Una investigació de Susan Rule, de la Universitat Nacional Australiana, i Christopher Johnson, de la Universitat de Tasmània, confirma la teoria de que els éssers humans van caçar, fins a esborrar-los del mapa, els animals gegants d'Austràlia, fa ara uns 40.000 anys. Entre aquests espècimens ara desapareguts es trobarien marsupials com el diprotodont, tan gran com un rinoceront, a més d'aus i rèptils. En un parell de mil·lennis n'hi hauria hagut prou per exterminar-los, si es considera que els testimonis arqueològics més antics de presència humana a l'illa-continent tenen una antiguitat de 42.000 anys.
La investigació descarta, doncs, altres teories com l'ús del foc o el canvi climàtic utilitzades molt sovint per explicar la desaparició d'aquesta megafauna. El fet que aquesta fos bàsicament herbívora va comportar, segons els investigadors, també importants conseqüències al mateix paisatge australià, doncs la seva desaparició va lligada a l'augment de la vegetació que encara avui cobreix les àrees no desèrtiques de l'illa, dominades per plantes de fulles perennes i resistents a les sequeres.
Per extreure les seves conclusions, els investigadors s'han basat en l'anàlisi de les espores d'uns fongs recuperades d'un pantà fossilitzat al nord-est de l'estat de Queensland. Aquests fongs creixen sobretot a les deposicions dels grans herbívors i van desaparèixer juntament amb la megafauna poc després de l'arribada de l'home a Austràlia. L'estudi, però, han generat controvèrsia entre la comunitat científica del país. Una de les veus discrepants és la de l'arqueòloga Judith Field, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, qui considera que no està encara demostrada la relació entre les espores i la megafauna, a més de recordar que no hi ha cap evidència arqueològica que confirmi caceres a gran escala entre els primers australians.
La investigació descarta, doncs, altres teories com l'ús del foc o el canvi climàtic utilitzades molt sovint per explicar la desaparició d'aquesta megafauna. El fet que aquesta fos bàsicament herbívora va comportar, segons els investigadors, també importants conseqüències al mateix paisatge australià, doncs la seva desaparició va lligada a l'augment de la vegetació que encara avui cobreix les àrees no desèrtiques de l'illa, dominades per plantes de fulles perennes i resistents a les sequeres.
Per extreure les seves conclusions, els investigadors s'han basat en l'anàlisi de les espores d'uns fongs recuperades d'un pantà fossilitzat al nord-est de l'estat de Queensland. Aquests fongs creixen sobretot a les deposicions dels grans herbívors i van desaparèixer juntament amb la megafauna poc després de l'arribada de l'home a Austràlia. L'estudi, però, han generat controvèrsia entre la comunitat científica del país. Una de les veus discrepants és la de l'arqueòloga Judith Field, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud, qui considera que no està encara demostrada la relació entre les espores i la megafauna, a més de recordar que no hi ha cap evidència arqueològica que confirmi caceres a gran escala entre els primers australians.