Aquest historiador, periodista i productor de televisió s'encarregarà de coordinar dels actes del 300 aniversari del 1714 organitzats per l'Ajuntament de Barcelona.
Ets un malalt d'història?
Podríem dir que sí. M'agrada la història de la mateixa manera que m'agrada el futbol, però no sóc un professional ni un erudit. T'he de dir que tinc molt de respecte pels historiadors; fan una feina molt sèria.
Tu has demostrat, en canvi, en diversos llibres i programes, que la història i l'humor són compatibles.
Considero que la nostra història està molt sacralitzada. A Anglaterra, per exemple, en fan molta més broma, del seu passat. Els esquetxos dels Monty Pyton sobre la reina Victòria són brutals. Per no parlar del mític Escurçó negre.
Deu ser l'humor del guanyador.
Segurament. Però jo crec que és bo prendre's les coses més sagrades amb ironia, una mica com fem al Polònia, que bromegem sobre la ideologia, la religió, el passat…
Creus que la televisió és un bon mitjà per divulgar la història?
És difícil trobar un punt mig entre el rigor i la frivolitat que exigeix el mitjà televisiu. Però es poden fer bons programes; per exemple, Històries de Catalunya del Tortajada va ser un bon programa amb una audiència molt notable, que sabia combinar molt bé la microhistòria amb la macrohistòria.
En qualsevol cas, la TV té un poder enorme.
Per descomptat. Fins i tot un programa que només tingui el 10% de share, arriba a centenars de milers de persones. Quantes conferències fas de fer per arribar a tanta gent?
Moltes, moltes… Com seran els actes de commemoració del 300 aniversari del 1714?
Procurarem que siguin una oportunitat de reflexió, divulgació i projecció d'uns fets del passat molt relacionats amb el present. Una mena d'olimpíada cultural i un pol d'atracció internacional, que ens ajudi a determinar el futur paper de Catalunya a Europa.
En aquesta immersió al segle XVIII, estàs empatitzant amb algun personatge?
Doncs la veritat és que estic agafant simpatia amb Antoni de Villarroel, tot i que el meu gran heroi històric és Juli Cèsar. Per la mitomania de l'època, per la forma republicana de governar, per la fascinació dels morts prematurs. És un personatge molt complet: bon general, bon polític, bon periodista –com demostren els seus escrits de la guerra de les Gàl·lies–, hàbil polemista… I un personatge que combinava el glamur aristocràtic amb un cert populisme.
Millor la història o la ficció per aproximar-se a Juli Cèsar?
El millor seria tenir una màquina del temps per anar endavant i enrere. A mi que no m'agraden les incomoditats dels viatges, em seria d'una gran utilitat. Però davant la teva disjuntiva, la resposta és la història. Entenc que la ficció és útil, didàctica i eficaç, però a mi l'atractiu de la veritat és insuperable. Prefereixo mil vegades Indro Montanelli i la seva Història de Roma que…
Talleu és bona!
22
d'agost
del
2012