Una investigació que han dut a terme els conservadors del Rijksmuseum d'Amsterdam ha descobert que el pintor holandès Rembrandt van Rijn no va pintar ni gravar totes obres que se li atribueixen. La meitat dels 18.000 gravats que es conserven a museus de tot el món no van sortir del seu taller ni es van produir sota la seva direcció, sinó que van ser impresos per terceres persones després de la seva mort. Una conseqüència directa d'aquest descobriment serà, a partir d'ara, l'augment immediat del valor de les obres originals en el mercat de l'art.
Entre el 1625 i el 1665 Rembrandt va realitzar 315 planxes de coure, a partir de les quals estampava els seus gravats. Aquestes planxes van arribar a les mans de tercers després de la mort de l'artista, i aquests les van utilitzar per imprimir-ne còpies. Diverses diferències tècniques i qualitatives han ajudat a distingir les originals de les còpies posteriors. En primer lloc, Rembrandt va utilitzar paper japonès en els seus gravats, sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Els nous propietaris no van usar aquest material, sinó d'altres de menor qualitat i més moderns.
Un altre aspecte que no van aconseguir els impressors posteriors és la qualitat tècnica de les peces, fruit del desgast de les planxes. Les còpies fetes per la mà de Rembrandt són més luxoses, ja que l'artista utilitzava tècniques particulars i pròpies per crear efectes especials en els gravats. Amb l'ús, les planxes originals de coure es van anar desgastant i van perdre nitidesa, per això les còpies posteriors a la seva mort mostren clarament una menor qualitat.
Aquesta investigació s'ha sumat al ‘Projecte Rembrandt', un estudi que ha rastrejat l'autoria de tota l'obra de l'artista durant els darrers quaranta anys. Els resultats que s'ha recollit fins ara determinen que unes 240 obres són autèntiques, mentre que160 han estat rebutjades i unes 80 estan pendents de catalogació. La publicació d'aquest darrer estudi centrat en la tècnica del gravat està prevista per al proper mes de gener, junt amb la presentació d'una mostra titulada ‘Rembrandt al descobert', que exposarà 36 dels gravats originals del pintor.
Entre el 1625 i el 1665 Rembrandt va realitzar 315 planxes de coure, a partir de les quals estampava els seus gravats. Aquestes planxes van arribar a les mans de tercers després de la mort de l'artista, i aquests les van utilitzar per imprimir-ne còpies. Diverses diferències tècniques i qualitatives han ajudat a distingir les originals de les còpies posteriors. En primer lloc, Rembrandt va utilitzar paper japonès en els seus gravats, sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Els nous propietaris no van usar aquest material, sinó d'altres de menor qualitat i més moderns.
Un altre aspecte que no van aconseguir els impressors posteriors és la qualitat tècnica de les peces, fruit del desgast de les planxes. Les còpies fetes per la mà de Rembrandt són més luxoses, ja que l'artista utilitzava tècniques particulars i pròpies per crear efectes especials en els gravats. Amb l'ús, les planxes originals de coure es van anar desgastant i van perdre nitidesa, per això les còpies posteriors a la seva mort mostren clarament una menor qualitat.
Aquesta investigació s'ha sumat al ‘Projecte Rembrandt', un estudi que ha rastrejat l'autoria de tota l'obra de l'artista durant els darrers quaranta anys. Els resultats que s'ha recollit fins ara determinen que unes 240 obres són autèntiques, mentre que160 han estat rebutjades i unes 80 estan pendents de catalogació. La publicació d'aquest darrer estudi centrat en la tècnica del gravat està prevista per al proper mes de gener, junt amb la presentació d'una mostra titulada ‘Rembrandt al descobert', que exposarà 36 dels gravats originals del pintor.