No tinc cap dubte que aquest 27 de setembre passarà a la història de Catalunya, tal com ho han fet altres jornades decisives del passat del nostre poble. Podria anar més enrere, però només retrocediré fins al segle anterior, per tal de fer esment d'uns fets amb moltes similituds amb l'actualitat.
M'estic referint al dia 12 d'abril del 1931. Aquell dia arreu de l'estat se celebraven unes eleccions municipals que tothom havia entès com a plebiscitàries. A una banda hi havia la monarquia caduca d'Alfons XIII, la que havia donat suport a la dictadura de Primo de Rivera, i els partits que li donaven suport. A l'altra, les forces republicanes emergents, que plantejaven una nova realitat.
La incertesa, com avui, era gran. Finalment, la nit de les eleccions va oferir diverses sorpreses. Si bé els partits monàrquics es van imposar a les zones rurals de l'Estat, les forces republicanes van guanyar a la majoria de les grans ciutats. Cas a part va ser Catalunya, on va vèncer clarament una força política creada tot just un mes enrere: Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit va obtenir gairebé el triple de regidors que els conservadors de la Lliga Regionalista.
Sens dubte, el carisma de personatges com Francesc Macià o Lluís Companys, va ser decisiu. La gran xarxa a nivell local que tenia el nou partit -amb els seus casals i ateneus-, sumat a la desconnexió de les altres organitzacions polítiques amb la realitat de les seves bases va fer la resta.
48 hores després, Lluís Companys proclamava la República Espanyola des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Poc després era Francesc Macià qui, des de la Diputació (actual Generalitat), ho feia amb la República Catalana. El rei Alfons XIII marxava cap a l'exili i començava una nova etapa. La República era una realitat. Mai unes eleccions havien estat tan plebiscitàries.
Jordi Creus és director general de Sàpiens Publicacions
M'estic referint al dia 12 d'abril del 1931. Aquell dia arreu de l'estat se celebraven unes eleccions municipals que tothom havia entès com a plebiscitàries. A una banda hi havia la monarquia caduca d'Alfons XIII, la que havia donat suport a la dictadura de Primo de Rivera, i els partits que li donaven suport. A l'altra, les forces republicanes emergents, que plantejaven una nova realitat.
La incertesa, com avui, era gran. Finalment, la nit de les eleccions va oferir diverses sorpreses. Si bé els partits monàrquics es van imposar a les zones rurals de l'Estat, les forces republicanes van guanyar a la majoria de les grans ciutats. Cas a part va ser Catalunya, on va vèncer clarament una força política creada tot just un mes enrere: Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest partit va obtenir gairebé el triple de regidors que els conservadors de la Lliga Regionalista.
Sens dubte, el carisma de personatges com Francesc Macià o Lluís Companys, va ser decisiu. La gran xarxa a nivell local que tenia el nou partit -amb els seus casals i ateneus-, sumat a la desconnexió de les altres organitzacions polítiques amb la realitat de les seves bases va fer la resta.
48 hores després, Lluís Companys proclamava la República Espanyola des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Poc després era Francesc Macià qui, des de la Diputació (actual Generalitat), ho feia amb la República Catalana. El rei Alfons XIII marxava cap a l'exili i començava una nova etapa. La República era una realitat. Mai unes eleccions havien estat tan plebiscitàries.
Jordi Creus és director general de Sàpiens Publicacions