El filòleg, humanista i acadèmic Martí de Riquer ha mort als 99 anys. L'erudit multidisciplinari, considerat el més gran coneixedor de Cervantes i ‘El Quixot', va ser un gran expert en història medieval i filologia romànica, i va dedicar la seva vida a estudiar aquest i altres grans títols de la literatura trobadoresca i cavalleresca, com ‘Tirant lo Blanc'.
Des de 1942 i fins a la seva jubilació, l'any 1982, va compartir els seus coneixements amb l'alumnat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, on va impartir classes de Filologia Romànica i on va obtenir el títol de catedràtic d'Història de les Literatures Romàniques el 1950. Va ser vicerector del centre entre el 1965 i 1966, i també ho va ser de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va impartir classes durant la dècada de 1970. Fins i tot va ser professor de literatura del rei Joan Carles l'any 1960.
Moltes altres institucions van tenir-lo entre els seus membres honorífics. Era el membre més antic de la Reial Acadèmia Espanyola, on ocupava la butaca H des de 1964, i va ser membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona –la va presidir entre 1962 i 1996–, així com membre corresponent per Barcelona de la Reial Acadèmia de la Història. Fins i tot va ser senador a les corts constituents per designació reial.
Entre els seus llibres més reconeguts es troben ‘Aproximació al Quixot', ‘Història de la literatura Catalana', ‘La lírica dels trobadors', ‘Els càntics de gesta francesos', ‘Obres completes del trobador Cerverí de Girona', ‘Estudis sobre Amadís de Gaula' i ‘La tragèdia de Lancelot', entre molts altres. També va resseguir molts episodis de la història de Catalunya a través de la novel·la ‘Quinze generacions d'una família catalana', fruit d'una llarga investigació del passat de la família aristocràtica de la qual provenia.
Des de 1942 i fins a la seva jubilació, l'any 1982, va compartir els seus coneixements amb l'alumnat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona, on va impartir classes de Filologia Romànica i on va obtenir el títol de catedràtic d'Història de les Literatures Romàniques el 1950. Va ser vicerector del centre entre el 1965 i 1966, i també ho va ser de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va impartir classes durant la dècada de 1970. Fins i tot va ser professor de literatura del rei Joan Carles l'any 1960.
Moltes altres institucions van tenir-lo entre els seus membres honorífics. Era el membre més antic de la Reial Acadèmia Espanyola, on ocupava la butaca H des de 1964, i va ser membre de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona –la va presidir entre 1962 i 1996–, així com membre corresponent per Barcelona de la Reial Acadèmia de la Història. Fins i tot va ser senador a les corts constituents per designació reial.
Entre els seus llibres més reconeguts es troben ‘Aproximació al Quixot', ‘Història de la literatura Catalana', ‘La lírica dels trobadors', ‘Els càntics de gesta francesos', ‘Obres completes del trobador Cerverí de Girona', ‘Estudis sobre Amadís de Gaula' i ‘La tragèdia de Lancelot', entre molts altres. També va resseguir molts episodis de la història de Catalunya a través de la novel·la ‘Quinze generacions d'una família catalana', fruit d'una llarga investigació del passat de la família aristocràtica de la qual provenia.