Durant molt de temps, el venecià Antonio Vivaldi va ser sobretot el compositor de ‘Les quatre estacions'. Però per als melòmans més iniciats, aquests quatre concerts per a violí i orquestra només eren la punta de l'iceberg d'una producció considerable d'obres concertants per a tot tipus d'instruments, des de la mandolina o el flautí fins al violoncel i el fagot, obres plenes d'inventiva. Tot i que músics com Igor Stravinsky afirmaven amb malèvola convicció que Vivaldi no havia escrit en realitat 500 concerts, sinó 500 vegades el mateix concert…
Però tot i que la producció instrumental de Vivaldi és la més coneguda, els darrers anys s'han recuperat amb força altres parcel·les de la seva creativitat, entre les quals hi ha la seva menystinguda producció operística, l'únic gènere que cap a la primera meitat del segle XVIII donava suficients rèdits i fama com per viure bé de la composició. Ell mateix deia que havia escrit 94 òperes, xifra inversemblant fins i tot per a un músic tan prolífic com ell. Sorgides de la seva ploma, s'han identificat prop de cinquanta òperes, que és una xifra molt respectable. Se'n conserven unes vint partitures, però el nombre és provisional gràcies als nous descobriments que es fan.
L'últim descobriment, de moment, és el d'un ‘Orlando furioso'. De fet, ja hi ha una famosa òpera vivaldiana amb aquest títol, estrenada el 1727. Però sembla que 13 anys abans el Prete Rosso ja havia escrit un altre ‘Orlando furioso', que va obtenir un gran èxit al Teatro Sant Angelo de Venècia. Dos-cents cinquanta anys després, el manuscrit, sense firmar, va ser trobat a la llibreria personal del compositor, ara a Torí, però no s'havia atribuït a cap compositor. Davant el fet que ja hi havia una òpera vivaldiana amb el mateix títol de 1727, es va considerar que aquesta altra no era més que una revisió d'un ‘Orlando furioso' escrit el 1713 pel compositor bolonyès Giovanni Alberto Ristori.
I així va ser fins que el musicòleg i director d'orquestra Federico Maria Sardelli va analitzar la partitura i va trobar força similituds entre les seves àries i les de les dues primeres òperes oficials de Vivaldi, ‘Ottone in villa‘ i ‘Orlando finto pazzo'. Una nova anàlisi portada a terme per Reinhard Strohm ha confirmat que es tracta de música del mestre venecià. El perquè no va estampar el seu nom al manuscrit és un misteri, però potser va ser perquè el 1714 encara era sacerdot i la seva relació amb l'òpera podia atreure l'atenció de la censura veneciana. Malauradament, de l'obra se n'han conservat només els primers dos actes, que coneixeran la seva resurrecció moderna el proper 20 de juliol al Festival de Beaune, a França.
Però tot i que la producció instrumental de Vivaldi és la més coneguda, els darrers anys s'han recuperat amb força altres parcel·les de la seva creativitat, entre les quals hi ha la seva menystinguda producció operística, l'únic gènere que cap a la primera meitat del segle XVIII donava suficients rèdits i fama com per viure bé de la composició. Ell mateix deia que havia escrit 94 òperes, xifra inversemblant fins i tot per a un músic tan prolífic com ell. Sorgides de la seva ploma, s'han identificat prop de cinquanta òperes, que és una xifra molt respectable. Se'n conserven unes vint partitures, però el nombre és provisional gràcies als nous descobriments que es fan.
L'últim descobriment, de moment, és el d'un ‘Orlando furioso'. De fet, ja hi ha una famosa òpera vivaldiana amb aquest títol, estrenada el 1727. Però sembla que 13 anys abans el Prete Rosso ja havia escrit un altre ‘Orlando furioso', que va obtenir un gran èxit al Teatro Sant Angelo de Venècia. Dos-cents cinquanta anys després, el manuscrit, sense firmar, va ser trobat a la llibreria personal del compositor, ara a Torí, però no s'havia atribuït a cap compositor. Davant el fet que ja hi havia una òpera vivaldiana amb el mateix títol de 1727, es va considerar que aquesta altra no era més que una revisió d'un ‘Orlando furioso' escrit el 1713 pel compositor bolonyès Giovanni Alberto Ristori.
I així va ser fins que el musicòleg i director d'orquestra Federico Maria Sardelli va analitzar la partitura i va trobar força similituds entre les seves àries i les de les dues primeres òperes oficials de Vivaldi, ‘Ottone in villa‘ i ‘Orlando finto pazzo'. Una nova anàlisi portada a terme per Reinhard Strohm ha confirmat que es tracta de música del mestre venecià. El perquè no va estampar el seu nom al manuscrit és un misteri, però potser va ser perquè el 1714 encara era sacerdot i la seva relació amb l'òpera podia atreure l'atenció de la censura veneciana. Malauradament, de l'obra se n'han conservat només els primers dos actes, que coneixeran la seva resurrecció moderna el proper 20 de juliol al Festival de Beaune, a França.