Dia 1. Palerm i l'encant de la decadència
Un sol esplèndid i l'historiador Martí Carbonell, el nostre guia a tots els viatges Sàpiens-Tarannà, ens ha donat la benvinguda a Palerm, concretament, a l'aeroport Falcone-Borsellino –dos jutges italians (Giovanni Falcone i Paolo Borsellino) que el 1992 van ser assassinats per haver intentat desmantellar la Cosa Nostra, la màfia siciliana–. De fet, avui la ciutat està una mica remuguda perquè falten dos dies per la commemoració de la tragèdia.
Un cop a l'autobús, en el trajecte fins al centre de la ciutat, en Martí ja ens ha introduït en la història de Sicília, l'illa més gran de la Mediterrània i una de les més desitjades. "La seva situació estratègica ha fet que al llarg de la història Sicília hagi passat per diverses mans (grecs, romans, vàndals, bizantins, musulmans...), entre les quals, les dels catalans, durant més de quatre-cents anys". Una barreja de cultures que es nota en la parla, en la gastronomia, en el patrimoni i, fins i tot, en la fesomia de la seva gent.
El tercer grup del viatge @sapienscat - @TarannaViajes a Sicília ja comencem a caminar per Palerm. En aquest viatge gaudirem de la petjada catalana a l'illa més gran de la Mediterrània. Més de 400 anys d'història! pic.twitter.com/5grI1xZBiA
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 21, 2024
Palaus, balcons i crits
Després d'una parada ràpida a l'hotel per deixar les maletes, hem iniciat una passejada pel centre històric de Palerm, aquesta vegada també acompanyats de la Marta, una guia local nascuda a Barcelona i amant de les calçotades. Hem passat per la Mura delle Cattive (el passeig de les Vídues), el Palazzo Tomasi di Lampedusa –on va viure els últims anys de la seva vida l'escriptor italià que es va fer cèlebre per la seva única novel·la, Il Gattopardo– i per l'església de Santa Maria de la Pietat, on se celebrava un casament. Òbviament, tots hi hem volgut treure el nas i fer-ne després la nostra particular crònica rosa.
La següent parada ha estat al Palazzo Abatellis, construït al segle XV, obra de l'arquitecte Matteo Carnilivari –que va estudiar a Catalunya– i un dels millors exemples d'arquitectura gòtica catalana que trobarem a l'illa. El va fer construir Francesco Abatellis per a la seva esposa Eleonora Soler, d'origen barceloní –el seu escut amb les quatre barres encara és ben visible–, i actualment és una galeria d'art.
Aquest, però, no és pas l'únic palau de Palerm, la ciutat n'està plena, alguns de ben conservats i uns altres en estat ruïnós; tot depèn de la propietat de l'edifici, encara que alguns han estat expropiats pel Govern per garantir-ne la supervivència. De fet, són els palaus antics, les façanes deteriorades, els balcons plens de plantes, la roba estesa i els carrers empedrats i caòtics els elements que integren "l'encant de la decadència", un concepte que utilitza la nostra guia. Una capital de més de 250.000 habitants on es viu com en un poble: "al meu carrer, quan fa calor, encara traiem les cadires al portal per fer petar la xerrada", ens ha confessat la Marta.
En un moment de la ruta, la guia també ens ha explicat l'origen dels caps de moro de ceràmica exposats en alguns aparadors i, actualment, un dels principals records de Sicília. "Diu la història que una noia de Palerm es va enamorar d'un musulmà que cada dia passava per sota del seu balcó, però quan va assabentar-se que aquest estava casat, li va tallar el cap. El va fer servir de gerro i hi va plantar alfàbrega. I, avui, és símbol de fertilitat". Una història que ens ha deixat astorats i que la Marta ha acabat amb una contundent sentència: "Els sicilians no tenen punt intermedi".
L'arribada dels catalans
A continuació, hem arribat a la Piazza Croce dei Vespri, que duu aquest nom en record de la revolta coneguda com les Vespres Sicilianes. En aquest espai, en Martí ens ha explicat aquest episodi clau per a l'arribada dels catalans a l'illa i hem llegit alguns passatges que Bernat Desclot narra en les seves cròniques. "Tot va començar quan uns soldats francesos van humiliar una dona siciliana a la sortida de missa. Aquesta humiliació, sumada als abusos (robatoris, violacions…) als quals els partidaris del rei francès, Carles d'Anjou, sotmetien la població local des que s'havien fet amos i senyors de l'illa, va provocar una matança de 2.000 persones, la majoria francesos". Enmig de la plaça hi ha una creu, a sota de la qual, suposadament, van ser enterrats els primers francesos que van morir arran de la revolta.
Per la seva banda, des de la mateixa plaça, la Marta ens ha mostrat dos palaus: el palau de Valguarnera-Gangi, on Luchino Visconti va gravar l'icònic ball entre Claudia Cardinale i Alain Delon, d'Il Gattopardo, i el palau Bonet, originalment propietat d'una família catalana i avui la Galeria d'Art Modern de la ciutat.
Ja de tornada cap a l'hotel, encara ens hem aturat a l'església de Sant Francesc d'Assís, un temple d'estil gòtic construït pels primers franciscans que van arribar a Palerm. L'edifici està just davant d'una focacceria del 1834 dedicada al mateix sant. Diuen que en aquest establiment serveixen el millor Pan de Ca Meuza, un plat de carrer típicament sicilià que es fa amb la melsa de la carn de boví, a la qual s'afegeixen el pulmó i la tràquea. Ja comencem a tenir gana, però ningú no fa gaire bona cara quan sentim els ingredients.
I, finalment, després de passar pel palau de la Inquisició i els jardins Garibaldi –on es pot veure un ficus gegantí plantat el 1860, l'any de la Independència–, hem fet la darrera parada a l'església de Santa Maria de les Cadenes. L'edifici va ser dissenyat per l'arquitecte Matteo Carnilivari, el mateix creador del Palazzo Abatellis. El nom s'explica perquè aquí hi havia una cadena amb la qual es tancava el pas dels vaixells al port. En aquest temple també hi ha enterrats alguns comerciants catalans.
Dia 2. Una jornada carregada de sorpreses
"Uf, Mare de Déu!". Així hem reaccionat els integrants del tercer viatge Sàpiens-Tarannà a Sicília quan aquest matí hem vist les cues que hi havia per entrar al Palau dels Normands de Palerm, però també quan, finalment, després d'una cua interminable, hem aconseguit veure la Capella Palatina. L'espera ha valgut la pena!
En Martí Carbonell, el nostre guia, ens ha explicat que "es tracta del Parlament més antic d'Europa, si ens referim a l'edifici –ja que, institucionalment, el més vell seria el català–, perquè es va començar a construir en època dels normands, al segle XII". A més, des d'aquest palau, avui seu del Parlament sicilià, els catalans també van governar l'illa fins al 1492.
De tot l'edifici, la Capella Palatina n'és l'estrella; un espai construït a instàncies del monarca Roger II i d'ús exclusiu per a la família reial. La Marta, la nostra guia local, ha assegurat que en aquest indret es va aplicar el principi de l'horror vacui (literalment, 'por al buit'). Sens dubte. Un gran pantocràtor presideix la capella, però totes les parets estan cobertes de mosaics que recreen escenes bíbliques. En Martí ha aprofitat per assenyalar-nos nombrosos escuts amb les quatre barres catalanes.
Una ciutat de contrastos
Després del Palau dels Normands, hem fet via cap a la catedral. A mig camí, però, ens hem parat davant del Palau Sclafani –un dels primers edificis que es van fer en el període català–. En el seu interior, segons ens explica en Martí, va ser pintat el fresc El triomf de la mort, d'autor desconegut.
A la catedral, de marcat estil oriental, Pere el Gran va ser coronat rei de Sicília el 9 de novembre de 1282 i la seva esposa Constança hi va ser enterrada. Aquest edifici és avui el lloc de culte més important de Palerm i un indret sagrat per als devots de santa Rosalia, la patrona de la ciutat, que s'hi pot veure representada en diferents espais.
En aquest punt de la passejada per Palerm, els viatgers hem aprofitat per tastar diversos productes culinaris típics de Sicília. Alguns s'han decantat pels tradicionals cannoli (en plural), una massa enrotllada en forma de tub farcida de formatge ricotta; el brioix amb gelat i l'aracina, una bola d'arròs arrebossat i fregit, generalment farcit de ragù, pèsols i caciocavallo o pernil cuit a daus i mozzarella. Tota una bomba!
Seguidament, hem travessat el popular mercat de Capo fins a arribar a l'església de la Mercè, fundada al segle XV pels pares mercedaris, que, a més de fer vots de castedat, obediència i pietat, es dedicaven al rescat de captius cristians a mans dels musulmans. Ens l'han obert expressament per a nosaltres i els seus bancs ens han rescatat per un instant… del cansament i del sol.
I, des d'allà, pel mercat de Sant Agustí i l'església de Santa Rita, de la qual avui era la festivitat, passejant per la zona carregats de roses de colors, hem arribat fins a la plaça dels Quattro Canti, un dels punts més cèntrics i originals de la ciutat. Es tracta de l'encreuament de les dues vies principals de Palerm: Via Vittorio Emanuele –el carrer més antic– i Via Maqueda, amb una plaça octogonal formada per quatre palaus.
La plaça de la vergonya
I quan semblava que les coses curioses de Palerm ja s'havien acabat, encara en mancava una altra. A pocs metres d'allà, ens hem aturat davant de la Fontana della Vergogna. "S'explica que es diu així perquè "quina vergonya!" era l'expressió que van dir les monges del convent de Santa Catalina, situat just davant, quan van veure les escultures nues de la font", ens ha explicat la Marta.
També hi ha, però, una altra teoria respecte del curiós nom. L'emplaçament original d'aquesta font enorme era a la residència florentina de l'aristòcrata Pedro de Toledo. Quan aquest va morir, el seu fill va fer gestions perquè fos adquirida pel Senat de Palerm i ho va aconseguir. "Es va desmuntar en més de sis-centes peces i es va muntar de nou, l'any 1573, en una plaça feta expressament. Una veritable vergonya, segons els veïns de Palerm".
Abans de dinar, la darrera parada ha estat l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, construïda en època de Pere el Gran, i avui seu de… l'Institut Cervantes. En Martí ens ha explicat que "després que un terratrèmol la deixés sense campanar i molt malmesa, es va decidir dessacralitzar-la. Allà és on hi havia els frescos de santa Eulàlia i els de la mare de Déu de Montserrat, que, per sort, avui es conserven al Museu Diocesà de Palerm". Al final del carrer, a la plaça del Garraffello, és on hi havia la llotja dels catalans i on es van establir els comerciants que venien del Principat. Avui, però, no en queda res.
Dos teatres i Santa Catalina
Després de degustar alguns plats típicament sicilians, com la pasta amb ragù o els rotllets de peix espasa, hem pujat al bus per fer una visita panoràmica des del casc antic fins a la zona dels teatres, a la part més nova de Palerm. En primer lloc, hem passat per davant del Teatre Politeama –que en italià serveix per designar un teatre d'espectacles de diversos gèneres–, que va ser edificat durant la segona meitat del segle XIX per a la diversió del poble i de la burgesia emergent.
I, després, ens hem aturat al Teatre Massimo. Es considera el més gran d'Itàlia i el tercer més gran d'Europa. Només una dada: el seu escenari pot acollir fins a 700 actors! I una de les darreres escenes de la pel·lícula d'El Padrí es va rodar a la seva escalinata.
La resta de la tarda, cada viatger ha aprofitat el temps lliure com ha desitjat, però una bona colla hem visitat l'interior del convent de Santa Catalina i l'església del Gesú. Si el dia ha començat amb una sorpresa, ha acabat amb dues. El convent del segle XVI, situat a la plaça Bellini, és d'estil renaixentista tardà exteriorment, però barroc, molt barroc, a l'interior. I, des del seu terrat, les vistes de la ciutat són espectaculars. Igual que els dolços que fan a les cuines del monestir. I, l'església del Gesú, completament senzilla per fora, a dins, cada centímetre de paret està recobert de marbre. Dos grans descobriments!
Després de llargues cues, iniciem el segon dia de viatge @sapienscat@TarannaViajes a #Sicília visitant la Capellla Palatina del Palau dels Normands #SapiensSiciliapic.twitter.com/yHd9UUBki3
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 22, 2024
Dia 3. Als peus de l'Etna
A les vuit del matí, el grup de viatgers de Sàpiens-Tarannà hem pujat al bus on en Giuseppe ens esperava per portar-nos fins a Messina. La primera lliçó del dia se l'emportava el mateix autista ('conductor', en italià), qui ens explicava que havia estat a Barcelona, però desconeixia que era la capital de Catalunya. Només hem necessitat cinc minuts per explicar-li el concepte de nació catalana i el valor del català.
Mentre travessàvem la Conca d'Oro, la gran planura que formen les muntanyes que envolten la ciutat de Palerm, on viuen aproximadament un milió de persones, en Martí Carbonell ha aprofitat per explicar-nos que la Cosa Nostra, la màfia siciliana, té origen concretament en aquest emplaçament. "Ens hem de remuntar al segle XIX, quan la burgesia palermitana es guanyava la vida amb el conreu i la comercialització de cítrics, especialment, la llimona i la bergamota".
"En aquest moment de bonança, gran part dels nombrosos excedents d'aquests dos productes de pela groga –per això, Conca d'Oro– s'exportaven a l'Índia i a Anglaterra: era la llimona que posaven dins el te! A més, aquests cítrics també eren molt sol·licitats per la Royal Navy (la Marina Reial britànica) per prevenir l'escorbut en les llargues travessies marítimes", ens ha explicat.
De les llimones a la prostitució
La crisi econòmica que va viure el sud d'Itàlia en els temps de la reunificació (1848-1871), quan el nord es va industrialitzar, més una època de males collites, va provocar que proliferessin els robatoris de cítrics. Per frenar aquells furts i els actes vandàlics associats, els propietaris dels camps van muntar unes milícies que, amb els anys, es van convertir en una organització potentíssima que va acabar desafiant l'Estat italià.
El sistema violent i d'extorsió que va començar amb els cítrics, ens ha comentat en Martí, dècades després es va reformular en el negoci de la droga, de la prostitució i de la immigració il·legal. Durant tot el segle XX, a Sicília, la màfia va tenir un paper cabdal. El silenci i la por van imposar-se, però, "arran de l'assassinat, el 1992, dels jutges Falcone i Borsellino, es va orquestrar una macrooperació judicial per eliminar els capos". El resultat va ser més de tres mil persones (polítics, empresaris, banquers, bisbes, capellans…) acusades de col·laborar amb la màfia.
"Avui, la màfia segueix existint, però amb molta menys força. Ara, bàsicament, es dediquen a extorsionar empresaris hotelers. Als que no volen pagar els maten el gos o amenacen els fills. A diferència de fa uns anys, però, avui la gent els denuncia". A part del turisme, la màfia, avui, també té molta presència en el sector de la construcció, especialment en l'adjudicació de l'obra pública.
Les perles del Jònic
Una mica més endavant, en Martí ens ha fet observar, enmig del mar Tirrè, les illes Eòlies. Set illes (Lipari, Salina, Vulcano, Stromboli –aquestes dues són les més famoses perquè tenen volcans actius–, Filicudi, Alcudi i Panarea) conegudes com les perles de la Mediterrània. I, mentre circulàvem per l'autopista, ens ha cridat l'atenció un cartell que indicava Barcelona Pozzo di Gotto. Es tracta d'una localitat fundada a l'època de Pere el Gran per pagesos catalans.
Finalment, hem arribat a Messina, la tercera ciutat de Sicília després de Palerm i Catània. Localitat fundada pels grecs i d'una importància estratègica cabdal al llarg de la història. El més conegut d'aquesta ciutat és el famós estret de tres quilòmetres que separa l'illa de Sicília de la península Itàlica. Segons ens ha explicat en Martí, els romans ja tenien pensat fer un pont que connectés els dos trossos de terra, però el projecte va quedar aparcat. Una idea de pràcticament dos mil anys que ara el Govern italià pretén recuperar, però que els sicilians no volen per la magnitud i per l'impacte mediambiental que tindria.
L'església dels catalans i un rellotge singular
Tan bon punt hem baixat de l'autobús, ens hem dirigit a la Santissima Annunziata dei Catalani, una església construïda al segle XII sobre un antic temple pagà dedicat al déu Neptú i un bon exemple d'arquitectura arabonormanda. S'explica que va ser el primer lloc on va anar a pregar Pere el Gran un cop va desembarcar a l'illa i d'aquesta manera es va convertir en la capella dels reis catalans a Sicília. A fora, es distingeix perfectament l'escut de la casa de Barcelona. En aquest indret, els comerciants catalans també pagaven les taxes. La seva senzillesa i barreja d'estils ens meravella.
Cinc minuts abans de les dotze del migdia i per indicació d'en Martí i la Bruna –la nostra guia local de Messina–, ens hem dirigit ràpidament fins a la plaça de la Catedral, avui tancada. En lloc d'admirar la seva façana, tots els caps i mòbils s'han dirigit a la torre del rellotge, on, cada dia, al punt del migdia, figures i animals es mouen, apareixen i canten. Un espectacle al servei de la tecnologia del 1930 que encara fascina centenars de persones.
I, de nou al bus, hem fet una passejada per davant de l'església de Cristo Rei, des de la qual hem vist una panoràmica de l'estret i de Messina; una ciutat relativament nova, ja que, segons ens ha explicat la Bruna, el 1908, va quedar convertida en un mar de runa a causa d'un terratrèmol de 7,1 graus. El sisme va provocar 80.000 víctimes. "La ciutat es va reconstruir amb projectes dels millors arquitectes del moment i segons l'estil Art Nouveau, però res va ser com abans", s'ha lamentat.
Un imant per al turisme
Entre Messina i Taormina hi ha uns quaranta-cinc minuts de trajecte. Un cop allà, encara hem agafat una navetta (bus interurbà) que connecta el pàrquing amb el poble. I, un cop arribats, hem anat directament al restaurant Porta Messina per assaborir uns deliciosos antipasti (caponata, parmigiana, formatges locals...) i unes pizzes. No podíem marxar de Sicília sense menjar un dels seus plats més internacionals.
A la tarda ens hem arribat fins al Teatro Antico, una construcció d'època hel·lenística, reformat diverses vegades en època romana, abandonat en època medieval i recuperat en el segle XIX. "Durant l'època grega, s'hi feien espectacles per aprendre; en canvi, durant l'època romana, eren per divertir-se", ha puntualitzat la Bruna. Un recinte esglaonat que avui té una capacitat per a 4.500 persones, però que en època romana podia ser el doble.
No és el teatre grec més gran de Sicília, però sí l'únic que té un teló de fons, natural i espectacular: l'Etna, que avui es veia majestuós i perfecte. És el volcà en actiu més alt d'Europa. Sempre fumeja. "Es diu que té 3.300 metres d'altitud, però el cert és que la seva alçària varia segons les erupcions", ens ha explicat en Martí. De fet, l'activitat volcànica per als habitants d'aquesta zona no és pas un problema, sinó una font de riquesa. "Avui, les erupcions, més o menys, ja es poden preveure, però no saben si duraran dies o anys", ha puntualitzat la Bruna.
A la sortida del teatre hem continuat passejant pels carrers d'aquest poble imant de turistes i de gent adinerada. Tot són botigues i restaurants, però també entrem a l'església de Santa Catalina i ens arribem fins a la plaça del Duomo. Finalment, a mitja tarda hem tornat a agafar l'autobús i hem anat a Catani, on passarem la nit.
Comencem el tercer dia del viatge @sapienscat@TarannaViajes a la ciutat de Messina. Allà, visitem l'església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, el centre de culte més important dels catalans Sicília #SapiensSiciliapic.twitter.com/Mg6td09uqX
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 23, 2024
Dia 4. Un dia a Saragossa
La sortida de Catània en hora punta no ha estat fàcil, però quan el caos circulatori ens ha donat una treva hem enfilat l'autopista en direcció a Siracusa, la ciutat grega més important de Sicília. Aquest, però, és el nom actual, perquè en català medieval, segons les cròniques de Bernat Desclot, es deia Saragossa o Saragossa de Sicília.
I després dels catalans?
En Martí Carbonell, el nostre guia, ha aprofitat el viatge, d'aproximadament una hora, per explicar-nos la història de l'illa després del pas dels catalans: "A partir del segle XV, amb la mort de Martí el Jove i, per tant, amb la fi de la dinastia catalana, els llaços amb Catalunya no s'extingiran; de fet, cada vegada seran més estrets. L'imperi hispànic prendrà Sicília com un lloc estratègic i serà governada per virreis, alguns de catalans, fins a la guerra de Successió (1714). Després, Sicília se la disputaran els Àustries i els Borbons fins a la reunificació italiana de Garibaldi".
Ja en el segle XX, l'illa tornarà a tenir una gran importància durant la Segona Guerra Mundial, perquè, situada a 140 quilòmetres d'Àfrica i a tres quilòmetres de la Itàlia feixista governada per Benito Mussolini, serà l'enclavament on desembarcaran els aliats per atacar Europa. I serà després del conflicte, el 1947, que Sicília, finalment, aconseguirà el seu estatut d'autonomia.
Però, abans, encara cal tenir present un altre element de gran importància històrica: la propagació de la màfia siciliana als Estats Units. "A finals del segle XIX, una família va matar-ne pràcticament tota una altra i això va provocar que aquesta hagués de marxar. Això, més la immigració als Estats Units, a conseqüència de la crisi econòmica generada a causa de la unificació, va acabar generant una màfia a Nova York i a altres ciutats com Chicago", segons en Martí.
El sicilià és una llengua
Després de diversos segles de contactes entre catalans i sicilians, és normal que la llengua siciliana contingui molts catalanismes, sobretot en termes de comerç i de navegació. Sí, la llengua siciliana. "El sicilià és una llengua romànica i no un dialèctica que es parla a Sicília i al sud de la bota italiana", ha volgut deixar clar el menorquí. Però també ha denunciat que "només ha estat oficial en el Parlament durant el període de governabilitat dels catalans"; de fet, avui, amb permís dels seus parlants, és una llengua minoritzada, i no té ni el suport de les administracions ni dels mitjans de comunicació. El seu ús és exclusivament oral i no té ni gramàtica ni pràcticament literatura.
El sicilià no té suport, com tampoc el tenen els moviments independentistes sicilians, que tenen l'origen després de la Segona Guerra Mundial. "Alguns sicilians consideraven que, per fugir del feixisme, era millor tenir un estat propi. I, de fet, en la seva acta fundacional, com va ser el cas del Moviment d'Independència de Sicília (1942), s'inspiraven, ni més ni menys, que en la revolta de les Vespres Sicilianes". Els millors resultats d'un partit independentista en unes eleccions al Parlament de Sicília van ser el 1947, amb un 9% dels vots. Des d'aleshores, no han obtingut representació parlamentària i solament s'han fragmentat cada vegada més. Ara mateix no tenen ni cap líder fort ni la confiança de la població.
Ai, el teatre!
Amb aquest repàs històric, ja hem arribat a Siracusa, fundada pels grecs al segle XVIII aC i, posteriorment, convertida en una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Després de deixar enrere el santuari Madonna delle Lacrime, que els mateixos sicilians li donen el malnom espremedora de llimona i que a nosaltres ens fa pensar més aviat en una central nuclear, arribem al Parc Arqueològic de Neàpolis, el segon més gran de Sicília després d'Agrigent.
La Cristina, la nostra guia local, ens explica com els grecs extreien grans blocs de pedra d'aquesta pedrera i, sota un sol encegador, ens ensenya el teatre grec del segle V aC, en el qual només actuaven homes. El teatre ens desil·lusiona una mica perquè està preparat per a la funció d'aquesta nit. Només ens consola pensar que vint segles més tard "el teatre encara continua sent una escola de vida".
De fet, la principal atracció del parc és l'Orella de Dionís. Una cova amb una forma i una acústica ben particulars. Segons la llegenda, el tirà Dionís I de Siracusa la utilitzava com a presó i podia escoltar les converses dels presoners des d'un lloc amagat. Els viatgers Sàpiens-Taranna hem provat l'acústica de la cova cantant Els Segadors. Alguns turistes ens han mirat encuriosits, però per sort ningú no ha jutjat la nostra actuació perquè, segons la Cristina, aquells presoners que criticaven el tirà o es comportaven malament eren decapitats. En aquest indret també diuen que Plató es va inspirar per escriure el Mite de la caverna.
Una catedral molt sorprenent
Després del parc arqueològic, ens hem encaminat cap a l'illa d'Ortígia, al casc antic de Siracusa, que connecta amb la resta de la ciutat per ponts. Hem començat el recorregut davant de les restes del teatre d'Apol·lo, després hem seguit pels carrers estrets per on es passejava Monica Bellucci a la pel·lícula Malena i hem acabat a la plaça d'Arquimedes, coneguda per la font central dedicada a Aretusa. Nosaltres, però, ens hem fixat en un palau coronat per un rellotge "avui lloc de trobada per als habitants de Siracusa i, en època medieval, el Consolat de Mar fundat pels catalans", segons la Cristina. A prop d'aquesta plaça també hi ha antics palaus construïts per catalans, com els Bonet o els Cardona, però molts d'ells també van desaparèixer a causa del terratrèmol del 1693.
A l'espectacular plaça del Duomo, també coneguda com la plaça Blanca, la catedral ens ha sorprès a tots. Qui podia pensar que darrere d'una façana d'estil barroc rococó hi havia un temple grec, d'estil dòric i dedicat a la deessa Atena? Una barreja difícil de trobar. A la sortida, en un costat de la plaça, en Martí ens ha indicat el Palau Borja, on van viure els descendents dels papes Calixt III i Alexandre VI, en els segles XVI i XVII. I, en acabat, hem anat a dinar.
Artistes catalans al palau Bellomo
A la tarda, la visita principal l'hem fet al Palazzo Bellomo, un museu d'art on hi ha una sala dedicada a pintors catalans. Concretament, hem pogut observar un relleu de santa Eulàlia amb l'escut de la Casa de la Ciutat de Barcelona, diferents pintures religioses d'estil gòtic d'autors anònims, la llosa d'un cavaller de Barcelona, Joan Sabastida, del 1472, el monument fúnebre de la reina Eleonor d'Aragó, filla de Pere el Cerimoniós, i nombroses mostres de ceràmica valenciana.
Finalment, hem agafat una barca per veure la ciutat de Siracusa des del mar. El nostre patró ens ha explicat tots i cadascun dels edificis que hem anat veient: el pont de la Felicitat –no apte per a gent baixeta–; la catedral i l'església de Santa Llúcia, la patrona de la ciutat; el Palazzo Veneziano, i el Ponte Umberto; l'antiga presó borbònica; les muralles; el Forte Vigliena; el Castello Maniace… El millor del passeig, però, ha estat la cova dels caputxins –on, antigament, els monjos i les monges anaven a banyar-se– i la cova de les estalactites. La tornada ha estat a ritme de les cançons de la Raffaella Carrà, pura felicità!
Comencem el quart dia del viatge @sapienscat@TarannaViajes al Parc Arqueològic de Siracusa, on veiem la pedrera, el teatre grec i l'Orella de Dionís, una cova que té una acústica increïble #SàpiensSiciliapic.twitter.com/H2TAF3MlhZ
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 24, 2024
Dia 5. Catània sota la pluja
Després de quatre dies d'un sol esplèndid, la pluja ens ha impedit veure Catània amb les condicions que es mereix una ciutat que té un patrimoni cultural i arquitectònic important i una capacitat de resiliència impressionant, ja que ha sobreviscut a diversos conflictes i a un gran terratrèmol.
El passeig ha començat a la plaça de la Catedral, dedicada a santa Àgata, patrona de la ciutat. Només a Catània hi ha onze temples consagrats a aquesta màrtir. A l'interior es poden apreciar diversos frescos i pintures al·legòriques de la seva vida.
Una història gore convertida en un pastisset
Segons explica la llegenda, Àgata havia consagrat la seva virginitat a Déu i va rebutjar les propostes amoroses d'un prefecte romà, Quincià. Aquest, com a revenja, la va perseguir i la va condemnar per cristiana. La tortura va consistir a tallar-li els pits. Actualment, un dels dolços més típics de la ciutat tenen forma de mames. Les seves relíquies només es poden veure el 4 de febrer.
Dins de la catedral, l'Alberto, el nostre guia, ens fa fixar en un altre element del qual els catanesos també parlen amb orgull: la tomba de Vincenzo Bellini, el magistral compositor conegut com el Cigne de Catània, que va morir prematurament a l'edat de trenta-quatre anys i possiblement per la malaltia de Crohn. De fet, va ser enterrat en una fossa comuna de París i fins quaranta anys més tard els habitants de Catània no van poder recuperar el cos del compositor.
La primera universitat de Sicília
Seguidament, i després de comprar diversos paraigües per no quedar ben molls, hem passat pel mercat de la Pescheria i pel castell Ursino, construït per Frederic II i l'únic edifici de la ciutat que no va trontollar durant el terratrèmol del 1693. Una construcció que avui es troba en una zona complicada de la ciutat, coneguda popularment com el "Bronx de Catània", segons l'Antonio, i molt a prop d'un carrer "molt alegre" –humor sicilià–, ja que només hi ha funeràries.
A continuació, hem passat per l'església de Santa Anna, seu de la Reial Casa d'Aragó, de Mallorca i de Sicília. I, finalment, hem acabat a la plaça Universitat, on, el 1434, el rei Alfons el Magnànim va crear la primera universitat de Sicília. En una de les biblioteques d'aquest centre es va gravar part de la pel·lícula El nom de la rosa (1986), de Jean-Jacques Annaud. Cap al migdia, l'autobús ens ha vingut a buscar per portar-nos a l'aeroport.
El darrer dia del tercer viatge @sapienscat@TarannaViajes l'hem passat a Catània. Malgrat la pluja, hem vist la catedral, dedicada a Santa Àgata #SàpiensSicíliapic.twitter.com/FKsr07wxP9
— Sapiens.cat (@sapienscat) May 25, 2024