Crònica del segon viatge SÀPIENS a Roma

Quan a primera hora del matí ens hem trobat a l’aeroport de Barcelona per viatjar cap a Roma, de seguida he copsat les diferents procedències de les persones participants en aquesta nova sortida. Però totes elles amb ganes de conèixer més coses sobre una nissaga tan apassionant com són els Borja, sens dubte, la família de llengua catalana que ha tingut més poder al llarg de la història.

En aquest sentit, aquests dies, abans de viatjar, he recuperat un dels números de SÀPIENS dels quals personalment em sento més orgullós. És el de maig de 2020, per tant, en plena pandèmia, quan vam publicar un dossier titulat Redimim els Borja, amb la incorporació com a director convidat d’un savi com Joan Francesc Mira. Des de llavors, amb la Clàudia Pujol i amb els amics de Tarannà havíem posat sobre la taula la possibilitat d’organitzar un viatge SÀPIENS a la Ciutat Eterna per seguir la petjada d’aquesta nissaga valenciana que, en menys de cinquanta anys, va donar a l’Església catòlica dos papes i dotze cardenals. I, finalment, ha estat una realitat gràcies a la complicitat de l’agència, al nostre guia de capçalera –en Martí Carbonell– i a tots els viatgers d’arreu de casa nostra a qui ha interessat la proposta.

A l’hora prevista hem aterrat a l’aeroport de Roma-Fiumicino, conegut també amb el nom oficial d’Aeroport Internacional Leonardo da Vinci. Es tracta de l’aeroport més important d’Itàlia, amb més de 40 milions de passatgers anuals.

Poc després de la nostra arribada ja érem a l’interior de l’autobús que ens havia de dur al restaurant Da Tudini 1969, on estava previst que dinéssim. No cal dir que en Martí Carbonell ha aprofitat l’estona del viatge per començar a introduir-nos en la història “d’una família que va fer una peripècia de magnituds memorables”, protagonista de les més variades lluites pel poder a Roma i a Europa, i víctima preferent de totes les fake news del segle XV i posteriors. “El fet que una família de la baixa noblesa valenciana aconseguís un ascens tan ràpid en les altes esferes de l’Església i arribés a asseure’s en dues ocasions en el tron de Papa li va costar un preu molt car. No hi ha cap escàndol que no se’ls hagi atribuït: orgies, fills il·legítims, incest, assassinats, corrupteles, enverinaments... El seu origen hispànic va ser un dels motius perquè les famílies romanes, profundament conservadores, se’ls miressin amb desconfiança i se’n magnifiqués el que eren unes pràctiques habituals a l’època”, ha comentat en Martí.

Durant el trajecte hem passat per sota de la muralla Aureliana i pel davant de les termes de Caracal·la, un complex de banys públics construït entre els anys 212 i 217 sota el mandat de l’emperador Marc Aureli Antoni, que posteriorment va ser conegut amb el nom de Caracal·la. Avui són una de les atraccions turístiques d’aquesta Roma tan impressionant. Estem parlant d’una enorme extensió que a la seva època va esdevenir un dels principals centres d’oci de la ciutat, amb una enorme biblioteca, una amb textos grecs i una altra amb textos llatins.

El misteri de les banyes del Moisès
Després de dinar uns raviolis de mató i espinacs, una saltimbocca alla romana i una pannacotta, ens hem dirigit a l’església de San Pietro in Vincoli (o de Sant Pere encadenat). Construïda durant la segona meitat del segle V per guardar les cadenes amb què es va lligar a sant Pere durant el seu empresonament a Jerusalem. La Maria Teresa, la nostra guia local, ens explica en el seu perfecte català la llegenda que diu que Eudòxia, l’esposa de l’emperador Valentinià III, va regalar les cadenes al papa Lleó I. I, aquest, les va voler posar al costat d’unes altres cadenes que havien servit per lligar sant Pere durant un anterior captiveri a Roma. I llavors es va produir el miracle, ja que les dues cadenes es van unir formant-ne una de sola.

Avui es conserven dins d’un reliquiari sota de l’altar major de l’església. Però el plat fort d’aquesta visita no eren aquestes cadenes, sinó l’espectacular Moisès de Miquel Àngel, una de les obres més importants del Renaixement. És una escultura tan realista que hi ha una llegenda que diu que Miquel Àngel va clavar-li un cop de martell al genoll i li va suplicar que parlés. En Martí Carbonell ens explica que “aquest conjunt funerari dedicat al papa Juli II i del qual l’escultura de Moisès forma part, havia de ser molt més gran, però quan portaven aproximadament un terç del projecte executat es van quedar sense doblers”.

Algunes persones del nostre grup s’interessen pel fet que el Moisès de l’escultura porta unes banyes sobre el cap. La Maria Teresa ho aclareix. Tot és molt senzill, només es tracta d’un error de traducció de la Bíblia. “A l’original explicava que, quan Moisès va baixar del mont Sinaí, presentava una cara resplendent. Resplendent (karan) i banya (keren) són molt semblants”. I, a més, cal recordar que en l’alfabet hebreu antic no hi havia vocals.

L’espectacular Colosseu
Tots plegats hem respirat alleugerits després de saber que Moisès no era cap cornut. Això ens ha permès caminar tranquils fins al Colosseu, on hi ha veritables riuades de turistes. Allà, entre la Maria Teresa i en Martí ens han comentat que aquest important amfiteatre construït al segle I va passar a anomenar-se Colosseu, possiblement, per la colossal estàtua de l’emperador Neró que hi havia molt a prop.

Durant gairebé cinc segles en aquest edifici, amb capacitat per a 65.000 espectadors, van tenir-hi lloc recreacions de batalles famoses, execucions públiques, obres de teatre, lluites de gladiadors, caceres d’animals, i, fins i tot, naumàquies –batalles navals. No em puc imaginar tot això cobert d’aigua! Segons explica enMartí, quan el Colosseu va deixar de ser usat per a l’entreteniment, va passar a ser utilitzat com a refugi, fàbrica, convent... o pedrera! Sí, sí, pedrera, perquè molts dels edificis que veurem aquests dies estan fets amb pedra procedent de l’amfiteatre.

Quan al Vaticà es parlava català
Encara aclaparats per la magnitud del Colosseu, resseguim la Via del Fòrum Imperial, amb les restes del fòrum romà i l’espectacular columna de Trajà. Es tracta d’un monument bastit l’any 113 per celebrar la conquesta per part de l’emperador Trajà de Dàcia, més o menys l’actual Romania. Al llarg de la columna es veuen reflectits els moments més importants d’aquesta conquesta i les gestes de l’emperador. Com a anècdota, en Martí ens explica que el lloc on va veure millor el contingut de la columna de Trajà va ser precisament a Romania. On? Al gran Museu d’Arqueologia que hi ha a Bucarest i on hi ha reproduïts tots els fragments de la famosa columna.

La Via del Fòrum Imperial era la via escollida per Mussolini, ja al segle XX, per fer-hi les desfilades militars. Un cop passat l’Altar de la Pàtria, erigit per homenatjar la reunificació italiana, fem la nostra última parada al Palazzo Venezia, el primer edifici renaixentista que es va construir a Roma i que va ser residència del primer papa Borja, Calixt III, durant els seus tres anys de pontificat. Segles després, el dictador Benito Mussolini faria els seus discursos precisament des del balcó d’aquest edifici.

En Martí aprofita aquesta parada per explicar-nos quina va ser la política seguida per Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, per arribar al capdamunt del pontificat: ser el conseller més fidel del rei catalanoaragonès Alfons IV el Magnànim. “Sense que el rei no l’hagués apadrinat, difícilment hauria anat acumulant tants càrrecs (bisbe de València, cardenal...) fins a ser elegit papa en el conclave del 1455”. En aquell moment ja era un home molt vell per l’època, tenia 77 anys.

Els catalani
Cal remarcar que molts dels consellers que acompanyen el papat de Calixt III, unes quatre-centes persones, procedeixen de Catalunya i del País Valencià. Aquestes persones, amb molt de poder, eren anomenats els catalani. Amb Calixt III, la llengua catalana es va convertir en llengua pontifícia no oficial. Calixt III va fer el seu jurament privat en català. “En els tres anys de pontificat, el primer papa Borja va revisar el judici de Joana d’Arc i la va declarar innocent, va canonitzar sant Vicent Ferrer, va engreixar les arques del Vaticà i va començar a netejar una Roma aleshores molt bruta”, acaba en Martí.

Al costat mateix del Palazzo Venezia, finançat per Calixt III, destaca la basílica de Sant Marc, on podem veure una làpida –la tomba està desapareguda– de Vanozza Catanei, l’amant de Roderic de Borja quan era cardenal i quan va ser papa amb el nom d’Alexandre VI. Vanozza va tenir quatre fills amb ell, entre els quals, els més que famosos Cèsar i Lucrècia.

Arribats a l’hotel, i abans d’anar a sopar, encara hi ha temps per fer una conferència sobre un altre Borja. Un Borja que no era de Xàtiva sinó de Gandia i que no va arribar a ser papa ni cardenal, sinó sant. Sant Francesc de Borja, l’home de les nou vides, totes elles apassionants. Demà, que serà un altre dia, ens endinsarem de ple en la vida d’Alexandre VI, l’home que va dur el poder dels Borja fins a límits mai viscuts per cap altre personatge de llengua catalana.

Després de l’esmorzar, ha començat el moviment del segon dia del viatge. I ho ha fet dalt de l’autobús. Lamentablement, la pluja ens ha impedit avançar a la velocitat desitjada fins al Vaticà. I això que el nostre autista (‘conductor’, en italià) s’ha esforçat d’allò més. Si ahir en Martí ens havia començat a parlar del papa Calixt III, aquest retard li ha permès reblar el clau i no només fer referència al seu pontificat, sinó també al del seu nebot Roderic, conegut com a Alexandre VI.

Així en Martí ens ha explicat que Alfons de Borja va agafar el nom de Calixt III en honor al papa Calixt II, un home fort i d’idees clares. Amb això Alfons volia marcar terreny i mostrar que qui manava allà era ell. El seu principal objectiu va ser recuperar Constantinoble de les mans dels otomans, però cal dir que va fracassar d’una manera estrepitosa. No obstant això, explica en Martí, va canonitzar el predicador valencià Vicent Ferrer, va revisar el judici contra Joana d’Arc i la va declarar innocent i va començar a netejar aquella Roma decadent. El problema per a ell és que només va ser papa durant tres anys.

Més llarg va ser el del seu nebot Roderic, el gran protagonista de la llegenda negra contra els Borja. “En vida del seu oncle –explica en Martí– va ser afavorit amb molts càrrecs. Després de la seva mort, Roderic va saber esperar”. Entre la mort del primer pontífex i l’arribada al papat del segon van passar trenta-quatre anys. Doncs bé, durant aquestes gairebé tres dècades i mitja, Roderic va exercir de vicecanceller papal. No podem obviar que aquest home devia tenir una gran capacitat per aconseguir ser una de les persones de més confiança dels papes Pius II, Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. Ara bé, quan Roderic, l’agost del 1492, va creure que havia arribat el seu moment, va conspirar de manera frenètica fins a acabar obtenint els avals imprescindibles per ser triat papa. “Per a això –explica en Martí– va teixir una xarxa de complicitats realment ben treballada. No debades, va ser ell qui va donar el vistiplau a l’avançament del casament entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, els futurs Reis Catòlics”. Va ser en aquest temps que Roderic va anar acumulant càrrecs i rendes, que li van servir per aconseguir més tard l’objectiu de la seva vida.

“L’empremta que va deixar després d’onze anys de mandat va ser molt destacada en la història”, continua explicant en Martí. “Va entrar en el joc i les conspiracions de les corts europees, va intentar reformar l’Església perquè no fos tan conservadora i va ser un excel·lent mecenes d’art de personatges com Rafael, Miquel Àngel i, sobretot, Bernardino di Betto, més conegut com Il Pinturicchio”.

Resseguim els Museus Vaticans
Totes aquestes explicacions les hem vist de manera pràctica a l’interior d’una de les joies del nostre viatge: els Museus Vaticans. La nostra primera parada d’avui. Cal dir, però, que la gran quantitat de visitants s’ha convertit, en alguns trams del nostre recorregut, en un veritable viacrucis. Per fer la visita ens ha acompanyat, com ahir, la Maria Teresa, una guia d’excepció. Amb ella hem recorregut les diferents galeries. I hem entrat a les estances on havia viscut Rafael, un dels grans genis del seu temps, un home que va ser un dels màxims representants de l’humanisme renaixentista. I això que aquest genial pintor va morir de manera prematura, amb només 37 anys. La gran pregunta és: on hauria pogut arribar si hagués pogut viure més temps. Segons alguns hauria pogut esdevenir el pintor més important de tots els temps.

Durant la visita a les estances, la Maria Teresa i en Martí ens han parlat de la rivalitat entre el pintor i un altre geni: Miquel Àngel, que van treballar al mateix temps al Vaticà i per al mateix papa: Juli II. “Tenien personalitats molt diferents. Mentre que Miquel Àngel era un geni solitari que no volia treballar amb ningú, Rafael era molt extravertit i va crear escola. De fet, a les quatre estances de Rafael (Sala de Constantí, Sala d’Heliodor, Sala de la Signatura i Sala de l’Incendi del Borgo) hi ha frescos que van fer els seus deixebles”.

Un geni anomenat Rafael
Continuem la visita i accedim a dues sales que són extraordinàries: la de l’emperador Constantí i, sobretot, la Sala de la Signatura, on podem veure el magnífic fresc de l’Escola d’Atenes. Es tracta d’una escola que només va existir en la ment de Rafael i en la qual el pintor situa científics, filòsofs, artistes... sense cap ordre cronològic ni cap raó. Hi trobem Plató, Aristòtil, Sòcrates, Pitàgores, Ptolemeu, etc. I, tot i la rivalitat, Rafael va pintar-hi Miquel Àngel! És clar que també era un geni, com tots els anteriors.

Però per a un viatge com el nostre, centrat en aquesta família valenciana que va arribar fins al cim del poder de Roma, les estances més interessants són precisament els apartaments Borja, on va viure durant onze anys el papa Alexandre VI i que estan decorats amb els frescos de l’artista italià Il Pinturicchio. Com a curiositat, al terra es poden veure unes precioses rajoles de Gandia. A totes aquestes estances, hi destaca l’escut de la família Borja, amb el seu omnipresent bou. En Martí ens explica aquesta presència animal: “Borja ve del mot bòria que significa ‘zona de pastura’”.

Un Dalí ben amagat
Tot caminant cap a la Capella Sixtina, observem obres de Matisse, de Dalí o de Chillida que hi ha entre aquells passadissos. Com que no es poden fer explicacions dins de la capella, els guies ens les fan a fora. És sorprenent el fet que Miquel Àngel no volia pintar la volta de la Capella Sixtina perquè ell es considerava escultor i no pintor. Però qui es podia negar a un desig del Papa?

La complexitat d’aquesta obra monumental és extraordinària. Miquel Àngel la va pintar entre els anys 1508 i 1512. La mida de les figures i les dificultats de poder pintar en un sostre amb corbes fan de la Capella Sixtina un immens i extraordinari fresc. De fet, Miquel Àngel es va queixar reiteradament del dolor que li provocava treballar en postures inversemblants dalt de la bastida.

L’autoretrat de Miquel Àngel
La Maria Teresa i en Martí fan que tothom s’adoni que els cossos dels retrats que va pintar Miquel Àngel no són realistes. Al contrari, són cossos gairebé perfectes. Com els de les estàtues gregues i romanes amb les quals el geni s’inspirava. I una gran curiositat: l’autoretrat del gran artista del Renaixement es troba entre les múltiples figures que formen el fresc d’El judici final; sota el peu esquerre de Jesús hi ha un home calb que té en una mà un ganivet i en l’altra una pell escorxada. Doncs bé, el rostre que apareix en aquesta pell és el de Miquel Àngel. Es tracta del seu únic autoretrat.

Però el cas és que a la Capella Sixtina, a part de no poder-s’hi fer fotos, no s’hi pot estar més de deu minuts. Els suficients, però, per gaudir d’aquella estona i per imaginar intentar quants secrets han d’amagar aquelles parets.

Els Borja i... Alfons XIII
Després de dinar caminem fins a arribar a l’espectacular castell de Sant’Angelo, on ens espera una altra guia: la Sònia, de Calella de la Costa però resident a Roma. Segons ella, aquesta fortificació és l’edifici que millor explica la història de Roma. Bastit per l’emperador Adrià, va ser posteriorment modificat pel papa Borja Alexandre VI per fer-ne una gran fortalesa.
Després de pujar per una rampa helicoidal que parteix de l’atri, d’època romana i que fa una volta completa a l’edifici, travessem diverses estances, acompanyats de la Sònia, la Maria Teresa i en Martí.

Al pati Borja, donem un cop d’ull als escuts d’armes. Són espectaculars els passeigs de ronda de la fortalesa, així com els bastions i els merlets. I visitem la sala del tresor, “un tresor que –segons la Sònia– només es tocava en ocasions molt excepcionals, com lluitar contra els turcs o després d’un gran desastre natural”, i arribem fins a la terrassa per gaudir d’una de les millors vistes sobre la ciutat.
 

El mausoleu dels papes Borja
Des d’aquest castell ens hem dirigit fins a l’església de Santa Maria de Montserrat. Es tracta d’una església que barreja estils renaixentistes i barrocs. Precisament aquí hi ha els mausoleus dels dos papes Borja: Calixt III i Alexandre VI. Destaca el fet que són petits i força senzills. La curiositat del cas és que els noms d’ambdós estan invertits. Sota el bust de Calixt hi ha el nom d’ Alexandre i a la inversa.

En Martí ens explica que les despulles d’Alexandre VI van desaparèixer abans de portar-les a aquest espai. Segons em va comentar la Clàudia Pujol, la directora de SÀPIENS, ella creu (o voldria creure) que deuen estar juntes amb les de la seva amant i la dona que li va donar quatre fills, Vanozza Catanei, en alguna banda.

Precisament, en aquesta mateixa església, sota el mausoleu dels Borja hi va haver la tomba del que va ser rei d’Espanya, Alfons XIII. Recordem que el besavi de l’actual rei es va exiliar amb l’arribada de la República el 14 d’abril de 1931. Finalment, als anys vuitanta del segle passat les seves despulles es van traslladar al panteó reial del monestir d’El Escorial.

La plaça més popular
En sortir de l’església de Montserrat fem la nostra última visita d’avui: la preciosa plaça Navona. Tal com ens hi ha fet fixar en Martí, la plaça encara conserva l’estructura de l’antic estadi d’atletisme construït a l’època de l’emperador Domicià i restaurat un parell de segles després per l’emperador Alexandre Sever. Es creu que en aquella època les seves graderies podien tenir capacitat per a més de trenta mil persones. Avui en dia és molt diferent, però a la Roma actual aquest indret és un dels principals centres de trobada de la ciutat.

Ben descansats i després d’haver esmorzat, hem pujat a l’autobús per sortir de Roma cap al nord. Ens esperava Vil·la Farnese, després d’un trajecte d’aproximadament una hora i mitja enmig d’un paisatge boscós. Per aprofitar el temps, en Martí Carbonell ha continuat explicant-nos les vides i els miracles dels Borja. Avui, entre altres coses, ha entrat de ple dins de la seva llegenda negra i ha triat l’anomenat banquet de les castanyes, que, segons les males llengües, hauria tingut lloc el 31 d’octubre de 1501, la vigília de Tots Sants.

“La festa hauria estat organitzada per Alexandre VI i el seu fill Cèsar –aleshores capità dels exèrcits pontificis– i s’hi hauria convidat la plana major del Vaticà, totes les autoritats de Roma i els representants a la capital de països estrangers. Es tractava de propaganda política per mostrar el poder dels Borja. I, després d’un gran àpat amb molta carn d’aviram i vi, molt vi, s’explica que el Papa hauria fet entrar cinquanta cortesanes que s’anaven desvestint mentre ballaven sensualment. Cèsar hauria demanat lligar les mans a l’esquena de les noies mentre llançava castanyes al terra i les obligava a agafar-les amb la boca”.

Però la cosa no hauria acabat aquí, ja que el Papa, pel que es veu, amant dels pecats, hauria anunciat importants premis per als que fossin capaços de mantenir el nombre més alt de relacions sexuals amb aquelles joves. I per això va designar uns àrbitres que havien de prendre nota de manera detallada del nombre de joves amb qui cada competidor copulava per poder establir una classificació. En Martí ha acabat dient que l’endemà el Papa no hauria pogut oficiar la missa de Tots Sants”.

’Fake news’ del Renaixement
Cada vegada és més clar, ens comenta en Martí, que aquest banquet mai no va tenir lloc. Aquesta és una més de les burdes difamacions que han afectat aquesta família. Moltes d’elles, dirigides des de l’interior del Vaticà i de la cúpula de l’Església. Un dels seus protagonistes va ser el capellà i mestre de cerimònies del Vaticà Johannes Burchard, que va escriure el Dietari dels Pontífexs, on deixava verds els Borja a força de recollir totes les calúmnies que corrien contra ells.

Després, en Martí ha continuat explicant-nos detalls de la família Borja, sobretot, de Cèsar. Però just abans d’arribar, ha saltat la gran notícia, sobretot per a en Martí i tots els menorquins. L’agència Icomos ha fet un informe favorable perquè la cultura talaiòtica de Menorca sigui declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, en la seva pròxima reunió a l’Aràbia Saudita. No cal dir que, quan en Martí ens ha informat, tot l’autobús ha fet un fort aplaudiment. Molta sort, Martí!

Un palau impressionant
Arribats al poblet de Caprarola, construït al vessant d’un turó, hem hagut de caminar uns quinze minuts per arribar al nostre primer objectiu d’avui: la Vil·la Farnese, un dels millors exemples de l’arquitectura del Renaixement. Aquesta vil·la va ser un lloc clau en la vida d’una de les grans famílies italianes dels segles XV i XVI: els Farnese. Juntament amb d’altres com els Sforza i els Orsini, van ser grans enemics dels Borja.

L’objectiu de l’edificació de la Vil·la Farnese era fer una important fortalesa militar que permetés protegir el poder de la família Farnese en aquest terreny. Malgrat això, al final, es va convertir en un preciós palau. En Martí ens indica la importància dels frescos manieristes que envolten el pati. I què vol dir manieristes? Ell mateix ens ho aclareix amb la loquacitat que el caracteritza: “El manierisme és un estil artístic que es basa en els motius geomètrics, els grotescs, els emblemes de la família –en el cas dels Farnese, la flor de lis–, les falses portes, les falses finestres...”. Una meravella.

Ara bé, quan tots nosaltres ens hem quedat ben bé amb la boca oberta ha estat quan hem començat a pujar per l’escala reial –una escala helicoidal molt ben decorada– que ens ha conduït a les plantes superiors. Allà hi ha sales veritablement impressionants, com la de l’Aurora, la de la Solitud, la de la Torre o la de les Glòries Farnesianes –amb frescos que, òbviament, expliquen la vida política dels Farnese i que són un resum fantàstic de la història de l’Europa del moment.
 

Però per damunt de tot destaca la Sala del Mapamundi, amb unes pintures espectaculars que mostren tot el món conegut en aquell moment. En Martí ens explica que “es van pintar entre els anys 1573 i 1574 i és la primera vegada que surt representat el continent americà en un fresc”. Una de les últimes sales que visitem abans de sortir als jardins és el dormitori del cardenal Farnese. Ens fixem que, en el fresc del sostre, hi ha pintada una escala per ascendir al cel. Així qualsevol pot dormir!

Quan sortim als jardins dissenyats per Jacopo Barozzi da Vignola ens quedem bocabadats. Són una obra típica del Renaixement tardà, amb un sistema de terrasses fixades als murs. Poc després arribem fins a la Palazzina dei Piacerere, el pavelló de caça del cardenal, on convidava els seus amics a gaudir de les delícies terrenals... que podrien anar més enllà de la cacera, com tots i totes poden suposar.

Una ciutat amb molta història
Poc després anem cap a Viterbo, una ciutat d’origen etrusc construïda dalt d’un penya-segat. Actualment està poblada per uns 60.000 habitants. Aquest nucli va ser molt important durant l’època romana i, posteriorment, durant el Renaixement. Després de dinar, anem xino-xano fins a la plaça de Sant Llorenç, on hi ha el Palau dels Papes. En Martí ens explica que Viterbo és sobretot coneguda per haver estat ciutat papal durant la segona meitat del segle XIII. “Fins aleshores els papes s’havien triat per consens, però el 1268 no hi havia manera que els cardenals es posessin d’acord”.

Quan portaven més de 200 dies reunits, les principals famílies de Viterbo, cansades d’haver de sufragar les despeses que suposava, van decidir només entrar-los pa i aigua, a veure si es posaven d’acord més ràpidament. Però la mesura no va fer efecte. Quatre-cents dies més tard, van eliminar-los els teulats de l’edifici i, finalment, els van tancar amb clau –d’aquí ve el nom de conclave. Res no feia efecte. En total van passar 1.068 dies abans no van trobar un papa de consens, el cardenal Gregori X, que ni tan sols era present a la reunió, sinó que es trobava a Jerusalem”.

Com no pot ser d’una altra manera, entrem a la catedral de Sant Llorenç i de seguida veiem que les columnes estan plenes de forats provocats per la metralla. Per què? Doncs perquè aquesta vil·la va ser ocupada pels nazis i fortament bombardejada pels americans durant la Segona Guerra Mundial. Com a curiositat, en el seu interior hi ha enterrat Joan XXI, l’únic papa portuguès, un home que va estar molt poc temps en el seu lloc, concretament, part dels anys 1276 i 1277. El seu papat (i també la seva vida) va acabar de manera tràgica quan li va caure al damunt part del sostre del palau de Viterbo mentre dormia.

Un barri tranquil
Poc després, ja ens trobàvem passejant de manera relaxada (quina diferència amb els Museus Vaticans del dia abans!) pel barri de Sant Pelegrí, amb les torres que marquen el poder de les famílies principals de la ciutat. En Martí ens explica que, cada mes de maig, aquesta població organitza un Temps de flors molt semblant al de Girona. Quin espectacle més bonic deu ser, la combinació de les flors amb un dels centres històrics medievals més ben conservats d’Europa.

Després d’aquesta extraordinària visita, l’autobús ens porta fins al nucli de Bagnaia a pocs quilòmetres. Hi anem per visitar la Vil·la Lante, construïda entre els anys 1511 i 1566 i situada a la part alta de la ciutat. Aquest indret tan tranquil és el lloc ideal perquè en Martí continuï l’explicació de les famílies amb més poder a Roma, com els Gambara, responsables de la construcció de la Vil·la Lante, un indret que l’any 2011 va ser votat com el jardí més bonic de tot Itàlia. Dins de la Vil·la Lante hi ha dos palaus quasi idèntics, encara que construïts per diferents propietaris amb una diferència de tres dècades.
 

Les veritats de Lucrècia Borja
En Martí ha aprofitat el llarg viatge de tornada per parlar-nos a fons de Lucrècia, la filla del papa Alexandre VI i Vanozza Catanei. Segons ell, tot i que sembla que el Papa l’estimava, “va utilitzar la seva filla pels seus fins polítics, i amb aquest objectiu la va casar tres vegades”. Lucrècia va ser una de les principals damnificades per la llegenda negra dels Borja. Segons en Martí, “hi va ajudar el fet que ella residís a la residència papal quan el seu pare no hi era, que pogués obrir la correspondència papal o que pogués convocar reunions cardenalícies quan el seu pare era absent”.

Més enllà d’això, Lucrècia va ser una persona amb una vida molt desgraciada. Casada per obligació tres vegades, sempre va ser una peça política del seu pare per bastir aliances que li permetessin fer realitat els seus objectius polítics. Va morir el 24 de juny de 1519, amb 39 anys, a causa de complicacions en el part del seu onzè fill. Va ser enterrada a la ciutat de Ferrara.

El viatge s’acaba, però encara ens queden unes hores fins que a les 7 i 25 del vespre agafarem l’avió que ens retornarà a Catalunya. L’últim matí a Roma l’hem aprofitat de la millor manera possible, és a dir, anant a visitar quatre esglésies estretament relacionades amb els “nostres” Borja (Sant Pere del Vaticà, Santa Maria Maggiore, l’església dels Quatre Sants Coronats i l’arxibasílica de Sant Joan del Laterà). I, per fer-ho, des de Tarannà se’ns han enviat quatre furgonetes negres amb xofer per fer el recorregut fins al Vaticà més agradable i, sobretot, més ràpid. Ara bé, no puc negar que semblàvem o una comitiva fúnebre o un grup d’agents dels serveis secrets a la cacera d’un grup de terroristes perillosos.

Un matí religiós i borgià
La primera visita del dia, doncs, la fem a la imprescindible basílica de Sant Pere. Durant una estona la recorrem impressionats per la seva magnitud. No debades és el recinte cristià més gran del món. La majoria ens aturem davant de la Pietat de Miquel Àngel. D’altres es dirigeixen cap a la tomba de Joan Pau II, la majoria ens retrobem sota la impressionant cúpula... Malgrat el que molts puguin creure, Sant Pere no és una catedral, ja que la catedral de Roma és l’església de Sant Joan del Laterà. Però Sant Pere és una de les quatre basíliques majors i, sens dubte, un dels símbols de la cristiandat.

I d’allà cap a Santa Maria Maggiore, un altre dels edificis més representatius de l’Església catòlica. Va ser construïda sobre una basílica pagana del segle IV després que Roma, segons la llegenda, visqués una jornada miraculosa. Un 5 d’agost del 358, mentre es fonien per la calor, una part de la Ciutat Eterna va quedar coberta per la neu. Impressionant, no? La Maria Teresa, la nostra guia local, ens explica que, cada any, en aquesta data, es commemora l’efemèride amb una tradicional pluja de pètals de color blanc. Hi haurem de tornar!

La petja dels Borja
Precisament en aquest temple podem veure un dels principals llegats artístics que ens van deixar els Borja: l’impressionant enteixinat de la basílica. Es diu que el va pagar Alexandre VI amb el primer or procedent d’Amèrica i que els Reis Catòlics li haurien regalat. Però, ai! Amb els Borja mai se sap què hi ha de veritat i què, de mentida. En Martí i la Maria Teresa ens aclareixen que “això del primer or d’Amèrica mai no s’ha pogut verificar. En qualsevol cas, aquesta basílica havia estat molt important en la vida de Roderic perquè va ser-hi arxipreste durant onze anys. Fins al 1492. I què va passar aquell any?”, pregunta. Doncs que va ser nomenat papa! Potser no aconseguirem redimir els Borja, però sens dubte tornarem a casa sabent més coses d’ells que abans d’aquest viatge.
 

Situats en aquest temple, aprofitem també per veure la tomba de Gian Lorenzo Bernini, un dels grans mestres del Barroc. L’home que va esculpir joies com l’Èxtasi de santa Teresa o que va donar forma a la plaça de Sant Pere del Vaticà o al palau Barberini. Sorprèn que la làpida sigui tan discreta. De fet, en Martí ens aclareix que ell va demanar que fos així. Res a dir, doncs, Gian Lorenzo!

Entre màrtirs i coronats
Continuem amb una caminada fins a la basílica dels Quatre Sants Coronats, originària del segle IV i dedicada a quatre sants i màrtirs anònims que es diu que van ser martiritzats amb els pitjors turments per negar-se a fer una estàtua de l’emperador Dioclecià. “Com que, a part de no conèixer-ne els noms amb seguretat, tampoc no és segur el dia que els van martiritzar –si el 8 o el 18 de novembre– se celebra la festa els dos dies”, ens explica la Maria Teresa.

Però cal destacar que aquesta basílica va ser molt important per als dos papes Borja. “Ja Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, s’hi va hostatjar tan bon punt va arribar a Roma. Però, més important que això, un dels molts títols que va tenir va ser el de cardenal dels Quatre Sants Coronats”, explica en Martí. Dècades després, també va hostatjar-s’hi Roderic, que el considerava un dels llocs religiosos més inspiradors.
 

Acabem el viatge a l’arxibasílica de Sant Joan del Laterà. És la catedral de la ciutat i on es troba la seu episcopal del bisbe de Roma, és a dir, el Papa. Entrem per la seva porta principal, gran i majestuosa. Allà van ser-hi coronats els papes Calixt III i Alexandre VI i va ser des d’on va sortir una gran desfilada de coronació en direcció al Vaticà.

El Papa de l’any 1000
D’entre els molts papes enterrats en aquest temple voldria destacar especialment Silvestre II. Ell és l’únic papa occità de la història de l’Església. I, sens dubte, un papa que va tenir una relació molt especial amb Catalunya. No debades, Gerbert d’Aurillac (així es deia abans de ser papa) va estar sota la protecció del comte Borrell II i va estudiar intensament al monestir de Ripoll. Erudit de les matemàtiques i de l’astronomia, sempre se’l va acusar de ser seguidor de les ciències ocultes i l’esoterisme.

Aquest fet, però, no li va impedir arribar al papat. Però sí que va fer que se l’anomenés el papa mag o el papa druida. Ves per on. Segurament també hi va tenir a veure que va ser el papa de l’any 1000, una data que molta gent creia que era la de la destrucció del món. Però avui, davant de la seva tomba, sempre és bo recordar aquella llegenda que diu que, quan està a punt de morir un papa, de la tomba de Silvestre II en surt aigua i se senten uns sorolls estranys. D’aigua, no n’hem vist, però de sorolls, n’hem sentit uns quants. I de ben diferents. Ai, pobre papa Francesc!

També podeu seguir el viatge, dia a dia i hora a hora, al nostre perfil de Twitter amb l'etiqueta #SàpiensRoma.

1) Després de dinar, comencem a veure els primers tresors del viatge #SàpiensRoma. Impressionant el Moisès de Miquel Àngel, una de les obres més importants del Renaixement, a l'església de San Pietro in Vincoli. pic.twitter.com/r6udPbmZl2

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 9, 2023

1) El 2n dia del segon viatge #SàpiensRoma s'inicia amb una visita als Museus Vaticans. A les estances de Rafael, coneixem la rivalitat entre el pintor i Miquel Àngel. Els dos van treballar al mateix temps al Vaticà i per encàrrec del mateix papa. pic.twitter.com/uhnXvAFPMM

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 10, 2023

1) El 3r dia del 2n viatge #SàpiensRoma fa la primera parada a la Vil·la Farnese, bastida per una de les famílies més importants del segle XVI a Itàlia: els Farnese. L'escala règia impressiona. Però molt! pic.twitter.com/aHSI0aEnxG

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 11, 2023

1)La primera visita del 4art dia del viatge #SàpiensRoma és a la impressionant basílica de Sant Pere. Només entrar ens aturem davant de la Pietat de Miquel Àngel. pic.twitter.com/pdjG7CpaPo

— Sapiens.cat (@sapienscat) May 12, 2023