A la sisena galeria de la presó Model de Barcelona hi érem els joves, és a dir, els reclusos compresos entre els setze i els vint-i-un anys. Jo mateix n'hi vaig fer disset, el 18 de novembre del 75. Hi vaig entrar, amb un grup de companys independentistes, a primers d'octubre, després de passar cinc dies a Via Laietana, on vam conèixer la tortura.
El paisatge de la galeria era espaordidor. Algunes setmanes enrere, s'hi havia produït un motí. Les seves restes eren evidents: mancaven les tapes als vàters de les cel·les, i el tracte quotidià havia esdevingut particularment casernari. La majoria de la població reclusa havia estat traslladada a la cinquena galeria, on vivien aïllats, en cel·les de càstig. Malgrat tot, la galeria de joves va patir aviat els efectes de la superpoblació. Ens hi trobàvem demòcrates i antifranquistes de tots els pelatges: independentistes, comunistes, anarquistes i gent d'extrema esquerra. També hi havia una abundant població reclusa comuna. Hi destacava, especialment, el clan Moreno Cuenca: el Vaquilla, que amb prou feines devia tenir els tretze anys; el Torete – un magnífic cantant, que dominava tots els registres del flamenc –, i diversos cosins seus. Sense partides de naixement, els gitanos tenien l'edat que els abellia, i tots van poder encabir-se a la mateixa galeria, malgrat les evidents diferències d'edat.
Els polítics – tothom emprava el mot en català – discutíem amb dogmatisme, i amb discrepàncies evidents, la ruptura somiada, però tots formàvem una pinya davant una realitat extremadament dura. La relació amb els comuns era més que fluïda: els redactàvem les peticions de llibertat condicional, els escrivíem les cartes a les xicotes i els ajudàvem fins allí on era possible. Sovint competíem en jocs juvenils: el trinquet, les penyores... No cal dir que els comuns sempre ens guanyaven, potser perquè els seus orígens reflectien uns orígens socials més punyents – i una inveterada adaptació al medi –. Un dia a la setmana, rebíem la visita del bibliotecari de la institució, el reclús Josep Maria Huertas Claveria, que patia presó per la seva condició de periodista i demòcrata. Alguns, a més, vam rebre els llibres de text del nostre institut, cosa que ens va permetre continuar amb èxit els estudis – jo m'havia matriculat de COU al Sant Josep de Calassanç.
El 20-N, al matí, ens van fer formar al pati. La sisena galeria disposava de fil musical, tot un privilegi en aquell espai casernari. De cop, en comptes de les músiques melòdiques, vam poder sentir una veu mig nuada que deia alguna cosa com ara: "Españoles: ha muerto un español". Era l'Arias Navarro, l'Orelles. Els polítics ens miràrem en silenci, sense gosar expressar cap sentiment. Els comuns reien francament, i saltaven de satisfacció: veien arribada l'hora de l'indult.
En els dies següents, la sisena galeria es va buidar. De primer ho van fer els comuns, amb l'indult. Després, a poc a poc, vam marxar els polítics, en llibertat condicional i amb fiances oneroses que van haver de pagar les nostres famílies.
En aquelles setmanes mai no ens vam sentir sols. Érem conscients que el carrer vibrava amb nosaltres, i que la causa de la llibertat era àmpliament compartida. Ara alguns mitjans madrilenys ens volen fer creure que la democràcia va arribar tota sola, com un regal. No és pas cert. En una edat tendra, certament, molts ens vam llaurar una norma de vida: cal perdonar l'agressor, però no oblidar mai l'agressió ni la injustícia. La Història es fa de petites històries: aquesta és la meva.
El paisatge de la galeria era espaordidor. Algunes setmanes enrere, s'hi havia produït un motí. Les seves restes eren evidents: mancaven les tapes als vàters de les cel·les, i el tracte quotidià havia esdevingut particularment casernari. La majoria de la població reclusa havia estat traslladada a la cinquena galeria, on vivien aïllats, en cel·les de càstig. Malgrat tot, la galeria de joves va patir aviat els efectes de la superpoblació. Ens hi trobàvem demòcrates i antifranquistes de tots els pelatges: independentistes, comunistes, anarquistes i gent d'extrema esquerra. També hi havia una abundant població reclusa comuna. Hi destacava, especialment, el clan Moreno Cuenca: el Vaquilla, que amb prou feines devia tenir els tretze anys; el Torete – un magnífic cantant, que dominava tots els registres del flamenc –, i diversos cosins seus. Sense partides de naixement, els gitanos tenien l'edat que els abellia, i tots van poder encabir-se a la mateixa galeria, malgrat les evidents diferències d'edat.
Els polítics – tothom emprava el mot en català – discutíem amb dogmatisme, i amb discrepàncies evidents, la ruptura somiada, però tots formàvem una pinya davant una realitat extremadament dura. La relació amb els comuns era més que fluïda: els redactàvem les peticions de llibertat condicional, els escrivíem les cartes a les xicotes i els ajudàvem fins allí on era possible. Sovint competíem en jocs juvenils: el trinquet, les penyores... No cal dir que els comuns sempre ens guanyaven, potser perquè els seus orígens reflectien uns orígens socials més punyents – i una inveterada adaptació al medi –. Un dia a la setmana, rebíem la visita del bibliotecari de la institució, el reclús Josep Maria Huertas Claveria, que patia presó per la seva condició de periodista i demòcrata. Alguns, a més, vam rebre els llibres de text del nostre institut, cosa que ens va permetre continuar amb èxit els estudis – jo m'havia matriculat de COU al Sant Josep de Calassanç.
El 20-N, al matí, ens van fer formar al pati. La sisena galeria disposava de fil musical, tot un privilegi en aquell espai casernari. De cop, en comptes de les músiques melòdiques, vam poder sentir una veu mig nuada que deia alguna cosa com ara: "Españoles: ha muerto un español". Era l'Arias Navarro, l'Orelles. Els polítics ens miràrem en silenci, sense gosar expressar cap sentiment. Els comuns reien francament, i saltaven de satisfacció: veien arribada l'hora de l'indult.
En els dies següents, la sisena galeria es va buidar. De primer ho van fer els comuns, amb l'indult. Després, a poc a poc, vam marxar els polítics, en llibertat condicional i amb fiances oneroses que van haver de pagar les nostres famílies.
En aquelles setmanes mai no ens vam sentir sols. Érem conscients que el carrer vibrava amb nosaltres, i que la causa de la llibertat era àmpliament compartida. Ara alguns mitjans madrilenys ens volen fer creure que la democràcia va arribar tota sola, com un regal. No és pas cert. En una edat tendra, certament, molts ens vam llaurar una norma de vida: cal perdonar l'agressor, però no oblidar mai l'agressió ni la injustícia. La Història es fa de petites històries: aquesta és la meva.