Maria del Mar Bonet

Fa unes setmanes que va presentar 'Blaus de l'ànima. Més de 20 anys ben a prop' (PICAP), un disc fet a quatre mans amb el pianista Manel Camp. L'àlbum recull a ritme de cançó d'autor i jazz algunes de les peces que tots dos interpreten des de fa més de vint anys.

En el darrer treball s'apropa al món del jazz, però a vostè sempre l'han identificat amb la música mediterrània.
Gaudeixo buscant entre les sonoritats del Mediterrani, però mai no m'he quedat ancorada ni en el folklore, ni en la música ètnica. Sempre he intentat submergir-me en altres parcel·les musicals.

Ara el mestissatge està de moda, però vostè fa anys que el practica.
Com a mallorquina, la meva relació amb el mestissatge és natural perquè al Mediterrani conflueixen diverses cultures. Els darrers segles hem mirat cap al nord, cap a Europa, i malgrat el pes de la història en comú tenim poca curiositat pels altres pobles de la conca.

Podem recuperar aquests vincles?
Jo ho he intentat des de la música. He col·laborat amb el compositor grec Mikis Theodorakys, amb el music turc Zulfu Livaneli, amb l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis i tants altres músics del Marroc, d'Egipte i Síria. Aquest intercanvi musical és el que més m'agrada de la professió de músic.

I com viu la ‘primavera àrab' des de la palestra dels escenaris?
Els últims mesos ha estat complicat contactar amb molts d'aquests músics amb qui he treballat. Les poques notícies que n'he rebut parlen d'una barreja de preocupació i esperança: esperança pel desvetllament d'una nova consciència de llibertat i preocupació perquè es tracta d'un moviment, en la major part de països, poc estructurat.

Com ha passat dels sons mediterranis al jazz?
Ho he fet de manera més o menys intermitent al llarg de tota la meva carrera. Tot va començar cap a l'any setanta, quan en un viatge a Itàlia vaig descobrir els discos de la cantant Billie Holiday, una de les grans veus femenines del jazz. Em va captivar el tema 'Jim', que més tard va versionar Quico Pi de la Serra en català, en un espectacle conjunt a Barcelona titulat 'Per corpus al Romea'.

En aquell espectacle també va coincidir amb Manel Camp.
Sí, des de llavors les nostres carreres s'han anat creuant de manera regular. Jim va ser el punt de partida d'aquesta trobada. 'Blaus de l'ànima' és fruit de tots aquests anys d'intercanvi musical amb el Manel Camp.

És un disc eclèctic.
Eclèctic en el sentit que hi ha cançons d'en Serrat, d'en Josep Tero, d'en Joan Bibiloni, d'en Manel Camp i meves, però també de Mick Jagger i Gershwin. Els nostres arranjaments, però, hi han donat unitat musical.

No hi fa falta 'Àguila negra', ni 'Què volen aquesta gent?', ni 'La Balanguera', l'himne de Mallorca....
'La Balanguera' és un himne que el públic s'ha acabat fent seu. Per això molta gent creu que és una cançó popular, quan en realitat la lletra és del poeta mallorquí Joan Alcover i la música del català Amadeu Vives. Avui és una cançó que sona a les Balears, a València, al Principat i a l'Alguer, i s'ha convertit en una mena d'himne dels Països Catalans.