El músic català Jordi Savallserà distigit amb el 'Léonie Sonning Music Prize 2012', un dels premis intrenacionals més importants en l'àmbit musical, una mena de Nobel de la música. El jurat d'aquest premi, que s'atorga des de 1959, ha valorat el compromís del músic català amb la recuperació i difusió de la música antiga (medieval, renaixentista i barroca). Demà, Savall recollirà el premi durant un concert a Copenhague. Per aquest motiu recuperem l'entrevista que Clàudia Pujol va publicar a SÀPIENS quan el músic va editar el disc ‘El regne oblidat'.
L'investigador recrea en un llibre disc la croada contra els càtars del segle XIII que va comportar la fi d'Occitània i el floriment del repertori trobadoresc.
Jordi Savall ha tornat a compondre una de les seves evocadores cròniques musicals que ens remet a la persecució dels càtars per part de l'Església catòlica en l'Occitània de l'època medieval. En el seu darrer llibre disc, ‘El regne oblidat', el musicòleg ens obre les portes en un moment històric i musical irrepetible sobre el qual plana una amnèsia col·lectiva. Per Clàudia Pujol.
Què és el que més el fascina de l'oblidat País d'Oc?
Occitània va ser durant uns quants segles el gresol on van confluir sabers i músiques de procedències molt diverses: des d'Al-Andalus fins a Bizanci. Va ser un centre d'una gran activitat intel·lectual i una societat molt tolerant per l'època. Un oasi de llum dins l'obscura edat mitjana.
Un brou de cultiu idoni per als trobadors, vaja.
I les trobadores. Guilhem de Peitieu, el primer trobador, Pèire Vidal, Raimon de Miraval, Pèire Cardenal… però també la comtessa de Dia, la primera 'trobairitz'. Ells escrivien i musicaven poemes sobre l'amor cortès, sobre l'espiritualitat, però també sobre les notícies del dia a dia. Com si el telenotícies te'l comentés el Saramago acompanyat d'un músic de prestigi.
Alguns dels poemes dels trobadors són molt crítics amb el poder, amb l'Església...
Molt sovint són compostos com a reacció a un fet determinat. Com, per exemple, arran de la croada que el papa Innocenci III va llançar el 1208 contra els heretges que proliferaven a Occitània i que es denominaven 'albigesos'.
De què els acusaven?
Els càtars predicaven contra la corrupció del clergat, contra els seus privilegis socials, contra els dogmes de l'Església catòlica i eren obertament bel·ligerants amb Roma. Un dels episodis més brutals va ser la massacre de Besiers, on, aparentment, s'hi refugiaven uns 200 heretges.
I com es diferenciava, a simple vista, un heretge d'un catòlic?
Aquest era el tema. El consell de la ciutat es va negar a lliurar els càtars a les tropes croades -perquè no havien fet res dolent- i aleshores va ser quan el representant oficial del Papa, Arnau Amalric, va sentenciar: 'Caedi Dominus qui sunt eius'. Que vol dir: "Mateu-los a tots, que el Senyor reconeixerà els seus". Es parla de 20.000 morts.
Quin cinisme!
Sempre es busca una excusa per cometre una massacre: hem passat de l'heretgia a les bombes de destrucció massiva… Innocenci III va equiparar l'heretgia a l'alta traïció i va instituir la Inquisició com a única instància jurídica amb competències. L'inquisidor anava de poble en poble i comunicava als seus habitants que tenien tres dies per denunciar heretges. Queien com mosques.
No hi havia clemència?
L'inquisidor durava com a màxim sis mesos en una mateixa zona, no fos cas que agafés simpatia a la població i tingués pietat. D'entrada, a qualsevol persona acusada d'heretgia, li prenien les terres i li cremaven la casa. No es tenia en compte la possibilitat que fos innocent. Quan el tribunal de la Inquisició no aconseguia reconduir l'heretge cap al 'bon camí', l'enviava a la foguera.
En ‘El regne oblidat' incorpora instruments de vent orientals per recrear les execucions a la foguera.
La idea era deixar que el duduk o el kaval, que són instruments molt dolços i planyívols, improvisessin per simbolitzar les ànimes dels càtars que s'alliberaven després de la mort. En contrast, el redoblament de tambors i les campanes simbolitzen el poder de l'Església. En el disc es resumeix en uns minuts de música, però la croada contra els càtars va durar cent anys i va ser una veritable guerra de secessió i un genocidi cultural. I ningú no ha demanat perdó, encara, per aquest genocidi.
Després de la croada, Occitània va caure com una fruita madura a mans de França i avui és el Midi francès.
Que la França actual s'ha construït sobre una croada tremenda, és innegable. I hi ha hagut interès a esborrar aquesta època. Si busques ‘Occitània' en un diccionari francès, t'hi apareixeran tres línies sobre aquesta paraula.
Què li sembla que un món tan espiritual com el càtar hagi esdevingut una marca turística?
S'hi ha donat una capa de pintura perquè sigui atractiu, però ningú no s'ha molestat a explicar-lo bé. La literatura que s'ha escrit no té res a veure amb els fets històrics reals que avui coneixem: parlen d'esoterisme, de la recerca del Graal, d'un hipotètic tresor càtar... I ni tan sols existeix un gran film sobre el tema. Amb el disc pretenc recuperar un territori oblidat socialment i culturalment. Considero que el pitjor que pot passar a un ser humà -i per extensió a un territori- és perdre la memòria.
Però com s'enfronta un músic del segle XXI als sons medievals?
Amb fascinació. Es tracta de sons arcaics, per domesticar, però alhora tenen una gran actualitat i una gran bellesa. Igual que un explorador, gaudeixo buscant els tresors musicals del nostre patrimoni i fent-los conèixer al públic. Queda molt patrimoni per recuperar.
Què respon quan algú li diu que la música antiga és avorrida?
Doncs primer li dic que la música antiga esdevé contemporània quan s'interpreta en viu. I després que ningú no diu que Shakespeare o Mozart hagin passat de moda, precisament.
L'investigador recrea en un llibre disc la croada contra els càtars del segle XIII que va comportar la fi d'Occitània i el floriment del repertori trobadoresc.
Jordi Savall ha tornat a compondre una de les seves evocadores cròniques musicals que ens remet a la persecució dels càtars per part de l'Església catòlica en l'Occitània de l'època medieval. En el seu darrer llibre disc, ‘El regne oblidat', el musicòleg ens obre les portes en un moment històric i musical irrepetible sobre el qual plana una amnèsia col·lectiva. Per Clàudia Pujol.
Què és el que més el fascina de l'oblidat País d'Oc?
Occitània va ser durant uns quants segles el gresol on van confluir sabers i músiques de procedències molt diverses: des d'Al-Andalus fins a Bizanci. Va ser un centre d'una gran activitat intel·lectual i una societat molt tolerant per l'època. Un oasi de llum dins l'obscura edat mitjana.
Un brou de cultiu idoni per als trobadors, vaja.
I les trobadores. Guilhem de Peitieu, el primer trobador, Pèire Vidal, Raimon de Miraval, Pèire Cardenal… però també la comtessa de Dia, la primera 'trobairitz'. Ells escrivien i musicaven poemes sobre l'amor cortès, sobre l'espiritualitat, però també sobre les notícies del dia a dia. Com si el telenotícies te'l comentés el Saramago acompanyat d'un músic de prestigi.
Alguns dels poemes dels trobadors són molt crítics amb el poder, amb l'Església...
Molt sovint són compostos com a reacció a un fet determinat. Com, per exemple, arran de la croada que el papa Innocenci III va llançar el 1208 contra els heretges que proliferaven a Occitània i que es denominaven 'albigesos'.
De què els acusaven?
Els càtars predicaven contra la corrupció del clergat, contra els seus privilegis socials, contra els dogmes de l'Església catòlica i eren obertament bel·ligerants amb Roma. Un dels episodis més brutals va ser la massacre de Besiers, on, aparentment, s'hi refugiaven uns 200 heretges.
I com es diferenciava, a simple vista, un heretge d'un catòlic?
Aquest era el tema. El consell de la ciutat es va negar a lliurar els càtars a les tropes croades -perquè no havien fet res dolent- i aleshores va ser quan el representant oficial del Papa, Arnau Amalric, va sentenciar: 'Caedi Dominus qui sunt eius'. Que vol dir: "Mateu-los a tots, que el Senyor reconeixerà els seus". Es parla de 20.000 morts.
Quin cinisme!
Sempre es busca una excusa per cometre una massacre: hem passat de l'heretgia a les bombes de destrucció massiva… Innocenci III va equiparar l'heretgia a l'alta traïció i va instituir la Inquisició com a única instància jurídica amb competències. L'inquisidor anava de poble en poble i comunicava als seus habitants que tenien tres dies per denunciar heretges. Queien com mosques.
No hi havia clemència?
L'inquisidor durava com a màxim sis mesos en una mateixa zona, no fos cas que agafés simpatia a la població i tingués pietat. D'entrada, a qualsevol persona acusada d'heretgia, li prenien les terres i li cremaven la casa. No es tenia en compte la possibilitat que fos innocent. Quan el tribunal de la Inquisició no aconseguia reconduir l'heretge cap al 'bon camí', l'enviava a la foguera.
En ‘El regne oblidat' incorpora instruments de vent orientals per recrear les execucions a la foguera.
La idea era deixar que el duduk o el kaval, que són instruments molt dolços i planyívols, improvisessin per simbolitzar les ànimes dels càtars que s'alliberaven després de la mort. En contrast, el redoblament de tambors i les campanes simbolitzen el poder de l'Església. En el disc es resumeix en uns minuts de música, però la croada contra els càtars va durar cent anys i va ser una veritable guerra de secessió i un genocidi cultural. I ningú no ha demanat perdó, encara, per aquest genocidi.
Després de la croada, Occitània va caure com una fruita madura a mans de França i avui és el Midi francès.
Que la França actual s'ha construït sobre una croada tremenda, és innegable. I hi ha hagut interès a esborrar aquesta època. Si busques ‘Occitània' en un diccionari francès, t'hi apareixeran tres línies sobre aquesta paraula.
Què li sembla que un món tan espiritual com el càtar hagi esdevingut una marca turística?
S'hi ha donat una capa de pintura perquè sigui atractiu, però ningú no s'ha molestat a explicar-lo bé. La literatura que s'ha escrit no té res a veure amb els fets històrics reals que avui coneixem: parlen d'esoterisme, de la recerca del Graal, d'un hipotètic tresor càtar... I ni tan sols existeix un gran film sobre el tema. Amb el disc pretenc recuperar un territori oblidat socialment i culturalment. Considero que el pitjor que pot passar a un ser humà -i per extensió a un territori- és perdre la memòria.
Però com s'enfronta un músic del segle XXI als sons medievals?
Amb fascinació. Es tracta de sons arcaics, per domesticar, però alhora tenen una gran actualitat i una gran bellesa. Igual que un explorador, gaudeixo buscant els tresors musicals del nostre patrimoni i fent-los conèixer al públic. Queda molt patrimoni per recuperar.
Què respon quan algú li diu que la música antiga és avorrida?
Doncs primer li dic que la música antiga esdevé contemporània quan s'interpreta en viu. I després que ningú no diu que Shakespeare o Mozart hagin passat de moda, precisament.