Qui primer es va plantejar la independència de Catalunya, molt després de la desfeta del 1714, va ser la Unió Catalanista, grup polític que volia aplegar tots els catalanistes més enllà dels partidismes. En l'assemblea que van celebrar a Reus el 1893 es va parlar de la creació d'un estat propi. Els que es van reunir a la ciutat tarragonina estaven esperonats per les experiències a Irlanda, Finlàndia i la República de Transvaal, que lluitaven per les respectives independències a les acaballes del segle XIX. Però les picabaralles internes i les escissions -que estrany, que aquestes coses passin a casa nostra- van fragmentar la Unió i van posposar 'sine die' aquell i altres debats.
L'embranzida per a l'independentisme català es va produir a la fi de la Primera Guerra Mundial i amb el triomf del principi de les nacionalitats. L'exemple de la revolta irlandesa contra l'Imperi Britànic el 1916 va animar els que suposaven -amb raó- que la defensa dels interessos de Catalunya era burlada en l'arnat sistema parlamentari espanyol. Amb aquesta base, Francesc Macià va crear el 1922 la primera organització política que es declarava separatista: Estat Català.
La instauració de la dictadura militar de Primo de Rivera, amb el seu rosari de represàlies, va impulsar Macià a intentar assolir la independència mitjançant una insurrecció armada el 1926. L'intent, conegut com els Fets de Prats de Molló, va ser un fracàs militar però va donar ressò internacional a la reivindicació catalana. Tot i així, els que integraven Estat Català, exiliats a Cuba, no van defallir i van escriure la Constitució de l'Havana, text que va ser fonamental per a la futura República Catalana.
La República Catalana de Macià
L'adveniment de la República el 14 d'abril del 1931 va significar la proclamació per part de Macià, el mateix dia, de la tan cobejada República Catalana. Tanmateix, aquella independència només va durar tres dies: les pressions del govern de Madrid van aconseguir que l'Avi renunciés al seu somni a canvi de l'establiment d'una autonomia. La reacció contra el que molts van considerar una claudicació es va concretar en l'aparició de noves organitzacions separatistes, com Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català o el Partit Català Proletari.
Quan la guerra civil va escombrar-ho tot, la flama de la independència la va mantenir viva el Front Nacional de Catalunya, que va col·laborar amb les forces aliades durant la II Guerra Mundial amb l'esperança que la derrota del feixisme signifiqués la victòria de la causa catalana. Ja sabem la fi del conte: la por de les suposades democràcies al comunisme soviètic va convertir Franco en un aliat a qui no convenia molestar gaire. El retorn a la democràcia no va suposar donar veu i vot als independentistes, al contrari. La Constitució del 1978 consagrava i consagra la unitat de la " nación española " i situa l'exèrcit com a garant de la tal unitat, disposició que implícitament desproveeix les autonomies d'un poder polític propi efectiu.
Molts van manifestar el seu rebuig a aquest article de la Constitució i van sorgir organitzacions armades com Terra Lliure. Algunes formacions polítiques, com Esquerra Republicana de Catalunya, van adoptar posicions més independentistes. Ara, pacíficament, en un exercici que resulta extraordinari quan hauria de ser habitual en una societat que presumeix de civilitzada, es pregunta a un poble des de fa mesos cap a on vol adreçar-se. Qui s'ofengui per l'existència de la possibilitat de preguntar el que sigui és que, de debò, té un problema. I greu.
Informació publicada al diari Ara, diumenge 10 d'abril de 2011.
L'embranzida per a l'independentisme català es va produir a la fi de la Primera Guerra Mundial i amb el triomf del principi de les nacionalitats. L'exemple de la revolta irlandesa contra l'Imperi Britànic el 1916 va animar els que suposaven -amb raó- que la defensa dels interessos de Catalunya era burlada en l'arnat sistema parlamentari espanyol. Amb aquesta base, Francesc Macià va crear el 1922 la primera organització política que es declarava separatista: Estat Català.
La instauració de la dictadura militar de Primo de Rivera, amb el seu rosari de represàlies, va impulsar Macià a intentar assolir la independència mitjançant una insurrecció armada el 1926. L'intent, conegut com els Fets de Prats de Molló, va ser un fracàs militar però va donar ressò internacional a la reivindicació catalana. Tot i així, els que integraven Estat Català, exiliats a Cuba, no van defallir i van escriure la Constitució de l'Havana, text que va ser fonamental per a la futura República Catalana.
La República Catalana de Macià
L'adveniment de la República el 14 d'abril del 1931 va significar la proclamació per part de Macià, el mateix dia, de la tan cobejada República Catalana. Tanmateix, aquella independència només va durar tres dies: les pressions del govern de Madrid van aconseguir que l'Avi renunciés al seu somni a canvi de l'establiment d'una autonomia. La reacció contra el que molts van considerar una claudicació es va concretar en l'aparició de noves organitzacions separatistes, com Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català o el Partit Català Proletari.
Quan la guerra civil va escombrar-ho tot, la flama de la independència la va mantenir viva el Front Nacional de Catalunya, que va col·laborar amb les forces aliades durant la II Guerra Mundial amb l'esperança que la derrota del feixisme signifiqués la victòria de la causa catalana. Ja sabem la fi del conte: la por de les suposades democràcies al comunisme soviètic va convertir Franco en un aliat a qui no convenia molestar gaire. El retorn a la democràcia no va suposar donar veu i vot als independentistes, al contrari. La Constitució del 1978 consagrava i consagra la unitat de la " nación española " i situa l'exèrcit com a garant de la tal unitat, disposició que implícitament desproveeix les autonomies d'un poder polític propi efectiu.
Molts van manifestar el seu rebuig a aquest article de la Constitució i van sorgir organitzacions armades com Terra Lliure. Algunes formacions polítiques, com Esquerra Republicana de Catalunya, van adoptar posicions més independentistes. Ara, pacíficament, en un exercici que resulta extraordinari quan hauria de ser habitual en una societat que presumeix de civilitzada, es pregunta a un poble des de fa mesos cap a on vol adreçar-se. Qui s'ofengui per l'existència de la possibilitat de preguntar el que sigui és que, de debò, té un problema. I greu.
Informació publicada al diari Ara, diumenge 10 d'abril de 2011.