De l'esclavatge, s'ha estudiat a bastament com es feien les travesses per l'Atlàntic i com era la vida a les plantacions. En canvi, sabem relativament poc sobre els punts de sortida a les costes africanes i, encara menys, el paper que hi van tenir negrers d'origen espanyol o català. L'antropòleg Gustau Nerín (Barcelona, 1968) ens explica a ‘Traficant d'ànimes' (Pòrtic) què feien exactament aquests negrers que es van instal·lar a les costes africanes al llarg del segle XIX i que es van dedicar des d'aquí al lucratiu negoci del tràfic d'esclaus.
Què és el que més t'ha sorprès de la teva investigació?
En primer lloc m'ha sorprès l'extensió que tenia. No tenia consciència que hi pogués haver tants esclavistes catalans repartits per tants llocs del continent africà i en períodes tan diferents. I en segon lloc, m'ha sorprès el volum de connexió que tenien a través de les seves xarxes. El tràfic d'esclaus tenia unes xarxes amplíssimes: els esclavistes compraven mercaderies a Liverpool, exportaven esclaus a Puerto Rico, Cuba, els EUA o el Brasil. Tenien tripulacions que venien de tot el món, fins i tot de la Xina; els vaixells podien ser russos, mexicans, uruguaians...; asseguraven els esclaus a Nova York; els compraven amb capital de Sierra Leone... La dimensió internacional del tràfic d'esclaus era espectacular, no tenia res de local.
Sembla que estiguem parlant de l'era de la globalització!
Sí, és que era la globalització perfecta perquè es tractava d'un negoci il·legal; per tant, no estava sotmès ni a duanes ni a aranzels ni a res, però alhora gaudia de la protecció de molts governs, entre ells l'espanyol o el brasiler. Per tant, era el model perfecte de globalització: comptaven amb la protecció de l'estat però sense cap legislació que els frenés ni interferències estatals en el negoci.
Els negrers catalans tenien alguna especialització en aquesta xarxa global?
Els catalans eren la primera comunitat comerciant a Cuba, i estava molt implicada en els negocis naviliers. La seva especialització era, doncs, el transport d'esclaus a banda i banda de l'Atlàntic, que era el negoci més lucratiu. Sorprenentment, però, els negrers catalans i espanyols també tenien presència a tot Àfrica. Jo esperava que n'hi hauria sobretot a Sierra Leone i a Guinea Equatorial, però menys a Angola i Moçambic. A arreu hi ha factories negreres amb espanyols, fins i tot a l'illa de la Reunió o de Zanzíbar!
També és curiosa la connexió menorquina.
I tant! De les 64 factories negreres que he estudiat, quatre estaven dirigides per persones de Maó. A banda, el nivell de capitans de vaixell, tripulants... També hi ha constància que a Maó es van construir vaixells negrers; per tant, podem dir que el port de Maó va tenir un paper destacat en aquest negoci.
Quin paper va tenir el negoci dels esclaus en el procés d'industrialització català?
El primer que cal dir és que el tràfic d'esclaus generava més beneficis que les plantacions de sucre. I hi ha proves de la importància de la repatriació de capitals de Cuba per al procés d'industrialització català. Als anys 60 del segle XIX, van començar les guerres de Cuba i l'esclavatge va entrar en crisi. Aquesta conjuntura va fer que molts grans capitals cubans tornessin a Catalunya, tenint un paper destacat, per exemple, en la fundació dels bancs catalans, la construcció de ferrocarrils, línies marítimes, companyies mineres... Tot aquest procés es va finançar en gran part amb els diners de Cuba, que en bona mesura venien del tràfic d'esclaus.
Creus que s'ha amagat l'origen d'aquests diners?
A partir del moment en què el tràfic es va prohibir ja era un tema mal vist. Per tant, no és que s'hagi amagat a posteriori, sinó que ja en aquell temps era una qüestió que pràcticament no sortia a la premsa, per això tampoc no hi ha documentació espanyola o catalana, gairebé totes les fonts són angleses.
Podríem parlar d'algun nom propi?
Reconec que no he trobat grans noms o personatges il·lustres vinculats directament a les factories. Hugh Thomas diu que la reina M. Cristina tenia implicació amb una, però he de confessar que les dates no em quadren i tampoc dóna la cita.
En qualsevol cas, un personatge destacat que va arribar a tenir factories lucratives va ser el menorquí Antoni Vinent. Vinent va arribar a ser marquès i era un personatge molt conegut a la cort, va tenir casa al barri de Salamanca, es va instal·lar a Cadis... és un cas clar d'enriquiment amb el tràfic d'esclaus. De totes maneres, cal dir que es tractava d'un home de família benestant i això també era habitual, perquè muntar una factoria negrera a l'Àfrica requeria una enorme inversió: comprar moltes mercaderies a Liverpool, tenir un mitjà de transport, llogar treballadors... Això no ho podia fer qualsevol, no es podia començar un negoci de tràfic d'esclaus sense disposar d'un capital inicial molt fort i sense tenir unes connexions polítiques molt bones, perquè era un tràfic prohibit i necessitaves protecció política per carregar i descarregar la mercaderia.
Descriu-nos si us plau què era una factoria negrera.
Era una instal·lació que apareix al segle XIX arran de la prohibició de traficar amb esclaus. Per què servia? Abans de la prohibició, quan anaven a comprar esclaus, els esclavistes el que feien era quedar-se a la costa i negociar amb les societats africanes, i això era un procés molt lent: calia valorar el preu de les mercaderies, esperar que els esclaus estiguessin preparats, cosa que a vegades trigava setmanes o mesos... Una vegada es prohibeix el tràfic ja no es pot fer perquè la marina anglesa podia interceptar-te en qualsevol moment. Aleshores els negrers el que necessiten és que quan arribin aquests esclaus estiguin a punt, pagar-los amb or o lletres de canvis per no haver de regatejar i sortir corrents. La qüestió essencial, per tant, era tenir els esclaus preparats a la costa. M'he trobat amb un cas, per exemple, que van carregar 400 esclaus en 4 hores. Les factories tenien gran quantitat de mercaderies: pólvora, roba, armes, instruments de metall... i ho intercanvien per esclaus amb les caravanes que vénen de lluny. Aquests esclaus els guarden tancats ens uns magatzems enormes, intentant que no se'ls escapin i morin, perquè hi ha una mortalitat molt gran, per malalties i manca d'alimentació...
Per tant, una factoria implicava tenir barracons per als esclaus, un port per embarcar-los, habitatges per als treballadors africans i europeus, magatzem per a les mercaderies... de manera que es tracta de complexos que arribaven a tenir 40 o 50 edificis. Pere Manegat de l'Escala tenia una casa immensa al Congo, fins al punt que els anglesos que la visitaven quedaven admirats de la casa.
Fins quan va durar el tràfic d'esclaus a través de l'Atlàntic?
Fins al 1865 o 66. Val a dir que hi va haver espanyols dedicant-s'hi i factories espanyoles obertes ben bé fins al final.
Al Regne Unit o als EUA s'ha fet tasca de divulgació o de recuperar el passat negrer?
Sé que a Liverpool o a Bordeus s'han fet activitats i espais de memòria relacionats amb el seu passat negrer. Però he de dir que jo no crec que calgui fer grans actes de contrició o entonar el mea culpa, que sovint s'acaben convertint en un conjunt de retòriques buides i proclames d'autosatisfacció en el dolor... Crec que el passat s'ha de posar al descobert, però no tant per remoure'n les injustícies, sinó per evitar les injustícies del present, que també n'hi ha moltes i estan passant ara.
Hi ha campanyes fortes d'estats africans que demanen reparacions. Jo no sé quines reparacions es poden donar avui als besnéts dels esclaus per part d'algú que ni tan sols és besnét dels esclavistes... Si hi ha d'haver una solidaritat amb el continent africà, ha de ser de base humana, perquè vivim al mateix món i se'ls ha d'ajudar. Però ajudar-los perquè fa 200 anys van patir una sèrie d'injustícies no em sembla lògic. Ara hi ha autors africans que reclamen la memòria dels negres esclavitzats al propi territori. I això també incomoda molt. També hi ha hagut una utilització de la memòria de l'esclavatge per part dels governs africans.
Què és el que més t'ha sorprès de la teva investigació?
En primer lloc m'ha sorprès l'extensió que tenia. No tenia consciència que hi pogués haver tants esclavistes catalans repartits per tants llocs del continent africà i en períodes tan diferents. I en segon lloc, m'ha sorprès el volum de connexió que tenien a través de les seves xarxes. El tràfic d'esclaus tenia unes xarxes amplíssimes: els esclavistes compraven mercaderies a Liverpool, exportaven esclaus a Puerto Rico, Cuba, els EUA o el Brasil. Tenien tripulacions que venien de tot el món, fins i tot de la Xina; els vaixells podien ser russos, mexicans, uruguaians...; asseguraven els esclaus a Nova York; els compraven amb capital de Sierra Leone... La dimensió internacional del tràfic d'esclaus era espectacular, no tenia res de local.
Sembla que estiguem parlant de l'era de la globalització!
Sí, és que era la globalització perfecta perquè es tractava d'un negoci il·legal; per tant, no estava sotmès ni a duanes ni a aranzels ni a res, però alhora gaudia de la protecció de molts governs, entre ells l'espanyol o el brasiler. Per tant, era el model perfecte de globalització: comptaven amb la protecció de l'estat però sense cap legislació que els frenés ni interferències estatals en el negoci.
Els negrers catalans tenien alguna especialització en aquesta xarxa global?
Els catalans eren la primera comunitat comerciant a Cuba, i estava molt implicada en els negocis naviliers. La seva especialització era, doncs, el transport d'esclaus a banda i banda de l'Atlàntic, que era el negoci més lucratiu. Sorprenentment, però, els negrers catalans i espanyols també tenien presència a tot Àfrica. Jo esperava que n'hi hauria sobretot a Sierra Leone i a Guinea Equatorial, però menys a Angola i Moçambic. A arreu hi ha factories negreres amb espanyols, fins i tot a l'illa de la Reunió o de Zanzíbar!
També és curiosa la connexió menorquina.
I tant! De les 64 factories negreres que he estudiat, quatre estaven dirigides per persones de Maó. A banda, el nivell de capitans de vaixell, tripulants... També hi ha constància que a Maó es van construir vaixells negrers; per tant, podem dir que el port de Maó va tenir un paper destacat en aquest negoci.
Quin paper va tenir el negoci dels esclaus en el procés d'industrialització català?
El primer que cal dir és que el tràfic d'esclaus generava més beneficis que les plantacions de sucre. I hi ha proves de la importància de la repatriació de capitals de Cuba per al procés d'industrialització català. Als anys 60 del segle XIX, van començar les guerres de Cuba i l'esclavatge va entrar en crisi. Aquesta conjuntura va fer que molts grans capitals cubans tornessin a Catalunya, tenint un paper destacat, per exemple, en la fundació dels bancs catalans, la construcció de ferrocarrils, línies marítimes, companyies mineres... Tot aquest procés es va finançar en gran part amb els diners de Cuba, que en bona mesura venien del tràfic d'esclaus.
Creus que s'ha amagat l'origen d'aquests diners?
A partir del moment en què el tràfic es va prohibir ja era un tema mal vist. Per tant, no és que s'hagi amagat a posteriori, sinó que ja en aquell temps era una qüestió que pràcticament no sortia a la premsa, per això tampoc no hi ha documentació espanyola o catalana, gairebé totes les fonts són angleses.
Podríem parlar d'algun nom propi?
Reconec que no he trobat grans noms o personatges il·lustres vinculats directament a les factories. Hugh Thomas diu que la reina M. Cristina tenia implicació amb una, però he de confessar que les dates no em quadren i tampoc dóna la cita.
En qualsevol cas, un personatge destacat que va arribar a tenir factories lucratives va ser el menorquí Antoni Vinent. Vinent va arribar a ser marquès i era un personatge molt conegut a la cort, va tenir casa al barri de Salamanca, es va instal·lar a Cadis... és un cas clar d'enriquiment amb el tràfic d'esclaus. De totes maneres, cal dir que es tractava d'un home de família benestant i això també era habitual, perquè muntar una factoria negrera a l'Àfrica requeria una enorme inversió: comprar moltes mercaderies a Liverpool, tenir un mitjà de transport, llogar treballadors... Això no ho podia fer qualsevol, no es podia començar un negoci de tràfic d'esclaus sense disposar d'un capital inicial molt fort i sense tenir unes connexions polítiques molt bones, perquè era un tràfic prohibit i necessitaves protecció política per carregar i descarregar la mercaderia.
Descriu-nos si us plau què era una factoria negrera.
Era una instal·lació que apareix al segle XIX arran de la prohibició de traficar amb esclaus. Per què servia? Abans de la prohibició, quan anaven a comprar esclaus, els esclavistes el que feien era quedar-se a la costa i negociar amb les societats africanes, i això era un procés molt lent: calia valorar el preu de les mercaderies, esperar que els esclaus estiguessin preparats, cosa que a vegades trigava setmanes o mesos... Una vegada es prohibeix el tràfic ja no es pot fer perquè la marina anglesa podia interceptar-te en qualsevol moment. Aleshores els negrers el que necessiten és que quan arribin aquests esclaus estiguin a punt, pagar-los amb or o lletres de canvis per no haver de regatejar i sortir corrents. La qüestió essencial, per tant, era tenir els esclaus preparats a la costa. M'he trobat amb un cas, per exemple, que van carregar 400 esclaus en 4 hores. Les factories tenien gran quantitat de mercaderies: pólvora, roba, armes, instruments de metall... i ho intercanvien per esclaus amb les caravanes que vénen de lluny. Aquests esclaus els guarden tancats ens uns magatzems enormes, intentant que no se'ls escapin i morin, perquè hi ha una mortalitat molt gran, per malalties i manca d'alimentació...
Per tant, una factoria implicava tenir barracons per als esclaus, un port per embarcar-los, habitatges per als treballadors africans i europeus, magatzem per a les mercaderies... de manera que es tracta de complexos que arribaven a tenir 40 o 50 edificis. Pere Manegat de l'Escala tenia una casa immensa al Congo, fins al punt que els anglesos que la visitaven quedaven admirats de la casa.
Fins quan va durar el tràfic d'esclaus a través de l'Atlàntic?
Fins al 1865 o 66. Val a dir que hi va haver espanyols dedicant-s'hi i factories espanyoles obertes ben bé fins al final.
Al Regne Unit o als EUA s'ha fet tasca de divulgació o de recuperar el passat negrer?
Sé que a Liverpool o a Bordeus s'han fet activitats i espais de memòria relacionats amb el seu passat negrer. Però he de dir que jo no crec que calgui fer grans actes de contrició o entonar el mea culpa, que sovint s'acaben convertint en un conjunt de retòriques buides i proclames d'autosatisfacció en el dolor... Crec que el passat s'ha de posar al descobert, però no tant per remoure'n les injustícies, sinó per evitar les injustícies del present, que també n'hi ha moltes i estan passant ara.
Hi ha campanyes fortes d'estats africans que demanen reparacions. Jo no sé quines reparacions es poden donar avui als besnéts dels esclaus per part d'algú que ni tan sols és besnét dels esclavistes... Si hi ha d'haver una solidaritat amb el continent africà, ha de ser de base humana, perquè vivim al mateix món i se'ls ha d'ajudar. Però ajudar-los perquè fa 200 anys van patir una sèrie d'injustícies no em sembla lògic. Ara hi ha autors africans que reclamen la memòria dels negres esclavitzats al propi territori. I això també incomoda molt. També hi ha hagut una utilització de la memòria de l'esclavatge per part dels governs africans.