Les joies de l'arxiu "secret" del Vaticà

Els Museus Capitolins mostren per primera vegada 100 documents d'entre el segle VII i la primera meitat del segle XX

Plaça de Sant Pere del Vaticà -  Shutterstock
Plaça de Sant Pere del Vaticà - Shutterstock Shutterstock
1 de març del 2012
Autor
Juan Carlos Moreno
Si hi ha una institució a Europa amb fama d'hermètica i secreta, d'amagar alguns dels més grans secrets de la història dels darrers 2.000 anys, aquesta és sens dubte el Vaticà. Ara, però, el cor del món catòlic ha decidit obrir el seu Arxiu Secret i mostrar algunes de les seves joies més preuades, misterioses… i inquietants. En total, són 100 documents d'entre el segle VII i la primera meitat del XX que per primera vegada es presenten al públic en una exposició que es pot contemplar als Museus Capitolins de Roma fins al 9 de setembre. Una part minúscula, en tot cas, d'un arxiu creat el 1612 pel papa Pau V que atresora documents de tot tipus en els seus 85 km de prestatges.

Entre els papers presentats a la mostra n'hi ha molts de singulars per la història que expliquen o per la seva qualitat fins i tot estètica. Un dels més sorprenents per la seva aparatositat és sens dubte el pergamí de 60 metres de llarg que recull la confessió dels templers davant tres cardenals al castell de Chinon (França) entre el 17 i el 20 d'agost de 1308. Hi ha també la butlla per la qual el papa Alexandre VI repartia Amèrica entre la corona de Castella i Portugal; la butlla d'excomunió de Martí Luter, promulgada pel papa Lleó X el 1520; la carta que els lords anglesos van adreçar al papa per demanar l'anul·lació del matrimoni d'Enric VIII i Caterina d'Aragó el 1530, o la condemna a la foguera del frare dominic Giordano Bruno per les seves investigacions científiques i filosòfiques el 1600. I també el document pel qual Galileo Galilei, forçat per la inquisició, abjurava de les seves troballes en el camp de l'astronomia. Tots els papers mostren com l'Església catòlica no s'ha dedicat al llarg de la seva història només als assumptes del cel, sinó també, i amb un ímpetu no menor, als de la terra.