Com van ser els començaments d'Òmnium Cultural? La "prehistòria" d'Omnium Cultural (aleshores sense accent a la O!) comença molt abans de l'11 de juliol de 1961, data oficial de la seva fundació. De feia temps els qui després van constituir la Junta Directiva d'OC havien anat mantenint contactes per tal d'endegar la societat. Una vegada constituït el nucli fundador es van començar a posar en marxa els fonaments, la infraestructura del que després s'oficialitzaria. Es va llogar el Palau Dalmases i es van buscar els serveis d'una administrativa, que en aquest cas vaig ser jo. De mica en mica, es va anar ampliant també el personal a mida que l'augment de les activitats de l'entitat així ho requeria. Tots érem gent que treballàvem amb il·lusió i amb esperit de servei al país, sense comptar les hores que hi dedicàvem.
Ben aviat es va incorporar a la Junta, en qualitat de secretari tècnic, el senyor Joan Triadú, que de seguida es convertí en l'ànima inspiradora de molts dels projectes que es duien a terme amb l'ajut econòmic dels fundadors i el treball de moltes persones que calladament van contribuir a la tasca d'OC, moltes vegades des de la clandestinitat. Cal tenir present que s'estava en plena dictadura franquista i que l'ensenyament del català no solament era prohibit, sinó també perseguit, així com qualsevol manifestació pública de catalanitat.
Què ens podria dir dels fundadors de l'entitat, en Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Pau Riera i Joan Vallvé?
Bàsicament, eren membres de la burgesia catalana, que a títol individual exercien de mecenes i ajudaven econòmicament moltes de les iniciatives clandestines que es duien a terme. Preocupats per la situació de la cultura catalana i per la pervivència de la llengua, que estava en perill perquè no s'ensenyava enlloc, van decidir unir esforços per fer més eficaç la seva acció.
Del record que jo en tinc, els qui més temps i dedicació hi esmerçaven eren el senyor Fèlix Millet i Maristany, el president de la Junta, i el senyor Joan B. Cendrós i Carbonell, que n'era el secretari, potser en funció dels càrrecs que exercien. Això sí, tots puntualment assistien a les reunions setmanals on es prenien les decisions que després es materialitzaven.
Vostè era present quan la policia franquista va irrompre el 1963 a la seu d'Òmnium. Podria recordar aquell moment?
I tant que sí! Era l'hora de dinar. Jo m'havia quedat al Palau perquè hi havia molta feina i pràcticament només havia sortit un moment per fer un entrepà. Estava treballant quan va sonar el timbre. Em va estranyar per l'hora: normalment era a les tardes quan hi havia molt de moviment al Palau, però quasi mai al matí, i menys al migdia. Vaig obrir i em vaig trobar amb dos individus que, en castellà, em van dir que tenien una ordre de registre. Jo era molt jove i no se'm va ocórrer res més que demanar-los la placa i que m'ensenyessin l'ordre de registre. A continuació, i per guanyar temps, vaig fer el paper "d'empleada tonta" i els vaig dir que si els deixava entrar i començar el registre sense avisar "els amos" me les podia carregar i quedar-me sense feina, que per favor em deixessin telefonar abans a algú de la Junta. No sense una certa sorpresa per part meva m'ho van deixar fer. Vaig avisar els senyors Millet i Cendrós. I no sé com s'ho van fer, però en pocs minuts van aparèixer al Palau i es van fer càrrec de la situació… Bé, vull dir que van presenciar el registre.
Què va passar després?
Que van anar apareixent policies i més policies que anaven registrant, i també la resta de membres de la Junta així com totes aquelles persones que a la tarda venien a Òmnium per diverses activitats (l'Obra del Ballet Popular, el Secretariat d'Orfeons de Catalunya, els professors de català, etc.). Recordo que els qui estaven més nerviosos eren els policies; potser eren conscients de la repercussió que allò podia tenir. Tant és així que en un moment donat el policia que estava "al mando", va agafar un dels telèfons de secretaria i va telefonar no sé ben bé a qui, però cridant se'l va sentir: "que no me mandéis más policía, coño, ¿u os créeis que esto es la guerra?". És com si encara el veiés…
La cosa va acabar malament, perquè, com és sabut, aquell dia Òmnium Cultural va quedar clausurat. Però no per això va acabar la seva activitat. Pràcticament des de la clandestinitat, primer en diversos locals que ens van cedir diversos patriotes, fins que vam trobar aixopluc a l'editorial Spes, al passeig de Gràcia, 63, on durant molt de temps vam continuar treballant.
Com veu ara, amb la perspectiva que dóna el temps, la tasca que ha fet Òmnium Cultural?
Penso que, com diu el poeta, Òmnium ha contribuït a "salvar-nos els mots", alguna vegada en sentit literal. Amb encerts i errors, com en tota obra humana, va ser decisiva en l'ensenyament del català , en salvaguardar i subvencionar multitud d'entitats que treballaven en àmbits molt diversos, en ajudar, fins i tot econòmicament, algunes persones que sense aquest ajut probablement no haurien pogut dur a terme la seva activitat, que ha estat cabdal per a la cultura catalana.
