Era una persona excepcional. En humanitat, en saviesa i en bonhomia. Josep Maria Ainaud de Lasarte (13 de juny de 1925), historiador, advocat i polític, era com un d'aquells homes del Renaixement que excel·lien en multitud de disciplines. Ell, però, preferia no fer-ne ostentació i compartir-ho amb tothom, amant com era de la conversa i de la reflexió raonada. Com a historiador va publicar estudis, biografies de Macià, Cambó, Prat de la Riba i Ventura Gassol, així com els llibres ‘Mestres que han fet Catalunya', ‘Ministres catalans a Madrid' i ‘El llibre negre de Catalunya', entre molts altres.
Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb els aliats passant informació sobre els moviments de vaixells al port de Barcelona i pilots i fugitius per la frontera dels Pirineus. Actiu en el moviment antifranquista, el 1976 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya. Va ser diputat al Parlament de 1980 a 1984 i regidor de l'Ajuntament de Barcelona de 1987 a 1990. En homenatge pòstum recuperem l'entrevista que el periodistaToni Aira va publicar en el SÀPIENS número 15 (gener 2004) dins la secció ‘El moment SÀPIENS de…'.
Un apassionat de la història com vostè, segur que té molts ‘moments SÀPIENS'.
En recordo, per sort, molts, però en tinc un de molt concret del qual no em voldria oblidar mai: el dia que vam constituir el Parlament de Catalunya, l'any 1980. Jo era diputat per elecció popular.
Però vostè hi era com a polític, no com a historiador.
L'una cosa no treu l'altra. En aquell moment eren només quatre anys, però a mi em feia una il·lusió i a la vegada una emoció especial, històrica, el fet de recuperar el nostre Parlament. I aquí s'hi barrejava la meva doble condició de polític i d'historiador.
Uns instants que no s'obliden…
Ser en aquell moment de constitució d'un parlament després de tants anys que no n'havíem tingut feia realment molta il·lusió. A més a més, allà et trobaves companys de la clandestinitat, tots ells amb un càrrec polític, amb una dimensió política.
Ens pot dir els noms d'alguns dels qui es recorda especialment?
L'Anton Cañellas, en Jordi Pujol, en Joan Reventós, en Josep Benet, l'Heribert Barrera…, que ja feia molt que eren companys meus. D'edats i de procedències diferents. Eren història viva de la resistència al franquisme.
Com a historiador, què li deia aquell moment?
Pensaves: "Tots ens hem pogut retrobar aquí! Tots som diputats d'aquest parlament, i ara ens disposem realment a tornar a refer la història de Catalunya".
I per això tria aquell moment.
Sí, perquè, com a historiador, donava fe d'aquell moment impressionant. I especialment per la normalitat amb què es va fer tot, quan mai ningú dels allà presents no havia estat diputat! I tot va anar rodat com si sempre ho haguéssim fet.
Això volia dir que eren conscients del moment històric que vivien, potser.
Érem plenament conscients del moment històric que vivíem, sí. Hi havia un ambient i una emoció extraordinaris. I a mi em va impressionar especialment la normalitat amb què es va fer tot. Quan un es dirigia a un altre —que igual el coneixia de tota la vida— el tractava de senyoria… Amb una normalitat! I això em va fer pensar que anàvem bé.
Alguna novetat especial que fes història?
Home, que hi hagués diputades al Parlament estava molt bé, per exemple, que mai abans no havia passat, a casa nostra! Jo ho deia als grans i s'indignaven una mica: l'any 32 la meitat del país no estava representada. El 1980 teníem nou diputades.
Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb els aliats passant informació sobre els moviments de vaixells al port de Barcelona i pilots i fugitius per la frontera dels Pirineus. Actiu en el moviment antifranquista, el 1976 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya. Va ser diputat al Parlament de 1980 a 1984 i regidor de l'Ajuntament de Barcelona de 1987 a 1990. En homenatge pòstum recuperem l'entrevista que el periodistaToni Aira va publicar en el SÀPIENS número 15 (gener 2004) dins la secció ‘El moment SÀPIENS de…'.
Un apassionat de la història com vostè, segur que té molts ‘moments SÀPIENS'.
En recordo, per sort, molts, però en tinc un de molt concret del qual no em voldria oblidar mai: el dia que vam constituir el Parlament de Catalunya, l'any 1980. Jo era diputat per elecció popular.
Però vostè hi era com a polític, no com a historiador.
L'una cosa no treu l'altra. En aquell moment eren només quatre anys, però a mi em feia una il·lusió i a la vegada una emoció especial, històrica, el fet de recuperar el nostre Parlament. I aquí s'hi barrejava la meva doble condició de polític i d'historiador.
Uns instants que no s'obliden…
Ser en aquell moment de constitució d'un parlament després de tants anys que no n'havíem tingut feia realment molta il·lusió. A més a més, allà et trobaves companys de la clandestinitat, tots ells amb un càrrec polític, amb una dimensió política.
Ens pot dir els noms d'alguns dels qui es recorda especialment?
L'Anton Cañellas, en Jordi Pujol, en Joan Reventós, en Josep Benet, l'Heribert Barrera…, que ja feia molt que eren companys meus. D'edats i de procedències diferents. Eren història viva de la resistència al franquisme.
Com a historiador, què li deia aquell moment?
Pensaves: "Tots ens hem pogut retrobar aquí! Tots som diputats d'aquest parlament, i ara ens disposem realment a tornar a refer la història de Catalunya".
I per això tria aquell moment.
Sí, perquè, com a historiador, donava fe d'aquell moment impressionant. I especialment per la normalitat amb què es va fer tot, quan mai ningú dels allà presents no havia estat diputat! I tot va anar rodat com si sempre ho haguéssim fet.
Això volia dir que eren conscients del moment històric que vivien, potser.
Érem plenament conscients del moment històric que vivíem, sí. Hi havia un ambient i una emoció extraordinaris. I a mi em va impressionar especialment la normalitat amb què es va fer tot. Quan un es dirigia a un altre —que igual el coneixia de tota la vida— el tractava de senyoria… Amb una normalitat! I això em va fer pensar que anàvem bé.
Alguna novetat especial que fes història?
Home, que hi hagués diputades al Parlament estava molt bé, per exemple, que mai abans no havia passat, a casa nostra! Jo ho deia als grans i s'indignaven una mica: l'any 32 la meitat del país no estava representada. El 1980 teníem nou diputades.