Dia 1. Sicília, entre la fastuositat i la decadència
Miracolo! És el primer que ens ha dit en Nicola, el conductor de l'agència Tarannà, que ens ha vingut a recollir a l'aeroport de Palerm Falcone-Borsellino –l'aeroport porta el nom de dos jutges italians (Giovanni Falcone i Paolo Borsellino) que el 1992 van ser assassinats per la màfia. Miracolo, però, es referia al temps. Després d'un dia i mig de pluja ininterrompuda, aterràvem els viatgers de Sàpiens i s'obrien les primeres clarianes de sol. Un bon auguri dels propers dies. O almenys això vull pensar.
Un cop dalt de l'autobús i mentre ens traslladàvem cap a l'hotel, l'historiador menorquí Martí Carbonell, "vell" conegut per a molts dels viatgers, ha començat a introduir-nos en la història de l'illa més gran de la Mediterrània que custodia indrets patrimonials espectaculars i amb la qual els catalans tenim una història compartida de més de quatre segles. "Abans de l'arribada dels grecs, que fundaren colònies com Naxos, Catània, Siracusa o Agrigent, els fenicis ja s'havien establert en indrets de la costa occidental com Palerm. Temps després serien els romans, qui s'apoderarien de l'illa i ens deixarien testimonis tan espectaculars com la Villa Casale a la Piazza Armerina", explica Carbonell.
"En els segles següents Sicília seria ocupada pels vàndals, els bizantins, els musulmans, els normands, els Hohenstaufen –una dinastia d'emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic–, els Anjou…". De moment, ho deixem al segle XIII, atès que ja queda poc perquè els catalans apareguin en escena –i cal dosificar la informació– i, sobretot, perquè ja hem arribat a l'hotel.
Un palau a cada cantonada
Al vestíbul ens espera la Thea, la nostra guia local, i acompanyats d'ella i d'en Martí, ens disposem a endinsar-nos a peu pel centre històric de Palerm. La magnífica ubicació de l'NH on ens allotgem ens ho posa fàcil. No és exagerat afirmar que, a la capital de Sicília, pots trobar un palau a cada cantonada. N'hi ha tants com esglésies.
Deixem enrere la Mura delle Cattive (el passeig de les Vídues), el Palazzo Tomasi di Lampedusa –on va viure els últims anys de la seva vida l'escriptor italià que es va fer cèlebre per la seva única novel·la, Il Gattopardo– i l'església de Santa Maria de la Pietat –on uns nuvis estan festejant la seva flamant unió– i ens aturem al Palau Abatellis. Construït al segle XV, és un dels millors exemples d'arquitectura gòtica catalana que trobarem a l'illa. El va fer construir Francesco Abatellis per a la seva esposa d'origen barceloní, Eleonora Soler, i actualment és una galeria d'art.
El principal encant de Palerm, però, està en els seus carrers: façanes deteriorades, roba penjada als balcons, sumptuosos palaus tancats o, en alguns casos, reconvertits en apartaments de luxe (com el Palazzo Sambuca) i molta "movida palermitana", com ens confessa la Thea. "Sempre explico que Palerm és una combinació de fastuositat i decadència".
Finalment arribem a la Piazza Croce dei Vespri, que duu aquest nom en record de la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes. Però abans que en Martí ens pugui llegir alguns passatges que narra Bernat Desclot en les seves cròniques, la Thea ens assenyala un dels edificis que hi ha a la plaça, el Palau de Valguarnera-Gangi, on Luchino Visconti va gravar l'icònic ball entre Claudia Cardinale i Alain Delon, d'Il Gattopardo. Malauradament, no hi podem accedir perquè avui és un palau privat.
L'eco de les Vespres Sicilianes
Enmig de la plaça hi ha una creu on van enterrar els primers francesos que van morir arran de la revolta. "De fet, l'aixecament no va produir-se exactament aquí, sinó a prop, concretament, a l'església de l'Esperit Sant", ens explica en Martí. "Aparentment, tot va començar quan uns soldats francesos van humiliar una dona siciliana a la sortida de missa. Aquesta humiliació concreta se sumava als abusos (robatoris, violacions…) generals que els partidaris dels Anjou als quals sotmetien la població local des que s'havien fet amos i senyors de l'illa. Resultat: en un parell de dies va haver-hi uns 2.000 morts, la majoria francesos". La Thea afegeix que "per diferenciar qui era francès i qui no, els feien pronunciar una paraula: ciciri ('cigró'). Aparentment, era impossible que un francès l'entonés bé. Encara que li anés la vida".
Molts dirigents europeus van veure la mà de Pere el Gran rere aquella revolta que finalment desencadenaria la conquesta catalana de l'illa.
De tornada cap a l'hotel, on soparem, ens aturarem a l'església de Sant Francesc d'Assís, un temple d'estil gòtic construït pels primers franciscans que van arribar a Palerm, el Palau de la Inquisició, els jardins Garibaldi –on es pot veure un ficus gegantí plantat el 1860, l'any de la Independència– i l'església de Santa Maria de les Cadenes. L'edifici va ser dissenyat per l'arquitecte Matteo Carnilivari, el mateix creador del Palau Abatellis. El nom de la cadena, explica en Martí, "es deu a la creença popular que al costat de l'església hi havia uns presos catalans encadenats que pregaven a la mare de Déu de Gràcia. I justament un 8 de setembre –festivitat de la mare de Déu– un raig de sol va fondre les cadenes i els va alliberar".
Com diuen els italians, si non è vero è ben trovato!
1) Els viatgers de Sàpiens-Tarannà ja som a Sicília, on els propers dies recorrerem l'illa més gran de la Mediterrània i ens fixarem en l'empremta inesborrable dels 450 anys de presència catalana. #SàpiensSicília@TarannaViajespic.twitter.com/WD0m4XDMm1
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 9, 2024
Dia 2. Sobredosi de bellesa
Després de creuar la porta dedicada a Carles V, el grup de viatgers de Sàpiens-Tarannà entrem al Palau dels Normands, també conegut com a Palau Reial, que va ser un important centre de govern en el període catalanoaragonès. El primer que ens crida l'atenció és un nadó de marbre blanc en posició fetal i col·locat al centre del pati. Llegim que es tracta d'una intervenció titulada Look down, creada per un artista anomenat Jago i que vol reivindicar que dirigim la mirada cap als més fràgils.
Tot i que, efectivament, durant uns segons mirem cap avall, on hi ha el nen, de seguida dirigim la nostra mirada –i els nostres passos– cap amunt, on hi ha la capella Palatina, un dels llocs espirituals més bonics del món. Construïda al segle XII a instàncies de Roger II, és una magnífica fusió de les cultures bizantina, llatina i àrab.
Embruixats com estem per la inesperada sobredosi de bellesa, no sabem què mirar primer: si el sostre, amb els mocàrabs –que la Thea ens insisteix que no confonguem amb els mossàrabs–; si els frescos de la nau major, amb escenes de l'Antic Testament; si el cor, amb la vida de Crist… Per cert, el seu pantocràtor té moltes semblances amb el nostre, però el seu té els cabells més rossos. En Martí aprofita per assenyalar-nos nombrosos escuts amb les quatre barres catalanes que es poden veure a les parets.
Sortint de la Capella Palatina, aprofitem per fer un recorregut ràpid per la resta d'estances destacades del Palau: la Sala d'Ercole –avui seu del Parlament–, la Sala Pompeiana o la Sala normanda de Roger II, tota recoberta amb làmines d'or, entre d'altres.
La coronació de Pere el Gran
El contrast amb l'exterior és notable. Un cop al carrer ens tornem a trobar amb edificis que cauen a trossos, roba estesa pels carrers, altars improvisats amb imatges religioses i conductors que no saben viure sense tocar el clàxon i que entenen els senyals de trànsit com a mer suggeriment. Mentre anem esquivant-los, o ells a nosaltres, passem per davant del Palau Sclafani –un dels primers edificis que es van fer en el període català–, i arribem fins a la catedral. Va ser aquí on Pere el Gran va ser coronat rei de Sicília el 9 de novembre de 1282. Actualment, hi ha les tombes d'alguns nobles catalans d'aquell període i d'alguns virreis. La catedral és avui el lloc de culte més important de Palerm i un indret sagrat per als devots de santa Rosalia, la patrona de la ciutat, que hi té una capella dedicada.
Mentre ens dirigim a la nostra propera destinació, passem pel mercat de Capo, que és menys turístic que La Vucciria (que es pronuncia gairebé igual que La Boqueria). Hi ha qui l'anomena el mercat del poble i el seu recorregut laberíntic ens fa pensar en els mercats tradicionals (zocos) dels països àrabs. La diferència és que, en lloc dels falàfels i els tes amb menta, aquí trobem els arancini (boles d'arròs fregides i farcides amb diversos ingredients), els panelle (farina de cigrons amb herbes aromàtiques) o els cannoli (dolços canonets farcits de formatge ricotta).
I, mig amagada entre les parades del mercat, s'alça l'església de la Mercè, fundada al segle XV pels pares mercedaris, que, a més de fer vots de castedat, obediència i pietat, es dedicaven al rescat de captius cristians a mans dels musulmans. Ens l'obren expressament per a nosaltres i els seus bancs ens rescaten per un instant… del cansament i de la calor!
Quatre cantonades i una font
Un dels llocs històrics més originals de la ciutat és Quattro Canti, on hi ha l'encreuament de les dues vies principals de Palerm: Via Vittorio Emanuele i Via Maqueda. Si es coneix amb el nom Quatre Cantonades és perquè el flanquegen quatre palaus barrocs còncaus que formen la plaça.
Urbanísticament parlant estem al centre neuràlgic de la ciutat. A pocs metres d'allà, hi ha un dels monuments més coneguts de Sicília: la Fontana della Vergogna. El seu emplaçament original era a la residència florentina de l'aristòcrata Pedro de Toledo. A la mort d'aquest, ens explica la Thea, el seu fill va fer gestions perquè fos adquirida pel Senat de Palerm i ho va aconseguir. "És clar que desmuntar-la en més de sis-cents peces, traslladar-la en vaixell i muntar-la de nou, l'any 1573, a l'emplaçament on ara ens trobem, va costar una autèntica fortuna!".
S'explica que els més puritans de la ciutat, com les monges dels convents propers, es van escandalitzar per la nuesa de les escultures que la constitueixen i van decidir atacar-les. I, com que no s'atrevien a tocar-ne els genitals, van optar per trencar-los el nas. En fi, per a la vostra tranquil·litat, els septes nasals han estat restaurats.
De Santa Eulàlia a Cervantes
La darrera parada abans de dinar és l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, construïda en època de Pere el Gran, i avui seu de… l'Institut Cervantes. Coses que ens passen… als catalans! En Martí ens explica que "després que un terratrèmol la deixés sense campanar i molt malmesa, es va decidir dessacralitzar-la. I allà on hi havia els frescos de Santa Eulàlia i els de la mare de Déu de Montserrat –que, per sort, es conserven al Museu Diocesà de Palerm– hi ha una pintura de Miquel Barceló!". Seguint fins al final del carrer ens trobem la plaça del Garraffello, que és on hi havia la llotja dels catalans i on es van establir els comerciants que venien del Principat.
Després de degustar alguns plats típicament sicilians, com la pasta amb ragù o els rotllets de peix espasa, pugem al bus que ens farà una visita panoràmica des del casc antic fins a la zona dels teatres, a la part més nova de Palerm. El Teatre Politeama –que en italià serveix per designar un teatre d'espectacles de diversos gèneres– va ser edificat durant la segona meitat del segle XIX per a la diversió del poble i de la burgesia emergent. L'altre gran teatre, que es troba molt a prop, és el Massimo. Es considera el més gran d'Itàlia i el tercer més gran d'Europa. Només una dada: el seu escenari pot acollir fins a 700 actors! La Thea ens comenta que les últimes escenes de la pel·lícula El Padrí 3 es van rodar aquí.
Justament en el moment en què nosaltres hi passem pel davant, veiem un enorme desplegament policial. No és per Francis Ford Coppola ni pels viatgers de Sàpiens-Tarannà, sinó perquè està entrant a l'edifici Sergio Mattarella, el president de la República.
La resta de la tarda la tenim lliure. Alguns aprofitem per anar a veure l'església del Gesú –on cada centímetre de la paret està recoberta de marbre– i passejar pel mercat de Ballarò; d'altres opten per visitar Santa Maria della Catena o entrar a l'espectacular Palazzo Butera i gaudir d'unes vistes increïbles al golf de Palerm; d'altres prefereixen descansar a l'hotel… A l'hora de sopar ens ensenyem les fotos de les descobertes i constatem que encara ens queda molt per veure.
1) Comencem el segon dia del viatge Sàpiens-Tarannà visitant el Palau dels Normands, que va ser un important centre de govern durant el període catalanoaragonès. #SàpiensSicília@TarannaViajespic.twitter.com/rAkWJ3F44z
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 10, 2024
Dia 3. L'eco de la màfia siciliana
A les 8 del matí el grup de viatgers de Sàpiens-Tarannà pugem puntualment al bus on en Nicola ens rep amb l'expressió "A Messina [ciutat on ens dirigim], a pescare la sardina". Ens ha tocat un autista (conductor) amb sentit de l'humor. Això sempre s'agraeix. I sobretot quan ens esperen tres hores de trajecte!
Mentre travessem la Conca d'Oro, una gran planura, que vindria a ser l'àrea metropolitana de Palerm, on viuen aproximadament un milió de persones, en Martí aprofita per explicar-nos que la Cosa Nostra té l'origen concretament en aquest emplaçament. "Ens hem de remuntar al segle XIX, quan la burgesia palermitana es guanyava la vida amb el conreu i la comercialització de cítrics, especialment, la llimona i la bergamota. Bona part dels nombrosos excedents s'exportaven a l'Índia i a Anglaterra: era la llimona que posaven dins el te! Aquests cítrics també eren molt sol·licitats per la Royal Navy (la Marina Reial britànica) per prevenir l'escorbut en les llargues travessies marítimes".
Es veu que la crisi econòmica que va viure Itàlia en els temps de la reunificació (1848-1871) va provocar que proliferessin els robatoris de cítrics. Per frenar aquells furts i els actes vandàlics associats, els propietaris dels camps van muntar unes milícies que, amb els anys, es convertirien en una organització potentíssima que acabaria desafiant l'Estat italià. Ara mateix ja m'imagino un article a Sàpiens amb el títol Com la llimona va donar lloc a la màfia siciliana.
El que va començar amb els cítrics, ens comenta en Martí, seguiria dècades després amb el negoci de la droga. I, de fet, durant tot el segle XX va seguir tenint un paper cabdal. "Arran de l'assassinat, el 1992, dels jutges antimàfia Falcone-Borsellino, es va orquestrar una macrooperació judicial –curiosament anomenada Vespres Sicilianes– liderada per l'exèrcit per eliminar els capos". El resultat va ser més de tres mil persones (polítics, empresaris, banquers, bisbes, capellans…) acusades de col·laborar amb la màfia. Aquí començaria el declivi de Cosa Nostra.
"Avui segueix existint, però amb molta menys força. Bàsicament es dediquen a extorsionar empresaris hotelers. I els que no volen pagar no és descartable que es trobin el seu gos mort. Per sort, ara la majoria de gent ho denuncia i els jutges ho aturen". No com abans, que hi havia la llei de l'omertà (la llei del silenci).
Les perles del Jònic
Amb les històries relacionades amb la màfia, ja comencem a divisar a mà esquerra, enmig del mar Tirrè, les illes Eòlies. Es coneixen com les set (Lipari, Salina, Vulcano, Stromboli, Filicudi, Alcudi i Panarea) perles de la Mediterrània. La llegenda explica que s'anomenen així per un déu grec, Eol, que era capaç de predir el temps observant la forma dels núvols de vapor que emergien dels volcans, fet que era especialment valuós en uns poblets eminentment pescadors. Actualment, hi ha dos volcans (Vulcano i Stromboli) actius.
Després de passar per una ciutat anomenada Barcelona Pozzo di Gotto, fundada a l'època de Pere el Gran per pagesos catalans, arribem a Messina, la tercera ciutat de Sicília després de Palerm i Catània. Fundada pels grecs, ha tingut una importància estratègica cabdal al llarg de la història.
El més conegut de Messina és el famós estret de tres quilòmetres que separa l'illa de Sicília de la península Itàlica. A l'antiguitat romana, ens comenta en Martí, ja es parlava d'un projecte per connectar-lo. Però mai no ha estat una realitat. "Al llarg dels segles hi ha hagut nombrosos projectes, tots fallits. L'arribada al poder de la primera ministra, Giorgia Meloni, ha tornat a reobrir la qüestió, una vegada més. Ara hi ha sobre la taula un projecte faraònic d'un pont penjant de tres quilòmetres, amb una amplada d'uns setanta. Sis carrils. Una altura d'uns quatre-cents metres perquè puguin passar els vaixells per sota…". En Nicola, que tot i no parlar català ens entén perfectament, fa broma que "dilluns començaran les obres del pont". Sense especificar quin dilluns, és clar.
Tan bon punt baixem de l'autobús, observem amb preocupació com dos creuers enormes acaben d'atracar al port. I jo que havia llegit que Messina era un dels enclavaments menys turístics i més genuïns de l'illa! La sort que tenim és que, molt probablement, no es dirigiran a la Santissima Annunziata dei Catalani. Construïda al segle XII sobre un antic temple pagà dedicat al déu Neptú, l'església dels catalans és un bon exemple d'arquitectura arabonormanda. S'explica que va ser el primer lloc on va anar a pregar Pere el Gran un cop va desembarcar a l'illa. A fora, es distingeix perfectament l'escut de la casa de Barcelona.
Cinc minuts abans de les dotze del migdia i per indicació d'en Martí i la Monica –la nostra guia local de Messina–, ens dirigim fins a la plaça de la Catedral. En lloc d'admirar la seva magnífica façana, ambdós ens fan centrar l'atenció en la torre campanar, on les figures escultòriques de les diverses fileres s'animen amb el rerefons musical de l'Ave Maria de Schubert. I no explicaré més detalls, per no fer excessius espòilers als propers viatgers Sàpiens-Tarannà que puguin llegir aquesta crònica. Finalment, entrem dins la catedral, que conserva poques coses de l'original després del terratrèmol del 1908 i dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial.
De nou al bus i abans de posar el GPS en direcció a Taormina, on dinarem, fem una última aturada davant de l'església de Cristo Rei, ubicada en un turó de la ciutat al qual accedim després d'un laberíntic traçat medieval que va escalant la muntanya. "L'església presumeix de tenir la campana més gran d'Itàlia i de ser un lloc on va passar Ricard Cor de Lleó abans d'emprendre la tercera croada", ens explica la Monica abans d'acomiadar-nos.
Un imant per al turisme
Entre Messina i Taormina hi ha uns quaranta-cinc minuts de trajecte, més quinze minuts més a bord d'una navetta (bus interurbà) que connecta el pàrquing amb l'encantador poble, situat al cim de la pintoresca roca de la Muntanya Taure. Ens entaulem tranquil·lament al restaurant Porta Messina i assaborim uns deliciosos antipasti (caponata, parmigiana, formatges locals, salume siciliano, fritura), unes pizzes i un parfait d'ametlles.
Una petita part de les calories ingerides les cremarem pujant fins al Teatro Antico, un dels més espectaculars de l'època hel·lenística i que, originàriament, tenia una capacitat per a 5.000 espectadors, tal com ens explica l'Antonio, el nostre guia local de Taormina. Avui segueix acollint concerts, obres de teatre i un prestigiós festival de cinema. I no és estrany, ja que té una acústica impecable i unes vistes de postal: per una banda, la costa calabresa amb l'estret de Messina; per l'altra, la badia de Naxos i la ciutat de Taormina, i, si fa un dia sense calitja i sense núvols –avui no és el cas– es pot veure l'Etna.
Malauradament, aquesta perla del Jònic s'ha convertit en un imant per al turisme. I, el carrer principal, el Corso Umberto, és un formiguer continuat de persones que passegen, compren o es prenen un granissat a la plaça IX Aprile o a la plaça Duomo, al costat de l'església de San Niccolò de Bari.
Acabem el dia sopant al quart pis de l'hotel Plaza de Catània, amb la companyia d'uns focs artificials que no sabem a què corresponen, però que en Martí i jo, com qui no vol la cosa, fem veure que ho hem organitzat nosaltres!
1) Els viatgers de Sàpiens-Tarannà ja som a Messina. La primera parada la fem a l'església dels catalans. Construïda al damunt d'un temple pagà dedicat a Neptú, va ser la primera església on Pere el Gran va anar a pregar després de desembarcar a l'illa. #SàpiensSicíliapic.twitter.com/ljZwN7YIPH
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 11, 2024
Dia 4. Més enllà del bressol d'Arquimedes
Si ahir la calitja ens havia impedit poder veure l'Etna, avui comencem el dia esmorzant a l'hotel de Catània amb el volcà nevat i fumejant de teló de fons. Amb aquesta imatge a la retina –i als mòbils!–, els viatgers de Sàpiens-Tarannà pugem al bus que ens portarà a Siracusa, que és molt més que el bressol de personatges cèlebres com el matemàtic Arquimedes.
Però abans de parlar-nos de la quarta ciutat més important de Sicília, en Martí aprofitarà per explicar-nos el que passarà a l'illa després de les Vespres Sicilianes del 1282. I és que, a finals del segle XIII i el segle XIV, els descendents de Pere el Gran hauran de seguir litigant contra els papes i contra França per fer valer els seus drets sobre Sicília. "A partir del segle XV, amb la mort de Martí el Jove i, per tant, amb la fi de la dinastia catalana, els llaços no s'extingiran, sinó que cada vegada seran més estrets. L'imperi hispànic prendrà l'illa com un lloc estratègic i serà governada per virreis, alguns de catalans, fins a la guerra de Successió. Després, Sicília se la disputaran els Àustries i els Borbons fins a la reunificació italiana de Garibaldi". L'illa tornarà a tenir una gran importància durant la Segona Guerra Mundial perquè serà l'enclavament on desembarcaran els aliats per atacar Europa.
Després de més de quatre-cents anys de contactes entre catalans i sicilians, és normal que el seu lèxic contingui molts catalanismes, sobretot en termes de comerç i de navegació. "Hem de pensar –explica en Martí– que el sicilià no és un dialecte, sinó una llengua, que es parla sobretot en els pobles de l'interior de l'illa, al sud de Calàbria i a la regió de l'Apúlia. Però la política d'absorció lingüística de l'Estat italià ha estat tan efectiva que ni els mateixos sicilians semblen tenir un interès especial per protegir-la". Els sicilians, malauradament, no van tenir un Pompeu Fabra o un Alcover Moll que en fes una gramàtica i només té un ús oral. Tampoc no té unes lleis que la protegeixin, ni un sistema educatiu (o universitari) que l'ensenyi. Per no parlar d'una literatura pròpia. "Tot plegat ha propiciat que cada vegada s'escolti menys".
No només la llengua no té un suport social. Tampoc no el té el moviment independentista sicilià que va aparèixer després de la Segona Guerra Mundial, comenta en Martí. "Alguns sicilians consideraven que, per fugir del feixisme, era millor tenir un estat propi. I, de fet, en la seva acta fundacional s'inspiraven, ni més ni menys, que en la revolta de les Vespres Sicilianes. Però molt ràpidament els grups independentistes es van dividir (una branca era netament independentista i una altra va seguir la línia autonomista) i, en els darrers cinquanta anys, han anat acumulant fracassos. Ara mateix no tenen ni cap líder fort ni la confiança de la població. Això sí, segueixen dividits". Aquesta última frase ens recorda que avui és jornada electoral a Catalunya.
Siracusa o Saragossa de Sicília?
Amb aquest repàs històric ja hem arribat a Siracusa, fundada pels grecs al segle XVIII aC i, posteriorment, convertida en una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Segons el relat mitològic, qui la va fundar va ser l'heroi grec Acradina, un dels companys d'Ulisses en el seu viatge de retorn a Ítaca, després de la guerra de Troia. En l'època de Pere el Gran, ens explica en Martí, Siracusa era coneguda amb el nom de Saragossa de Sicília.
Després de deixar enrere el santuari Madonna delle Lacrime, que els mateixos sicilians li donen el malnom espremedora de llimona i que a nosaltres ens fa pensar més aviat en una central nuclear, baixem del bus i ens encaminem cap a l'illa d'Ortígia, al casc antic de Siracusa, que connecta amb la resta de la ciutat per ponts. La nostra guia local, la Cristina, ens acompanyarà per tot el recorregut, que començarà davant de les restes del teatre d'Apol·lo, seguirà pels carrers estrets per on es passejava Monica Bellucci a la pel·lícula Malena i acabarà a l'espectacular plaça del Duomo, on visitarem la catedral erigida sobre un antic temple grec. L'imponent aspecte barroc de la façana, la pedra blanca i el paviment de la plaça que reflecteix la llum del sol confereixen a l'indret un aspecte gairebé celestial.
Passem per davant del Palau Borja, on van viure els descendents dels papes Calixt III i Alexandre VI, en els segles XVI i XVII, i arribem fins a la font d'Aretusa, que amaga plantes de papir on neden els ànecs. La Cristina ens explica la llegenda segons la qual la nimfa Aretusa va ser convertida en font per escapar-se de l'assetjament d'Alfeu, déu del riu on ella es banyava. La versió romàntica de la llegenda substitueix el terme assetjament per enamorament. En fi!
Una de les visites més destacades serà el Palazzo Bellomo, on hi ha una sala dedicada a pintors catalans. Abans d'entrar-hi, en Martí ens explica que "Siracusa va ser una ciutat on es van establir molts mercaders catalans, valencians i mallorquins en els segles XV i XVI. A banda de la seva situació estratègica, a prop de l'estret de Messina, Siracusa té un port molt segur, molt tancat, i esdevindria un enclavament fonamental per a l'expansió catalana per la Mediterrània". Més enllà de la seva importància comercial, també tindria un gran relleu polític i diplomàtic, perquè s'hi instal·laria un consolat de mar.
Tot i que el museu recull una important col·lecció d'art medieval i modern, nosaltres ens centrem a visitar la galeria dels pintors catalans, on hi ha un mausoleu d'Elionor d'Aragó, la filla de Pere el Cerimoniós, una làpida funerària d'un cavaller català del segle XV, Joan Sabastida, i nombroses mostres de ceràmica valenciana.
El 'Gran Hermano' de l'antiguitat
Després de dinar, tornem a pujar a l'autobús que ens portarà fins al Parc Arqueològic de Neàpolis, el segon més gran de Sicília després d'Agrigent. Tot i que té unes pedreres impressionants, que conté un dels teatres grecs més antics del món i que el seu amfiteatre romà és el tercer d'Itàlia després del Colosseu i de l'Arena de Verona, la principal atracció és l'Orella de Dionís! Una cova amb una forma i una acústica ben particulars. Segons la llegenda, el tirà Dionís I de Siracusa la utilitzava com a presó i podia escoltar les converses dels presoners des d'un lloc amagat. "Era una mena de Gran Hermano, comenta la Cristina, però amb un final força més dràstic: aquells presoners que criticaven el tirà eren decapitats".
Al vespre, quan el sol comença a pondre's, fem un passeig en barca pels voltants de Siracusa i tenim l'ocasió d'admirar la ciutat des d'una altra perspectiva. El nostre patró, en Corrado, ens va explicant tots i cadascun dels edificis que anem veient: la catedral i l'església de Santa Llúcia, la patrona de la ciutat; el Palazzo Veneziano, i el Ponte Umberto, l'antiga presó borbònica, les muralles, el Forte Vigliena, el Castello Maniace… El millor del passeig és quan entrem a la cova dels caputxins –on, antigament, els monjos i les monges anaven a banyar-se– o a la cova de les estalactites –que els siracusans anomenen batcova, pels ratpenats que acostumen a haver-hi. A la tornada, un consell: abaixeu la testa quan passeu per sota el pont de la fidelitat!
1) Comencem el quart dia del viatge Sàpiens-Tarannà a Siracusa, fundada pels grecs al s. VIII aC. Va ser una de les ciutats més importants de la Magna Grècia i durant el seu apogeu es va convertir en un centre comercial clau. Ens aturem davant les restes del temple d'Apol·lo.… pic.twitter.com/SVHTKtFWT4
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 12, 2024
Dia 5. Ragusa, l'eco de Montalbano
El fet que Vueling canviés per sorpresa els horaris del vol de tornada unes setmanes abans del viatge Sàpiens-Tarannà a Sicília ha tingut una conseqüència negativa –arribarem a casa a la matinada!– i una de positiva: hem pogut afegir a l'itinerari inicial una ciutat que no teníem previst de visitar: l'elegant i refinada Ragusa.
Mentre fem el recorregut amb el bus des de Catània, en Martí ens explica els seus orígens prehistòrics, l'arribada dels grecs, el breu període cartaginès, l'època romana, la bizantina, la normanda… fins que es van produir els esdeveniments del regne de Sicília a partir del segle XII.
Si hi ha, però, un any clau en la seva història és el 1693. Aquesta data suposaria un abans i un després per a la ciutat, ja que un terratrèmol causaria la mort de 5.000 persones. Després d'aquesta tragèdia, gran part de la població es va traslladar a un nou assentament, la Ragusa Superiore, i la part antiga, la Ragusa Ibla, es va haver de reconstruir.
Nosaltres visitarem les dues restes de la petjada catalana a la Ragusa Ibla: la florida portalada de Sant Jordi i la princesa –una de les portalades de la catedral que el terratrèmol va destruir i que ha estat relacionada amb un context cultural explícitament català– i la nova catedral de Sant Jordi, una de les obres més singulars del barroc sicilià. Es tracta d'una façana en forma de torre que incorpora el campanar i una cúpula d'una quarantena de metres d'alçària. Allà, en Martí ens mostra el sepulcre del català més il·lustre de la història de la ciutat: Bernat de Cabrera i Foix. Membre de la poderosa nissaga dels Cabrera, procedents d'Osona, va arribar a ser gran almirall del comtat de Mòdica-Ragusa i conseller del rei Alfons el Magnànim. No us penséssiu, però, que té un gran baldaquí ni una banyera de pòrfir, sinó que ocupa un lloc més aviat discret en el transsepte esquerre.
Mentre alguns dels viatgers aprofiten l'estona lliure per comprar, per fer fotografies o per descansar sota una palmera dels relaxants jardins d'Ibleo, en Martí i jo decidim anar a descobrir la Ragusa Superiore. Els carrers de pedra, amb les sinuoses pujades i baixades, les cases semibuides i els palaus barrocs em recorden els escenaris d'algunes novel·les de l'entranyable comissari Montalbano, immortalitzat per Andrea Camilleri, en tantes novel·les.
Tenim el temps just per fotografiar la magnífica panoràmica i per visitar la segona catedral de Ragusa, la catedral de Sant Joan, abans d'agafar el bus fins a Catània, on farem l'última parada del viatge.
La resilient Catània
La guia local, l'Olga, ens explica que la ciutat ha estat destruïda nou vegades per l'Etna. No completament, però sí en bona part. Aquesta ciutat és un sinònim de resiliència. Ha passat per nombroses tragèdies al llarg de la seva història, tant des del punt de vista bèl·lic com a causa de catàstrofes naturals. Ara bé, segons el que diu la seva Porta Garibaldi, melhor de cinere surge ('de les cendres reneix més bella').
Entrem a la catedral dedicada a santa Àgata i la guia ens explica la vida i miracles d'aquesta jove cristiana que va ser sotmesa a grans martiris arran de les persecucions d'un cònsol romà i va sacrificar la seva vida abans de renunciar a la seva fe. A l'interior es poden apreciar diversos frescos i pintures al·legòriques. Tant la nostra guia com –dedueixo– molts dels catanesos, són uns grans devots de la santa. En les pastisseries de tota la ciutat es pot degustar un dolç en forma de pit que li han dedicat.
El més significatiu, més enllà que hi descansin les restes de la santa o diversos membres de la família reial aragonesa, és la tomba de Vincenzo Bellini, el magistral compositor conegut com el Cigne de Catània. Segons ens explica la guia, "en morir el 1835, encara no se sap si d'un virus intestinal o d'un enverinament –es veu que era 'd'amors contrastats' (m'ha semblat un eufemisme molt original)– va ser enterrat en una fossa comuna de París. No va ser fins quaranta anys més tard que els catanesos van voler recuperar el cos del magistral compositor". Ara bé, ni la nostra guia, ni probablement ningú, no ens pot assegurar que els ossos que romanen allà dins siguin realment els de Bellini.
Amb el temps que ens queda fem una passejada a bon ritme pel castell Ursino, conegut sobretot pel paper que va tenir durant les Vespres Sicilianes, quan es va convertir en la seu del Parlament italià; pel mercat de la Pescheria –a aquelles hores de la tarda, però, el peix ja està venut!– i acabem a la plaça Universitat, on, el 1434, el rei Alfons el Magnànim va crear la seu de la primera universitat de Sicília.
Mentre degusto un cannoli siciliano a la piazza del Duomo –això del dolç en forma de pit de Santa Àgata m'ha semblat un pèl gore–, miro la font monumental realitzada per l'arquitecte Giovanni Battista Vaccarini, al segle XVIII, i coronada per un obelisc egipci sobre un elefant de lava –l'emblema de Catània–, i confio en els seus poders màgics per tranquil·litzar el sempre imprevisible Etna.
1) El darrer dia del viatge Sàpiens-Tarannà visitem l'elegant i refinada Ragusa, considerada la màxima expressió del barroc sicilià. Ens aturem davant de la portalada de Sant Jordi, una de les portes de la catedral destruïda arran del terratrèmol del 1693. #SàpiensSicíliapic.twitter.com/k2HDDg34Cw
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 13, 2024
