Què ha suposat Barcino per al sector editorial català dels últims cent anys?
Barcino neix el 1924 en un context de forta repressió cultural. És el període en què s'instaura la dictadura de Primo de Rivera i en què s'aboleix la Mancomunitat. A més a més, i aquest és un punt clau, és un moment en què, llevat d'excepcions, l'accés als clàssics catalans pràcticament només era a l'abast d'alguns erudits. En aquest context, jo crec que Barcino suposa un abans i un després. Podem dir que és la primera editorial que es proposa divulgar les grans obres de la literatura medieval catalana entre el públic no especialitzat. És un punt d'inflexió, no només en el sector editorial, sinó també en el de la història de la cultura catalana i de la nostra història literària; per això penso que, cent anys després, ens sentim hereus i continuadors del que sovint és vist gairebé com un projecte d'estat, de recuperació, divulgació i difusió d'un patrimoni que és de tots i així l'hem de sentir i reivindicar.
Què és un clàssic?
Hi ha moltes definicions de clàssic, i potser no en trobaríem cap de tancada ni definitiva. El que sí que veiem és que els clàssics solen tenir unes característiques comunes (i això no en vol ser una llista exhaustiva): un clàssic és un text que ha passat el filtre del pas del temps, encara que sigui amb alts i baixos; és un text que ha trobat lectors (pocs o molts) al llarg de tota la seva història; és un text que encara ens parla... Però, de totes les característiques, la meva preferida (que manllevo d'Italo Calvino) és una altra: un clàssic és aquell text que, com més ens sembla que coneixem d'oïda, més ens sorprèn quan el llegim per primer cop. Crec que això ho hem experimentat tots els lectors.
Per què cal difondre'ls?
Difondre els clàssics és fonamental. És impensable una societat sense històries. Els clàssics configuren un imaginari col·lectiu; per tant, creen el nostre sentit de pertinença i identitat. I, si aquesta identitat no la vinculem als nostres clàssics catalans, l'acabarem vinculant a uns altres.
En quina mesura contribueix Barcino a difondre els clàssics entre el jovent?
És una tasca complicada. Amb totes les excepcions que calgui, els interessos dels joves (penso en joves de quinze a disset anys) no solen ser els clàssics; i llegir en català antic pot semblar difícil o, si més no, intimidant. En aquest sentit, la nostra manera d'apropar els clàssics als joves és facilitar-los els textos; que hi puguin arribar, tant a les llibreries com a l'hora d'entendre'ls. Com a editorial, escollim aquells llibres que creiem que els poden interpel·lar i oferim col·leccions adaptades al català actual, com "Tast de Clàssics", que ja té vint-i-cinc títols. Dit això, és un públic que ens interessa molt, i estem pensant maneres noves per arribar-hi.
En un moment en què es parla tant de si l'ús social del català està en retrocés, què fa Barcino per promocionar la llengua?
Pel que fa a la promoció del català en sentit estricte, tenim la sort que hi ha un govern que, amb més o amb menys recursos, se n'ha d'encarregar. Ara bé, sí que tenim tasques importants a fer pel que fa a la cultura catalana. I això ens interpel·la tant a nosaltres com a editorial, com a la Fundació Carulla, que, és important dir-ho, és on s'integra la Barcino, i que des de fa més de cinquanta anys en garanteix la continuïtat i la viabilitat. Entre les tasques que podem fer, com a editorial, hi ha la de contribuir a la normalització de la presència dels nostres clàssics a les llibreries i a les biblioteques públiques. Tot i que això està canviant, encara ara a vegades és més fàcil trobar-hi els anglesos, els castellans o els grecollatins que els catalans. A banda, també estem publicant alguns textos en format d'audiollibre, un mercat encara petit en català, però que volem contribuir a fer créixer, amb enregistraments de qualitat, fets amb els millors professionals (actors i productors).
Quina és la visió de futur de Barcino?
Volem continuar fent-nos lloc com un referent dels clàssics catalans. Volem continuar editant textos bons, fiables i que no desapareguin de les llibreries. No tenim pressa, però; mirem a llarg termini i en aquest punt és clau agrair el suport que ens proporciona estar sota el paraigua de la Fundació Carulla, que permet pensar sense patir per la pressió comercial. I aquesta mirada a llarg termini trascendeix les persones que hi som o que hi han estat al darrere. Independentment de qui hi hagi al capdavant, la voluntat central sempre es manté. I procurarem impulsar-la de la millor manera que puguem, per arribar al màxim de lectors i sense renunciar a res.
De quin títol (o quins títols) et sents més orgullós d'haver publicat a Barcino?
Ui, això una mica és com demanar quin fill t'estimes més... però, més que d'un títol en concret (que ara us el diré), del que em sento més orgullós és d'haver impulsat una col·lecció com "Imprescindibles", que crec que era necessària (i la rebuda que ha tingut ens ho corrobora) i haver-ho fet sense deixar de banda cap de les col·leccions consolidades, com la "Biblioteca Barcino", que aviat arribarà als vint volums o "Els Nostres Clàssics", que és la gran col·lecció de la casa. Dit això, si hagués d'escollir un parell de títols, sens dubte serien La punyalada, perquè és una gran novel·la que em consta que, gràcies a la nostra edició, està arribant a molts nous lectors, o Vida privada, una de les millors novel·les del segle XX. I, per descomptat, la poesia de Francesc Vicent Garcia, que era una anomalia històrica no tenir-ne pràcticament cap edició i que finalment podrem llegir completa (el segon volum és a punt d'arribar), i molt ben editada per Albert Rossich, que hi ha dedicat tota una vida.