El que no s'explica a Sixena
El tram final del trajecte fins al reial monestir de Sixena es fa llarg, possiblement pel paisatge poc amable dels Monegres. M'imagino com devia ser aquell trajecte per al comte Ramon Berenguer IV l'any 1151, quan va anar fins al monestir per casar-se amb Peronella d'Aragó i forjar així la corona catalanoaragonesa. Hi devia anar a cavall? Amb un carruatge? No ho sabem, però d'aquell enllaç sí que es coneixen alguns detalls curiosos, com, per exemple, que per amenitzar la festa es va fer un simulacre d'una batalla que s'ha considerat el precedent més antic de les actuals festes de moros i cristians.
Mentre el cotxe avança en direcció a Vilanova, m'imagino també com devia ser aquell trajecte per a Josep Gudiol a finals d'octubre del 1936. El monestir havia estat incendiat per milicies anarquistes i Gudiol va demanar a la Generalitat una partida de diners per fer aquell viatge i mirar de recuperar el que fos possible, tal com estava fent també al Principat. Sabem que Gudiol va compartir trajecte amb el fotògraf Antoni Robert i el tècnic antoni Llopart, i que tots tres, amb l'ajuda de gent del poble, van extreure les extraordinàries pintures de la Sala Capitular, considerada la "Capella Sixtina" de l'art aragonès, fent servir la mateixa tècnica que s'havia fet servir a les esglésies romàniques del Pirineu català. He dit extreure però també hauria pogut fer servir el verb "salvar", perquè això és el que va fer Gudiol. El mateix dia que es va acabar l'arrencament van començar les pluges d'hivern. Sens dubte, si Gudiol no les hagués arrencat s'haurien perdut, ja que el sostre de la sala estava enderrocat i no haurien resistit les inclemències climatològiques tal com estaven de malmeses pel foc.
Però, de tot això, a Sixena no n'expliquen res de res.
La visita: un accés restringit
La visita està organitzada en dues parts: el monestir i l'espai habilitat per exposar-hi "los bienes", és a dir, les peces que hi havia al MNAC (retornades l'any passat) i les peces del Museu de Lleida.
El monestir està habitat per un orde de monges. Per aquesta raó no es poden fer fotografies i l'accés és extremadament restringit en grups d'uns vint. Permeten visitar l'església, el claustre i la sala capitular. De l'església, en destaca el sepulcre de Pere el Catòlic i la seva mare, Sança de Castella, fundadora del monestir. Del rei Pere, la guia ens explica que feia gairebé 2 metres, però no especifica res de la seva història, de que va fer i en nom de quins comtats, de quin país. Tampoc no explica que va ser Jaume I qui va recuperar el monestir després d'una època de decàdencia. O del paper que hi va tenir Blanca d'Anjou, esposa de Jaume II.
Quan passem pel claustre, encara parcialment enderrocat, la guia tampoc no esmenta què hi va passar ben bé al monestir l'any 1936. Barreja episodis de destrucció fruit de la desamortització de Mendizábal del segle XIX amb els perpetrats per grups d'incontrolats a l'inici de la Guerra Civil. No crec que ho faci a propòsit, però la realitat és que el visitant surt d'allà sense haver entès massa bé qui va cremar què ni quan. És aquesta manera d'explicar la Guerra Civil a mitges.
Josep Gudiol, un dels grans oblidats
Per descomptat, en cap moment es menciona la figura de Josep Gudiol ni se li fa cap reconeixement ni a ell ni a la partida de diners de la Generalitat que van permetre salvar les pintures que ara frisen per tenir. "Como ven, la sala capitular està lista para recibir las pinturas, que como saben estan en el Museo Nacional de Arte de Catalunya".
Precisament, des del MNAC es va oferir assessorament per projectar virtualment les pintures, tal com s'ha fet amb gran èxit a Sant Climent de Taüll. Seria certament espectacular. Però la resposta va ser que no, que les pintures o les pintures.
El vídeo que mostren sobre aquestes al final de la visita és molt millorable. Hi ha mil recursos que podrien haver fet servir. Podrien mostrar, per exemple, les aquarel·les que en van fer els alumnes de Domènech i Montaner, gràcies a les quals sabem ben bé com eren els colors de les pintures originals. Però no. El vídeo és una successió de pintures malmeses mentre una veu en off descriu el que s'hi veu a través de passatges bíblics.
"Los bienes": sense espai per encabir les peces de Lleida
Completament diferent és la segona part de la visita, la de "los bienes". Potser és perquè, en aquest cas, el guia és esplèndid en tots els sentits, un historiador jove que explica amb passió, rigor i sentit de l'humor. Dit això, la mostra evidencia les limitacions que ara mateix hi ha a Sixena a nivell expositiu. No hi ha res mal col·locat o en males condicions i tot és d'un blanc impol·lut.
Sí que hi ha lleixes i vitrines buides, esperant, però es veu d'una hora lluny que no hi ha prou espai per encabir tot el que ara tindran. "Está prevista una ampliación de cara al año que viene", explica el guia. Sí, realment és necessària si volen exposar les obres en condicions. De moment, els documents, per exemple, només es poden veure obrint una calaixera. Els vestits estan penjats literalment a un armari i, fins i tot, s'ensenya un altre armari amb uns classificadors on, ho reconec, no vaig sentir ben bé què hi havia dins.
"¿Por qué pone Sixena con x?, pregunta un visitant en referència al nom que apareix en un fragment de pintura. "Porqué es el nombre en catalán", respon l'historiador serenament, amb normalitat, com a bon coneixedor de la història conjunta de Catalunya i Aragó.
I aquest és i serà, a parer meu, el principal problema amb què es trobaran a partir d'ara a Sixena. Que si volen fer un relat coherent i complet del monestir i tot el que hi té relació, com són els béns que tant han reclamat, en algun moment, en algun panell explicatiu, en algun vitrina, en algun vídeo, hauran de confrontar la realitat i acceptar que Sixena no es pot explicar ometent constanment la paraula Catalunya. Realment, és una llàstima que el monument que podria haver-se convertit en un símbol d'allò que ens ha unit al llarg del temps s'hagi convertit en tot el contrari.
