fins i tot sembla ser que l'original d'aquella partitura va ser destruït. Tot, menys 74 compassos conservats en un manuscrit descobert el 1977. A partir d'aquests i en un complex exercici d'arqueologia musical, el musicòleg Barry Cooper ha reconstruït tot el moviment i n'ha preparat una versió que s'estrena avui dijous 29 de setembre a la Universitat de Manchester.
Cooper reconeix que amb el seu treball "és té quelcom molt pròxim al que Beethoven va escriure, tot i no ser exactament el mateix". El musicòleg tampoc no és nou en aquestes aventures musicoarqueològiques, ja que a ell es deu també la reconstrucció, fa ja una vintena d'anys, del primer moviment de la beethoveniana ‘Simfonia núm. 10', feina feta a partir de només 250 compassos conservats. El debat, però, no s'ha fet esperar entre els que valoren aquest tipus de reconstruccions d'obres que mai es van acabar i els que defensen que no aporten res al coneixement d'un artista, ja sigui músic, pintor o escriptor.
La temptació d'acabar una obra
No obstant això, intentar acabar obres que per una raó o una altra els seus creadors no van poder culminar és tota una temptació. En el camp de la música, n'és un exemple cèlebre el ‘Rèquiem' que la mort va impedir acabar a Mozart i que va completar el seu deixeble Franz Xaver Süssmayer. Però n'hi ha més casos: el final de la ‘Novena Simfonia' d'Anton Bruckner; la ‘Simfonia núm. 7' de Piotr Ilitx Txaikovski; la ‘Desena Simfonia' de Gustav Mahler; el duo final de l'òpera ‘Turandot' de Giacomo Puccini, i el tercer acte de l'òpera ‘Lulu' d'Alban Berg. Tot i que potser el cas més curiós sigui el de la ‘Simfonia núm. 8' de Schubert: el 1928, el desig d'"acabar-la" va portar a una companyia discogràfica a engegar un concurs internacional al qual es van presentar més d'un centenar de compositors atrets pel premi, 10.000 temptadors dòlars.
Cooper reconeix que amb el seu treball "és té quelcom molt pròxim al que Beethoven va escriure, tot i no ser exactament el mateix". El musicòleg tampoc no és nou en aquestes aventures musicoarqueològiques, ja que a ell es deu també la reconstrucció, fa ja una vintena d'anys, del primer moviment de la beethoveniana ‘Simfonia núm. 10', feina feta a partir de només 250 compassos conservats. El debat, però, no s'ha fet esperar entre els que valoren aquest tipus de reconstruccions d'obres que mai es van acabar i els que defensen que no aporten res al coneixement d'un artista, ja sigui músic, pintor o escriptor.
La temptació d'acabar una obra
No obstant això, intentar acabar obres que per una raó o una altra els seus creadors no van poder culminar és tota una temptació. En el camp de la música, n'és un exemple cèlebre el ‘Rèquiem' que la mort va impedir acabar a Mozart i que va completar el seu deixeble Franz Xaver Süssmayer. Però n'hi ha més casos: el final de la ‘Novena Simfonia' d'Anton Bruckner; la ‘Simfonia núm. 7' de Piotr Ilitx Txaikovski; la ‘Desena Simfonia' de Gustav Mahler; el duo final de l'òpera ‘Turandot' de Giacomo Puccini, i el tercer acte de l'òpera ‘Lulu' d'Alban Berg. Tot i que potser el cas més curiós sigui el de la ‘Simfonia núm. 8' de Schubert: el 1928, el desig d'"acabar-la" va portar a una companyia discogràfica a engegar un concurs internacional al qual es van presentar més d'un centenar de compositors atrets pel premi, 10.000 temptadors dòlars.