Contra allò que es creu, la invenció del motor d'explosió en l'últim terç del segle XIX no va suposar l'inici dels conflictes al voltant del trànsit. Ja en la mitologia grega hi ha un cas famós: Èdip va matar el seu pare, Lai, després de discutir-hi per la prioritat de pas en un encreuament de camins. A l'imperi romà, vertebrat per ciutats i més de 150.000 quilòmetres de carreteres, aquesta agressivitat no va poder ser controlada per cap norma, tot i ser Roma on apareix per primer cop allò que podria anomenar-se un codi de circulació. Un codi que incloïa detalls com la prohibició d'aparcar i els senyals de trànsit precursors dels actuals, alguns de tan artístics com les estàtues del déu Mercuri, que feien la funció de l'stop d'avui i que es col·locaven en carrers travessats per carros sovint accelerats. Ja aleshores les autoritats municipals restringien el trànsit durant el dia en determinats llocs, que es convertien en zones de vianants, però com que el consentien a la nit feien que els veïns que no podien dormir pel soroll es queixessin davant del senat.
L'habilitat de controlar un carruatge
El fet de saber conduir era considerat prou revelador del tarannà de les persones perquè a l'antiga Xina guerrers, nobles i governants no poguessin rebre legalment les seves respectives dignitats si no demostraven la seva capacitat a l'hora de controlar un carruatge. Potser amb això es buscava evitar el caos circulatori que en l'època medieval afectava algunes ciutats asiàtiques i, sobretot, europees. De nou, Roma va marcar la pauta. El 1300, amb motiu del jubileu, l'afluència de pelegrins va col·lapsar l'urbs, i el papa Bonifaci VIII va decretar que els carros circulessin per l'esquerra dels camins per facilitar les entrades i sortides de Roma. Aquesta norma es va estendre, va esdevenir privilegi de l'aristocràcia i va restar inalterada fins que la Revolució Francesa i les seves idees d'igualtat social la van abolir. Posteriorment, Napoleó imposaria a gairebé tot el continent, excepte la Gran Bretanya, l'actual sistema de circulació per la dreta.
El codi de circulació dels Reis Catòlics
A la península Ibèrica, les primeres mesures sobre el trànsit van sorgir en el regnat dels Reis Catòlics, relacionades amb la necessitat de mantenir els camins en bon ús i els accidents per conduir sota els efectes de l'alcohol. Un segle més tard ja se sancionava, fins i tot amb l'excomunicació, qui circulés o deixés aparcat el seu carro pels carrers on havien de passar processons. Felip V i Carles III van castigar, sobretot, qui deteriorava les vies en transportar carregaments massa pesants. El 1890 l'industrial català Francesc Bonet i Dalmau va posar en marxa a Espanya el primer vehicle amb motor i la legislació sobre seguretat viària va haver de fer un salt endavant, concretada el 1900 amb el Reglamento para el Servicio de Coches Automóbiles por las Carreteras del Estado. Es limitava la velocitat a 28 km/h per carretera i a 15 km/h per ciutat. El primer codi de circulació espanyol, que no imposava un límit de velocitat, és del 1934. Un precedent seu, datat el 1926, presentava peculiaritats pròpies de l'època. Qui s'examinés per ser conductor havia de saber llegir i escriure i tenir el certificat de penals, el carnet militar o, si es tractava d'un estranger, el certificat de bona conducta. A les dones els calia el permís del pare o del marit, i si algú no arribava a l'1,45 d'alçada o era massa gras se'l privava de conduir.
Tot i que avui aquests requisits ens sonen arcaics, cal saber que en altres llocs encara són vigents normes velles o absurdes. A la nord-americana Pennsilvània, per exemple, si un cavall es nega a passar al costat d'un vehicle de motor, el conductor l'ha de treure de la via i amagar-lo entre la vegetació. A Kentucky, també als Estats Units, una dona no pot passejar-se prop d'una autopista en vestit de bany, si no va acompanyada de dos policies o armada amb un garrot. I a Alemanya algú pot conduir nu, però no sortir nu del cotxe, ja que s'exposa a una multa de 40 €. En comparació amb aquestes mesures, el tema dels 80 km/h per mirar de reduir la sinistralitat i la contaminació atmosfèrica, resulta força assenyat.
Article publicat al diari Ara el 13/02/2011
L'habilitat de controlar un carruatge
El fet de saber conduir era considerat prou revelador del tarannà de les persones perquè a l'antiga Xina guerrers, nobles i governants no poguessin rebre legalment les seves respectives dignitats si no demostraven la seva capacitat a l'hora de controlar un carruatge. Potser amb això es buscava evitar el caos circulatori que en l'època medieval afectava algunes ciutats asiàtiques i, sobretot, europees. De nou, Roma va marcar la pauta. El 1300, amb motiu del jubileu, l'afluència de pelegrins va col·lapsar l'urbs, i el papa Bonifaci VIII va decretar que els carros circulessin per l'esquerra dels camins per facilitar les entrades i sortides de Roma. Aquesta norma es va estendre, va esdevenir privilegi de l'aristocràcia i va restar inalterada fins que la Revolució Francesa i les seves idees d'igualtat social la van abolir. Posteriorment, Napoleó imposaria a gairebé tot el continent, excepte la Gran Bretanya, l'actual sistema de circulació per la dreta.
El codi de circulació dels Reis Catòlics
A la península Ibèrica, les primeres mesures sobre el trànsit van sorgir en el regnat dels Reis Catòlics, relacionades amb la necessitat de mantenir els camins en bon ús i els accidents per conduir sota els efectes de l'alcohol. Un segle més tard ja se sancionava, fins i tot amb l'excomunicació, qui circulés o deixés aparcat el seu carro pels carrers on havien de passar processons. Felip V i Carles III van castigar, sobretot, qui deteriorava les vies en transportar carregaments massa pesants. El 1890 l'industrial català Francesc Bonet i Dalmau va posar en marxa a Espanya el primer vehicle amb motor i la legislació sobre seguretat viària va haver de fer un salt endavant, concretada el 1900 amb el Reglamento para el Servicio de Coches Automóbiles por las Carreteras del Estado. Es limitava la velocitat a 28 km/h per carretera i a 15 km/h per ciutat. El primer codi de circulació espanyol, que no imposava un límit de velocitat, és del 1934. Un precedent seu, datat el 1926, presentava peculiaritats pròpies de l'època. Qui s'examinés per ser conductor havia de saber llegir i escriure i tenir el certificat de penals, el carnet militar o, si es tractava d'un estranger, el certificat de bona conducta. A les dones els calia el permís del pare o del marit, i si algú no arribava a l'1,45 d'alçada o era massa gras se'l privava de conduir.
Tot i que avui aquests requisits ens sonen arcaics, cal saber que en altres llocs encara són vigents normes velles o absurdes. A la nord-americana Pennsilvània, per exemple, si un cavall es nega a passar al costat d'un vehicle de motor, el conductor l'ha de treure de la via i amagar-lo entre la vegetació. A Kentucky, també als Estats Units, una dona no pot passejar-se prop d'una autopista en vestit de bany, si no va acompanyada de dos policies o armada amb un garrot. I a Alemanya algú pot conduir nu, però no sortir nu del cotxe, ja que s'exposa a una multa de 40 €. En comparació amb aquestes mesures, el tema dels 80 km/h per mirar de reduir la sinistralitat i la contaminació atmosfèrica, resulta força assenyat.
Article publicat al diari Ara el 13/02/2011