Dia 1. Descobrint la gran megalòpolis
Tot i que el programa oficial de visites dels viatgers de SÀPIENS-Tarannà a Mèxic estava previst que comencés el 17 d’agost al matí, la tarda abans ja n’hem fet un primer tast amb el complet tour per la megalòpolis acompanyats del nostre guia català, en Jordi Canal-Soler, i del nostre guia mexicà, l’Edmundo Alfaro. Un tour en què hem vist des de l’avinguda dels insurgents –que fa 70 km de llargada!– o una rèplica de la Cibeles madrilenya, fins a la plaça de toros més gran del món o l’immoble on es va rodar la pel·lícula Roma.
La ruta es va allargar una mica més del previst pel col·lapse circulatori permanent de Ciutat de Mèxic. És el que té la sobrepoblació (23 milions d’habitants), la manca d’una infraestructura viària moderna i la insuficient alternativa de transport públic. L’Edmundo, però, ens confessa un altre motiu: “A Mèxic, no tothom es treu el permís de conduir de manera… legal. A canvi d’una mordida (suborn), nombrosos mexicans obtenen el carnet sense haver fet ni una hora de manejo. Ara, és difícil tenir un accident greu perquè amb aquest caos, no pots agafar gaire velocitat”, bromeja.
Si un dels pitjors trets de la capital és el col·lapse circulatori, un dels millors és la gastronomia, com ja hem pogut comprovar amb el primer dels sopars, concretament, a la Casa de los Azulejos, un bonic edifici del segle XVI d’estil xurrigueresc on es poden degustar les principals especialitats mexicanes: des dels pozoles (brou tradicional fet a base de blat de moro) fins a les tortas. Unes especialitats que la Unesco va declarar, fa poc, Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Però el jet-lag no perdona i després de gairebé 48h sense dormir –pràcticament cap dels viatgers no ha aclucat l’ull durant les onze hores de vol– ens dirigim cap al nostre hotel, el Hampton Inn, en ple centre històric, a tocar del Zócalo.
Tlatelolco o la Plaza de las Tres Culturas
Ja més descansats, comencem el programa oficial fent una parada a Tlatelolco. En aquesta antiga ciutat prehispànica va tenir lloc l’última i decisiva batalla entre els mexiques i els soldats d’Hernán Cortés el 1521. Una autèntica massacre en què van morir desenes de milers d’indígenes.
No és l’única vegada que Tlatelolco s’ha tenyit de sang al llarg de la seva història, ens comenta l’Edmundo. També va ser l’escenari de la matança d’estudiants del “68 mexicà”. Uns mesos després del maig francès, centenars de joves que encapçalaven les protestes estudiantils van ser massacrats a la plaça de Tlatelolco per part de l’Exèrcit, en una ciutat que es preparava per celebrar els Jocs Olímpics. Allò que el nostre guia local desconeix i nosaltres li expliquem a posteriori és que qui va liderar el grup d’estudiants revoltats va ser precisament el català Marcel·lí Perelló.
Avui a Tlatelolco coexisteixen els basaments piramidals i les ruïnes dels mexiques, els edificis de la conquesta espanyola (com el Col·legi de Santa Cruz o el temple catòlic de Santiago) i els edificis del Mèxic modern. D’aquí ve que l’indret també sigui anomenat la Plaza de las Tres Culturas.
On els homes es fan déus
Abans d’arribar a les piràmides de Teotihuacán, ens aturem en una esplanada propera on assistim a un petit taller per descobrir els múltiples usos i varietats d’agave, com el maguey, del qual s’obté des del tequila fins al mezcal (“para todo mal, mezkal. Para todo bien, también”) o el pulque, una mena d’afrodisíac molt apreciat. Segons els mexicans, “el hombre prueba [el pulque] y la mujer comprueba”. En la mateixa esplanada, ens expliquen les propietats d’alguns minerals que es troben en abundància a la zona, especialment l’obsidiana, vint vegades més tallant que una fulla d’afaitar i amb un munt d’utilitats pràctiques com, per exemple, fer de filtre per veure directament els eclipsis. Alguns viatgers compren aquestes singulars pedres mirall a la botiga adjacent.
Després d’aquesta parada, ens endinsem, ara ja sí, en el jaciment arqueològic de Teotihuacán, que en llengua nàhuatl significa ‘lloc on es fan els déus’. Va ser el centre cerimonial més gran de Mesoamèrica des del 600 aC fins al 900 dC –o sigui, durant 1.500 anys–, tant per les seves dimensions com per la influència que va tenir. Tot i la seva antiguitat, hi ha diversos monuments molt ben preservats, com els temples dels cargols emplomats o el de Quetzalpapalotl (ocell papallona). Al llarg de la calçada dels morts –tan llarga que sembla una pista d’aterratge–, s’alcen les fascinants piràmides del Sol i de la Lluna, que semblen emular les muntanyes dels voltants. “A diferència de les piràmides egípcies, aquí no hi ha túnels ni passadissos. Són massisses”, detalla l’Edmundo. Llàstima que, des de la covid, no està permès pujar les 247 escales i les hem de contemplar des de baix. Sota la calçada dels morts, els arqueòlegs van localitzar-hi un gran cementiri de mamuts!
Dinem just darrere de les piràmides en el restaurant La Catrina, que ens serveixen una deliciosa sopa asteca i un molcajete de carn, i ens dirigim a la basílica de Guadalupe, el recinte marià més visitat del món després del Vaticà: cada any 20 milions de pelegrins s’hi acosten per veure el retrat de la Mare de Déu. El que més impacta és la coberta del temple circular, per la seva grandària, i perquè al·ludeix al mantell de la verge que protegeix els seus fidels. Segons la tradició catòlica, el 12 de desembre de 1531, un camperol xiximeca anomenat Juan Diego caminava cap al mercat de Tlatelolco quan se li va aparèixer la Mare de Déu i li va encarregar la construcció d’una església en l’indret de la seva aparició.
El far de l’Orfeó Català
L’última visita del dia és a l’Orfeó Català, fundat el 1906, i que va viure la seva “època daurada” a partir del 1939 quan va esdevenir un important punt de trobada dels milers d’exiliats republicans. Ens espera un dels seus socis, Pelai Vilar Puig, que ens fa un recorregut per l’edifici. Ens ensenya la biblioteca –que ara s’està catalogant i digitalitzant–, ens explica les activitats que s’hi fan actualment (la coral, classes de català…) i ens detalla les vicissituds tant de l’emblemàtica entitat –que en més d’una ocasió ha estat a punt de desaparèixer– com de la seva pròpia família: l’exili i la detenció a Argelers del seu pare, el metge republicà Pelai Vilar Canales; com ell i la seva mare –embarassada– van creuar els Pirineus a través del coll d’Ares; l’arribada a Mèxic del seu pare el 1942 i de la resta de la família el 1949, quan ell tenia dotze anys; la bona acollida del govern de Lázaro Cárdenas…
I, enmig de la conversa, diversos lectors comparteixen les seves pròpies experiències familiars. En Toni comenta que el seu pare va ser metge al front d’Aragó; la Mercè, que el seu pare feia de barber a la batalla de l’Ebre; la Sílvia, que el seu pare va estar al front d’Aragó; jo comento que el meu avi va ser de la Quinta del Biberó… Per un moment em passa pel cap que potser els nostres pares i avis van estar junts, en algun moment, i em sembla quasi poètic.
Dia 2. Endinsant-nos en el llegat prehispànic
Com que el mateix Pelai Vilar ens recomana anar a veure en Lleïr Daban, el delegat de la Generalitat a Mèxic i un gran coneixedor de la realitat i la història del país, canviem lleugerament el programa que teníem previst per incloure aquesta visita i conèixer més a fons la tasca de la delegació. Per sort, en Lleïr ens pot atendre just abans d’anar-se’n a Costa Rica per un viatge de feina. A la delegació, molt acollidora, hi ha una exposició de Jaume Nunó, el músic català que va compondre l’himne oficial de Mèxic, coincidint amb la imminent celebració (el 2024) del bicentenari del seu naixement. Allà descobrim que, a banda de Nunó, altres músics catalans van compondre també himnes americans: el targarí Ramon Carnicer va compondre el xilè; el mataroní Blai Peguera, l’argentí; el reusenc Fèlix Astol, el de Puerto Rico; el barceloní Albert Galimany, el de Panamà –tot i que avui no és vigent. És clar que només Nunó està enterrat a la Rotonda de Persones Il·lustres, on també hi ha el monument a Diego Rivera, i altres artistes, intel·lectuals, polítics, escriptors…. I és que la visita al cementerio de Dolores, dins el bosc de Chapultepec, amb un nombre infinit de tombes, escultures, mausoleus i altres artefactes funeraris és una experiència molt singular. Tan singular que et pots trobar algú sortint d’una tomba com si fos un fantasma…
Seguint el mateix bosc passem pel cárcamo de Dolores –una obra hidràulica que conté un mural interior i una font exterior dissenyats pel muralista mexicà Diego Rivera–, i arribem a la nostra visita estrella del dia: l’espectacular Museo Nacional de Antropología. Es va construir el 1964 per exhibir l’impressionant llegat arqueològic dels pobles de Mesoamèrica. A l’entrada, els voladores de Papantla ens fan una exhibició de la seva tradicional dansa aèria. Dins el museu podríem estar-nos-hi tota la tarda, tot un dia, dos dies, però el cert és que només tenim dues hores per visitar-lo i anem directament a veure els principals tresors: el Calendari del Sol –que els arqueòlegs creien erròniament que era un calendari asteca i que ocupa el lloc central de l’edifici–, els impressionants caps olmeques –la civilització més antiga de Mesoamèrica i mare de tota la resta– i les joies de la tomba de Pakal –un poderós rei maia del segle VII dC. Pakal va ser enterrat amb una bella màscara fabricada amb peces de jade i recobert amb cinabri, un pigment molt freqüent en contextos funeraris i d’una gran toxicitat. De fet, es relaciona amb el cinabri la mort de nombrosos descobridors de tombes. No va ser el cas d’Alberto Ruz que, després de passar-se anys submergit a la selva chiapaneca, va treure a la llum una de les troballes arqueològiques més importants del segle XX.
El que més ens impressiona de la visita, però, és l’explicació que ens fa d’Edmundo sobre el joc de pilota –un esport amb connotacions rituals i bèl·liques jugat pels pobles precolombins. Les regles del joc no es coneixen amb certesa i, probablement, hi hauria diferències entre les diverses cultures. En tot cas, l’objectiu principal era fer passar una bola de goma sòlida a través d’uns arcs de pedra sense poder utilitzar les mans. I per què aquest aparentment inofensiu joc ens impacta? Doncs perquè, segons ens explica el nostre guia, les competicions subministraven candidats per als sacrificis humans. “Per tal que el Sol vencés la seva germana Lluna i donés lloc a un nou dia, el capità de l’equip guanyador (no el perdedor!) donava la seva sang al Sol per alimentar-lo. Per a les cultures prehispàniques, la mort era un premi. D’aquí ve que els participants fossin l’elit de la societat”.
La trobada Moctezuma-Cortés
En sortir del Museu, agafem l’avinguda de la Reforma, la més emblemàtica de Mèxic –que fa gairebé 15 km–, i arribem al centre històric i, més concretament, a la plaça de la Constitución (o Zócalo), la tercera més gran del món després de la plaça Roja i Tiananmen. En aquest gran espai pavimentat hi ha la catedral Metropolitana –barreja d’estils barroc, xorigueresc i neoclàssic– i l’edifici del Sagrari. Ens sorprèn que alcessin tot un edifici per custodiar només l’hòstia consagrada. També ens sorprèn l’enfonsament d’algunes parts de la ciutat a causa de l’extracció d’aigua potable.
Al costat de la catedral trobem les restes del Templo Mayor, on els arqueòlegs van trobar el Calendari del Sol que hem vist al Museu d’Antropologia, i el Palau Nacional, on residien els emperadors asteques i el lloc on el 1519 Moctezuma va rebre cordialment Hernán Cortés. El conqueridor espanyol va comentar al rei d’Espanya que mai abans no havia vist una ciutat més gran –aleshores hi vivien unes 300.000 persones. Les cròniques de l’època evoquen una ciutat de carrers elevats, jardins flotants, grans palaus, rics mercats, ponts sobre canals i la gran piràmide. Dos anys després, els conqueridors haurien arrasat l’esplendorosa metròpoli i dessecat el llac amb les ruïnes.
En els nostres trajectes en bus, l’Edmundo ens ha anat explicant per entregues el relat clàssic de la conquesta. Com, l’any 1519, després de desembarcar a Veracruz amb un grup de guerrers, Hernán Cortés i els seus homes van arribar a Tenochtitlán, la capital de l’imperi asteca. Moctezuma, el gran governant de l’imperi, estava convençut que Cortés era la reencarnació de Quetzalcóatl i li va entregar el comandament. Després d’un seguit d’esdeveniments, però, un grup de mexiques es va rebel·lar, Moctezuma va ser assassinat i els espanyols, expulsats. Després de diverses batalles, els conqueridors espanyols, amb una tecnologia superior, els efectes de les malalties portades des d’Europa –especialment, la verola– i l’ajuda dels pobles locals –l’imperi asteca estava molt dividit– van conquerir Tenochtitlán i van crear Nova Espanya. Durant 300 anys, va ser la capital del poderós virregnat, fins que el 1810 els mexicans van aconseguir independitzar-se.
Avui, al Palau Nacional, hi viu el president de la República, Andrés Manuel López Obrador, i des que va accedir-hi no permet visitar-ne els magnífics murals de Diego Rivera.
Místico, místico!!!
Uns quants viatgers acabem la jornada a l’Arena México, per assistir a un combat de lluita lliure, una tradició molt arrelada en el país. Allà, desenes de milers d’espectadors vibren contemplant les batalles acrobàtiques –dins i fora del ring– d’uns lluitadors emmascarats que, en alguns casos, ja s’han convertit en llegendes. La lluita lliure mexicana no es pot entendre sense noms com El Santo, Blue Demon, Mil Máscaras… que van marcar tota una generació. En els últims anys, s’ha afegit a la llista Místico, que desperta entusiasmes. En Jordi, la Mar i l’Àlex es compren unes màscares dels seus ídols.
Dia 3. Passejant per Coyoacán
El tercer dia, i ja completament recuperats del jet-lag, anem a veure l’Asilo de Ancianos Arturo Mundet, una llar d’avis que va finançar aquest empresari nascut el 1879 a Sant Antoni de Calonge. En Jordi Canal-Soler ens explica que Mundet va fer fortuna a Mèxic venent productes derivats del suro per envasar begudes i també va ser l’inventor del Sidral Mundet, un refresc a base de suc de poma pasteuritzada, que es pot trobar a la majoria de restaurants del país. Tan conegut com el sidral és el vessant filantròpic de l’empresari. A més de l’asil per a ancians –el primer de tot Mèxic–, va finançar una maternitat i va cedir un terreny de 90.000 metres quadrats al centre de DF per practicar-hi tot tipus d’esports. La seva generositat també va arribar a Barcelona, on va finançar les Llars Mundet. Desconeixem si la parada de metro de Mundet és un homenatge a aquest industrial i filantrop, però sospitem que sí.
A prop de l’asil, hi ha l’estadi olímpic, que es va inaugurar arran dels Jocs del 1968 i la UNAM, la universitat més important de Mèxic i una de les més reconegudes a escala mundial. Allà van anar a parar un bon nombre d’exiliats catalans de la Guerra Civil que van fer importants aportacions en nombrosos camps. Els murals de la seva biblioteca central, obra de Juan O’Gorman –un dels millors deixebles de Diego Rivera–, són una autèntica meravella.
Navegant amb ‘trajinera’
Tornem a pujar al bus per dirigir-nos a Xochimilco, on canviarem de mitjà de transport. Deixarem el nostre xofer, en Pedro, a l’embarcador i pujarem a bord d’una típica trajinera. Aquestes barcasses, famoses per la seva decoració de colors, naveguen per més de cent quilòmetres de vies aquàtiques. Són els últims vestigis del llac sobre el qual es va crear l’antiga ciutat de Mèxic. Alguns viatgers comenten la semblança amb el mercat flotant de Bangkok… sempre que eliminem els mariachi, és clar!
A mig camí parem en una petita reserva d’ajolotes (axolots), un animal meitat peix meitat salamandra, que es troba en perill d’extinció i que és una varietat endèmica de Xochimilco. Tots baixem de la barca expectants per descobrir aquesta espècie tan singular… i la veritat és que el muntatge és força decebedor. El més interessant és el que ens explica en Jordi Canal-Soler, després: “si aquesta espècie s’està estudiant amb tan deteniment és perquè si se li amputa una extremitat, se li torna a regenerar. I els biòlegs estan intentant esbrinar el mecanisme bàsic pel qual succeeix aquest procés. Imagineu-vos les portes que podria obrir”.
El programa de la tarda és visitar el barri de Coyoacán, que, en llengua nàhuatl, significa ‘el lloc dels coiots’. Cortés va establir-hi el seu quarter general i encara hi ha empremtes d’aquest passat virregnal. Però si aquest barri és conegut és perquè, a principis del segle XX –quan Coyoacán encara era un poble enmig d’un camp a 10 km de Mèxic–, van fixar-hi la seva residència nombrosos artistes i intel·lectuals com Frida Kahlo o Diego Rivera. Avui, encara que forma part de la metròpolis, conserva l’encant bohemi gràcies als carrers empedrats, les placetes i les cases pintades de color blau i ocre.
El final de Trotski
Després de provar les quesadillas al mercat de Coyoacán i mentre esperem per l’hora que tenim reservada la visita a Casa Azul, on va néixer i viure Kahlo, visitem la casa on van assassinar el líder soviètic Lev Trotski. Antiga mà dreta de Lenin i un dels artífexs de la Revolució d’Octubre que va derrotar el tsarisme, Trotski va veure’s obligat a exiliar-se deu anys després per les desavinences amb Stalin. Conscient que la seva sentència de mort estava dictada des de Moscou, va refugiar-se en diversos països fins que finalment va arribar a Mèxic, acollit pel matrimoni Rivera-Kahlo i sota la protecció del president Lázaro Cárdenas.
En entrar a la casa ja ens adonem de les fortes mesures de seguretat que va prendre: va fer fortificar l’immoble i va instal·lar-hi torres de vigilància. El maig del 1940 va sobreviure a l’atac dels estalinistes mexicans encapçalats pel pintor muralista David Alfaro Siqueiros. Però l’agost del mateix any el català Ramon Mercader –que s’havia anat introduint en el seu cercle de confiança– va aconseguir matar-lo a cops de piolet. El seu assassinat va produir un gran impacte arreu del món: per la manera com es va produir, per l’implicació de l’Estat soviètic, per la lluita fratricida entre els mateixos comunistes i per la història d’espionatge i seducció que hi ha al darrere.
L’interior de la casa s’ha mantingut tal com estava quan Trotski hi vivia. Els llits estan coberts amb teles mexicanes, amb les sabates al costat. La cuina té les seves olles i paelles. I a l’estudi segueixen havent-hi els mateixos objectes (ulleres, documents, llibres…) que en el moment de ser mortalment atacat.
Testimoni de l’exili
Abans d’acabar la jornada visitem la traductora Rosa M. Duran Gili, filla d’exiliats mexicans, que ens obre les portes de casa seva. A Duran li van concedir l’any passat la Creu de Sant Jordi per la seva voluntat de preservar la memòria de l’exili català a Mèxic i de promocionar la cultura i la llengua catalanes. Ens l’ensenya molt orgullosa, tot i que una mica menys orgullosa que quan parla del seu fill, el caricaturista Rafael Barajas Durán, més conegut com El Fisgón, que és tot un referent a Mèxic.
Ens relata el seu exili –quan va venir el 1942 a bord d’un vaixell portuguès gràcies a les gestions de Gilberto Bosques–, els primers anys a Mèxic, els viatges a Catalunya, els intercanvis culturals que ha propiciat… i acabem parlant de política catalana –detindran o no en Puigdemont a la Universitat Catalana d’Estiu?– i cantant cançons de bressol. “Si hi hagués més corals al món hi hauria més harmonia”, sosté convençuda.
Dia 4. Ciutats mineres
Deixem enrere Ciutat de Mèxic i ens dirigim a Puebla, la quarta ciutat més gran de Mèxic, després de la capital, Guadalajara i Monterrey. Un cop conquerit el Nou Món, els espanyols es van assentar prop de les mines de plata i d’allà van aixecar-se ciutats i pobles com els que visitarem els propers dies. Els espanyols van arribar a Mesoamèrica atrets per l’or, però es van enriquir amb la plata.
Com que la climatologia ens és favorable podem parar a mig camí a fer fotos del volcà Popocatépetl, que està en actiu i va desprenent grans fumaroles. També ens aturem al poblet màgic de Cholula, fundat pels olmeques i que té la base piramidal més gran del món. Segons els arqueòlegs, el seu perímetre és més gran que la piràmide egípcia de Keops! Abans de la covid es podia visitar l’entramat de túnels que hi ha sota la piràmide, però ara estan tancats. Aquests passadissos subterranis no van ser construïts en l’època precolombina per a cap finalitat ritual, sinó que van ser erigits pels arqueòlegs durant el segle XX. En qualsevol cas, la vista del jaciment arqueològic amb l’església de Nuestra Señora de los Remedios, dalt de tot, ja impressiona.
Tot i que l’església que més ens impressiona, per la seva singularitat, és Santa Maria de Tonantzintla, la màxima expressió del barroc indígena. És l’únic temple en què els franciscans van permetre als autòctons que plasmessin les seves inquietuds artístiques i religioses. Mai abans no havia vist uns àngels indígenes –els querubins acostumen a ser rossos– ni uns sants amb cabell humà!
365 esglésies
Abans de visitar la ciutat de Puebla, una de les més fotogèniques de Mèxic, coneguda per les construccions acolorides i les 365 esglésies –una per a cada dia de l’any–, dinem a la Casa Real Poblana, on ens preparen l’especialitat típica de l’estat de Puebla i el plat mexicà per excel·lència: el chile en nogada. Es tracta d’un pebrot picant farcit i recobert de crema de nous, magrana i fulles de julivert. La combinació de colors simbolitza la bandera mexicana. Si algú es queda amb gana –difícil– pot tastar els camotes (moniato dolç). I és que estem a la calle de los Dulces, on al segle XVII hi havia el convent de les monges clarisses, famoses per ser grans rebosteres.
Després de dinar comencem el recorregut pel majestuós centre històric: visitem el mercat d’artesanies El Parian, entrem a la capella del Rosario, ubicada al conjunt monumental de Santo Domingo, i contemplem la façana –perforada per les bales– de la casa dels germans Serdán. Es considera que el tiroteig que s’hi va produir el 18 de novembre de 1910 va ser el detonant de la Revolució Mexicana. Actualment s’ha reconvertit en museu i als germans Serdán se’ls considera els primers màrtirs de la revolució.
L’estampa més pertorbadora de la tarda ens la trobem quan entrem en una petita botigueta de comestibles per anar als banys i hi descobrim una improvisada capella on es venera la Santa Muerte. L’Edmundo ens explica que “la majoria d’esglésies cristianes la consideren diabòlica, però per als seus fidels la mort no és dolenta, sinó que forma part de la vida i que no és un pecat idolatrar-la”. Els mexicans que estan agenollats pregant a la Santa Muerte no sembla que estiguin fent cap mena de ritual ni d’encanteri. De totes maneres, decidim que anirem al bany… a una altra banda. El gat que els custodia no ens dona gaires bones vibracions.
Molt menys esotèrica és la visita al Zócalo –on històricament hi havia el mercat i els instruments de tortura de la Inquisició. Al costat ens espera la majestuosa catedral de Puebla. El símil amb Sevilla és inevitable. Abans que l’autobús ens reculli per dur-nos a l’hotel, encara tenim temps de descobrir l’encantador Callejón de los sapos i prendre’ns una pasita (licor de panses amb formatge) a la cantina que duu el mateix nom. Bé, en realitat, només el tasta en Jordi i els altres immortalitzem el moment.
Dia 5. La conspiració de Querétaro
Aprofito les hores d’autobús entre Puebla i la bonica ciutat virregnal de Santiago de Querétaro per anar escrivint aquesta crònica. Però les carreteres mexicanes no m’ho posen fàcil i, amb tants sotracs com trobem pel camí, el bloc de notes sembla un autèntic electrocardiograma. Quan ho hagi de passar a l’ordinador no entendré res del que hi diu. En qualsevol cas Santiago de Querétaro ha tingut un paper important en la història de Mèxic, especialment en dues ocasions: a principis del segle XIX, va ser la seu dels revolucionaris mexicans que conspiraven per aconseguir la independència; més endavant, quan França va envair Mèxic i va coronar Maximilià I com a emperador, va ser a Querétaro on aquest va ser capturat per les tropes de Benito Juárez i executat el 1867.
El lloc dels successos, el Cerro de las Campanas és avui un magnífic mirador des d’on es divisa el panorama de la ciutat. Ens hi acompanyen tres membres del recentment refundat Casal Virolai: en Víctor Planas, l’Abel Ciurans i en Lluc Carulla. Hem quedat amb ells per dinar a la Mesón Chucho el Roto, situada a la plaça d’Armes, perquè ens expliquin com és la vida dels catalans actuals a Mèxic i ens facin de cicerone d’una ciutat que coneixen molt bé.
Des del mirador podem contemplar una de les obres colonials més importants de Mèxic, com és l’aqüeducte de color rosa, de més d’un quilòmetre, que divideix la ciutat horitzontalment en dues. Segons la llegenda va ser construït entre 1726 i 1738 per una història d’amor entre el marquès de la Villa del Villar del Águila i una monja caputxina que vivia en el convent on arribava l’aqüeducte. Amb la gran obra hidràulica, finançada pel marquès, volia solucionar els problemes de salut de la població, que tenien l’origen en les aigües contaminades, i complaure la seva estimada, delerosa de tenir aigua potable.
Dediquem la tarda a recórrer el centre antic, començant pel Templo de la Santa Cruz, construït pels franciscans en l’indret on va tenir lloc una gran batalla entre espanyols i xiximeques. Segons la llegenda aquests darrers es van rendir en veure al cel una gran creu i la imatge de l’apòstol Santiago (Jaume). A la plaça hi ha un monument al mallorquí Juníper Serra, que va fundar diverses missions a Querétaro i a Califòrnia.
Prop d’allà hi ha l’església de la Mercè, fundada el 1733 pels mercedaris, la Casa de la Marquesa o la plaça de la Independència –on la matinada del 15 al 16 de setembre celebren la Festa del Grito. Bé, aquí i a tots els ajuntaments mexicans. Però la veritable icona de la ciutat és la lele –en llengua otomí significa ‘bebè’–, una nina queretana de drap que ara s’exporta als cinc continents. La lele va néixer en el poble màgic d’Amealco, a partir d’un grup d’artesanes locals. La reconeixereu fàcilment per unes trenes llargues i un vestit tradicional de colors alegres. I perquè és omnipresent a totes les paradetes… i als semàfors!
A les sis de la tarda ens acomiadem dels nostres guies catalans perquè encara ens queda una estoneta fins arribar a la població on dormirem: San Miguel de Allende. A més, una de les primeres recomanacions que ens han fet de Mèxic és tenir la precaució de no circular de nit. Tot i que anant per l’“autopista” és molt més segur que circular per les carreteres libres.
Mentre fem el trajecte de Querétaro fins a San Miguel de Allende, l’Edmundo ens comenta que aquell mateix camí el va fer a cavall l’alcaide Ignacio Pérez, un dels insurgents, per entregar una carta escrita als principals líders del moviment independentista (Miguel Hidalgo, Ignacio Allende…). “El missatge de la carta era que els plans de l’alçament, previst inicialment per al 12 d’octubre de 1810, havien estat descoberts”. Què faria Don Hidalgo en rebre la carta? Ho sabrem demà.
De moment, dormirem a San Miguel de Allende, un poble fascinant de l’estat de Guanajuato.
Dia 6. Recordant el Grito de Dolores
Després de fer-nos una foto al mirador de San Miguel de Allende, descendim amb el bus fins al centre històric, tot passant per davant de les cases d’algunes celebritats mexicanes com el cantant Pedro Vargas o l’actor Mario Alfonso Moreno, àlies Cantinflas. Aquest comediant va aconseguir una enorme popularitat als anys quaranta i cinquanta en interpretar un gandul sorgit dels barris marginals. El guia ens explica que El Padrecito es va filmar, precisament, en aquest poble. Potser per això, quan contemplem la façana de l’església de San Francisco, em sembla veure’l enfilat a la torre tocant la campana.
Al mercat tastem el mamey (mamei), una mena d’albercoc tropical, i seguim deambulant pel centre històric, amb carrers estrets i drets, i cases decorades amb portes de fusta tallada, patis i fonts d’estil virregnal. A les terrasses dels teulats creixen els cactus i les buguenvíl·lies.
I arribem fins a l’església de San Miguel de Allende, que porta el nom d’un dels herois de la independència, Ignacio Allende. Ens expliquen que la va construir un simple paleta, Zeferino Gutiérrez, inspirant-se en postals de la Sagrada Família de Barcelona i en altres catedrals gòtiques europees. Allà ens trobem amb Helena Frigola, de Palafrugell, que es va casar amb un arquitecte mexicà i ja fa tretze anys que viu a l’estat de Guanajuato. Frigola ens explica que, actualment, la bonica ciutat de San Miguel de Allende, amb les seves aigües termals i spas, s’ha convertit en la segona residència de molts jubilats nord-americans.
De camí cap a Dolores ens aturem al santuari de Jesús Natzarè d’Atotonilco. És una església barroca del segle XVIII, inspirada en el Sant Sepulcre de Jerusalem. Les parets interiors i els sostres estan quasi completament recoberts de pintura mural. Per això se l’anomena “la Capella Sixtina d’Amèrica”. L’església també és coneguda per diversos episodis de la guerra de la Independència de Mèxic. Aquí mossèn Hidalgo va agafar un estendard amb la imatge de la marededéu de Guadalupe que seria la bandera de l’exèrcit insurgent.
Després de degustar una magnífica barbacoa al restaurant Toro Rojo, arribem a la ciutat de Dolores, el bressol de la independència. Descoberta la conspiració de Querétaro per un empleat de correus, com comentava en la crònica del dia anterior, es van detenir alguns dels seus membres, es va requisar part de l’armament... però l’alcaide Ignacio Pérez havia aconseguit escapar-se i galopar a cavall fins a San Miguel de Allende. “Allà Pérez, ens explica l’Edmundo, va conseguir contactar amb Juan Aldama, que, immediatament, es va traslladar a Dolores per informar de les males notícies a Allende, a Hidalgo i a altres simpatitzants de la causa”.
Va ser aleshores que, davant dels titubejos de tothom, Don Miguel Hidalgo y Costilla va fer tocar les campanes de Dolores, es va dirigir a l’atri de l’església i va pronunciar un discurs davant de tots els feligresos cridant a la rebel·lió amb l’objectiu de fer caure el mal govern dels espanyols. Semblaria que el famós grito (o gritos, per ser més exactes) va ser: “Que muera el mal gobierno! Viva la Virgen de Guadalupe! I Viva Fernando VII!”. D’aquestes proclames es desprèn que l’objectiu era posar fi al poder dels virreis i no fer caure la monarquia. Tot seguit es van alliberar els presos i es van repartir llances i matxets entre la població. Començava la guerra de la independència!
Avui davant de l’església de Dolores, al costat de leș parades que venen gelats de “camarones y pulpo”, es pot veure una rèplica de la famosa campana. Cada any, tots els mexicans fan festa grossa aquella nit. L’Edmundo ens explica que celebren una mena de revetlla, amb menjars tradicionals, vestits típics i entonant crits entusiastes cap als herois de la pàtria.
Abans de deixar la ciutat de Dolores, ens dirigim al mausoleu de José Alfredo Jiménez, un dels cantautors mexicans més reconeguts del segle XX. L’Edmundo bromeja que, sobretot, a ningú no se li acudeixi posar el Google Maps. No vol escoltar com la maquineta diu: “Ha llegado a su destino!”. La tomba del rei de les ranxeres emula un barret mexicà, amb reminiscències gaudinianes. Hi ha uns altaveus per escoltar les seves cançons, però ara ja no funcionen. En Jordi Canal-Soler ens les comparteix per Whatsapp per escoltar-les quan arribem a l’hotel.
Dia 7. La magnètica Guanajuato
El setè dia del viatge és el reservat per descobrir la ciutat de Guanajuato, una de les més belles de la regió argentífera de Mèxic i amb un sorprenent entramat de túnels sota el seu centre històric. Va ser construïda als vessants del barranc de Quanaxhuata, un agrest congost que els mateixos indígenes consideraven intransitable. Però els espanyols, animats per la descoberta de mines, no es van desanimar per les dificultats que presentava el terreny i van construir, a partir de mà d’obra eslava, una ciutat extremament rica. Bona part de la plata que circulava a l’època moderna procedia de Guanajuato.
Una de les mines que va començar a explotar-se ja al segle XVI va ser la de la Valenciana, on fem la primera parada del dia. Amb en Salvador –un exminer que va treballar-hi quaranta-cinc anys– els viatgers de Sàpiens-Tarannà descendim els 164 esglaons fins a trobar-nos a una profunditat de setanta metres sota terra. Ens explica que, durant l’època de l’esclavitud, els miners treballaven entre 18 i 22 hores diàries a canvi d’un plat de frijoles. Lògicament, a la seva època, les condicions ja no eren aquestes, però era una feina innegablement dura i amb molts riscos associats: ell mateix està afectat de silicosi, la malaltia dels miners, i molts dels seus companys han mort relativament joves.
Ara, amb la moderna tecnologia, s’han automatitzat molts processos que durant segles s’havien fet manualment i, en lloc de centenars de miners treballant-hi, n’hi ha una vintena. També comencen a haver-hi dones ocupant càrrecs de responsabilitat com a enginyeres o tècniques. Responent a les nostres preguntes, ens assabentem que el sou actual és de 260 pesos al dia (13 euros), com es pot distingir l’or de la pirita (també conegut com l’or fals o l’or dels tontos!) o que a la mina no li queden més de sis anys de vida.
Però la principal atracció turística de Guanajuato no són les mines com semblaria el més previsible, sinó el Museu de les Mòmies. Aquí no ens esperaven uns cossos embalsamats per ser conservats el màxim temps possible per motius religiosos com és l’habitual. Les mòmies de Guanajuato tenen l’excepcionalitat d’haver-se mantingut incorruptes per si soles, a causa d’unes fortuïtes condicions de conservació naturals. Aquesta particularitat es va descobrir per atzar, quan el 1870 es va exhumar el cos d’un metge francès, Remigio Leroy. Des d’aleshores, s’han trobat molts altres cossos amb unes condicions de conservació similars.
En Remigio és a una de les primeres sales. El segueix en Juan Jaramillo, exhumat el 1910, que és el que està en millors condicions. De fet, el guia del museu ens explica que és la “mòmia viatgera” cada vegada que hi ha una exposició. Al seu costat, la dona de la camisa de dormir. I és que algunes mòmies s’han trobat amb la roba, les sabates, els cabells, les dents… De tot plegat, el que més m’impressiona és la sala dels bebès i, particularment, la mòmia d’una embarassada de sis mesos amb el fetus. Té el trist honor de ser la mòmia més petita del món: un nonat de sis mesos de gestació.
El Museu es va inaugurar el 1970 i, arran de l’estrena de la pel·lícula El Santo contra las momias de Guanajuato, el 1972, va començar a posar-se de moda i va esdevenir un imant per als turistes. Fins avui.
La història del Pipila
La tercera icona imprescindible de la ciutat és el mirador de Pipila. Porta el nom d’un enginyós miner que va ser clau per a la presa de l’Alhóndiga de Granaditas per part dels insurgents durant la guerra de la independència de Mèxic el 1810. L’Alhóndiga, en aquell moment, funcionava com a magatzem de gra, i molts espanyols s’hi refugiaven. Després de nombrosos intents frustrats per part dels insurgents per tal de penetrar-hi, al Pipila se li va acudir posar-se sobre les espatlles una enorme pedra d’una pedrera per protegir-se del foc enemic, anar fins a la porta amb una torxa en una mà i oli en l’altra, i provocar un incendi que va permetre als cabdills de la independència prendre’n possessió. Avui, dalt del mirador, hi ha un monument que recorda la gesta i s’obté la millor panoràmica de la ciutat. El funicular de baixada ens deixa al costat de l’espectacular Teatre Juárez.
Després de dinar al restaurant Casa Valadez, deambulem pel seu centre històric. Passem per la plaça del Baratillo –sempre que hi havia mercat els venedors deien que oferien productes baratillo, baratillo–; ens fem una foto a les escalinates de la Universitat –l’arquitecte Urquiaga es va inspirar en la catedral de Girona per fer-ne la façana–, i entrem a l’Alhóndiga –actualment reconvertida en museu de la història de la ciutat. Sorprenentment, trobem quadres de Ramon Casas datats del 1906. Hem d’esbrinar si va estar a Mèxic. La meva sala preferida, però, és la dels quadres d’exvots. N’hi ha que són molt especials i em recorden els quadres de Frida Kahlo. “No és estrany, em comenta el guia. Va ser una de les seves principals inspiracions”.
Arribem fins a l’emblemàtic Callejón del beso, on ens expliquen la inversemblant llegenda d’amor tràgic, i acabem sopant al restaurant Pimienta Rosa, al costat del nostre hotel, El meson de los poetas. Davant, hi ha la casa natal de Diego Rivera. Penso que no és estrany que el gran muralista mexicà naixés en aquest món il·lusori i surrealista de Guanajuato.
Dia 8. Guadalajara, l’altra megalòpolis
Entre Guanajuato i Guadalajara, la segona ciutat més gran de Mèxic, hi ha més de tres hores d’autobús. L’Edmundo aprofita per anar-nos explicant capítols sobre el naixement de la nació: ja hem fet les cultures precolombines, la conquesta espanyola i la guerra de la independència. És admirable la seva memòria prodigiosa: no porta ni un sol apunt i és capaç de parlar durant tres hores seguides! Només, quan veu que l’audiència comença a fer capcinades, es permet alguna pausa.
Arribem a Tonalá, un dels cent vint-i-cinc municipis de l’estat de Jalisco, al migdia. És una població plena de tallers i botigues d’objectes fets a mà, especialment vidre bufat i ceràmica. La seva artesania està reconeguda internacionalment. Dinem prop del mercat i tornem a pujar al bus fins al centre de Guadalajara. Pot ser que estigui més col·lapsada que Ciutat de Mèxic?
La idea és visitar l’Hospicio Cabañas i després fer un recorregut pel centre històric. Però justament han tancat el Museu perquè a la plaça del davant hi ha un míting electoral. Un any abans de les eleccions ja detectem una gran efervescència política amb mítings diversos i pintades a tots els racons del país de “Claudia es la solución”, “Claudia es el futuro” o “Claudia es la clave”. Es refereixen a Claudia Sheinbaum, la candidata a succeir l’actual president José Manuel López Obrador. Ja va ser cap del govern de Ciutat de Mèxic entre el 2018 i el 2023. Una de les preguntes que es fa l’Edmundo és si una societat com la mexicana, encara molt masclista, està preparada per votar la que seria la primera presidenta de la seva història. En tot cas, és una llàstima no poder visitar l’orfenat perquè s’hi troben una cinquantena de frescos de l’artista José Clemente Orozco, inclosa L’home del foc, considerada la seva obra mestra.
El centre històric de Guadalajara no és com el de les altres ciutats mexicanes que hem vist, sinó molt més modern. Aquí bona part de la petja colonial va ser destruïda per fer-hi centres comercials. Afortunadament encara s’hi poden trobar alguns tresors, com la catedral, el Palacio Nacional, el Teatro Degollado –encara que el seu nom pugui crear confusió, no s’hi va degollar ningú: rep el nom del general Santos Degollado– o la plaça de la Liberación, on el pare de la pàtria, Miguel Hidalgo, va declarar l’abolició de l’esclavatge el 1811. Les botigues dels voltants ja estan preparades per El Grito i venen banderes i tot tipus d’objectes tricolor.
A les sis de la tarda ens espera l’historiador Josep M. Murià i Rouret, davant de l’espectacular Biblioteca Pública de Jalisco. Tot i que ja va néixer a Mèxic, l’any 1942, els seus pares van ser dos dels exiliats catalans, en Josep M. Murià i Romaní i l’Anna Rouret, i sempre ha mantingut un vincle molt estret amb Catalunya. Sense anar gaire lluny, l’any 2004 va aconseguir que Catalunya fos el país convidat a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.
Murià ha tingut l’amabilitat de posposar un viatge a Alaska per ensenyar-nos algunes de les joies que custodia la Biblioteca, com una de les cinc bíblies de Gutenberg o una nodrida col·lecció dels pobles indígenes. Ens aturem a la sala de llibres escrits en llengua catalana, que duu el nom del seu pare, Josep M. Murià i Romaní, i que conté gairebé 15.000 exemplars, el fons més gran fora de Catalunya, així com una imponent sala d’actes anomenada Saló Catalunya. Aprofito per deixar-hi l’exemplar de 500 anys d’exilis de SÀPIENS.
Quan tanquen la biblioteca seguim la conversa a casa seva davant d’un got de tequila preparat per a l’ocasió. I parlem una mica de tot: de la gran ajuda que els va proporcionar el diplomàtic Gilberto Bosques –“l’Schindler mexicà”–; de les mancances de l’exili –“tot i que l’11% dels catalans que van anar a parar a Mèxic eren professors mai no es va fer una escola catalana”–; del gran problema actual que té el país amb els desapareguts –més de 40.000 persones–, o de la història del tequila, del qual ha escrit un llibre recentment. Vindria a ser el pròleg de l’excursió programada per a l’endemà.
Dia 9. La Ruta del Tequila
Divendres 25 d’agost, posem rumb cap a la ciutat de Tequila, però abans ens parem un moment al Temple Expiatori de Guadalajara. Hi arribem just a les nou del matí per poder veure el carilló dels apòstols. L’església es va començar a construir el 1897 i es va acabar… setanta-cinc anys després. L’interior és molt similar a les catedrals gòtiques europees. Sembla que estiguem a casa!
Quan fa aproximadament una hora que som dalt de l’autobús, comencem a divisar enormes extensions d’agave, fet que ens indica que estem a punt d’arribar a la població de Tequila. A les dotze del migdia tenim concertada una visita guiada en una destil·leria per conèixer com es produeix el licor més famós de Mèxic –una beguda que ja era present en les cerimònies sagrades dels asteques. Les dues destil·leries més famoses de Tequila són Cuervo i Sauza, però segons l’Edmundo la primera té fama internacional tot i que no pas entre els mexicans. Així que anem a la de Sauza, actualment de propietat americana i japonesa.
Allà visitem la cava d’envelliment i ens mostren les diverses varietats de tequila (blanc, plata, anyenc, extraanyenc…) segons el temps que passa a la barrica i ens expliquen el procés d’elaboració (cocció i trituració de l’agave, fermentació, diverses destil·lacions…) fins a obtenir una beguda amb una graduació alcohòlica que pot anar entre els 35º i els 55º. Quan acabem de fer el recorregut, ens conviden a fer el nostre propi cantarito, un còctel a base de tequila, amb suc de llimona, llima i aranja, i refresc Squirt que se serveix amb una tassa de fang per mantenir la beguda freda.
Després de provar les tortillas acabades de fer a La posta de cerrillos, tornem a Guadalajara, en aquesta ocasió, per visitar el pintoresc barri de Tlaquepaque, que continua essent un pol per als que volen comprar artesanies de tot tipus (teixits, fusta, pell, vidre…), però de més qualitat que la dels mercats que fins aleshores hem visitat. Al carrer Juárez hi ha una fantàstica rèplica del mural titulat Sueño de una tarde dominical en la Alameda Central, de Diego Rivera. Llàstima que no tinguem més temps per passejar-hi. És una zona amb molt d’encant.
Sopem a El Parián, una de les cantines més grans i populars de Mèxic. A principis del segle XX, la cantina només estava oberta a l’exterior, ja que a l’interior hi havia un jardí que servia d’espai recreatiu per a les famílies tlaquepaquenses. A partir del 1927 van començar a permetre-hi l’accés als mariachi –en aquell moment no era una música tan acceptada com ho és era–, i de mica en mica es va anar popularitzant. Actualment hi ha una vintena de restaurants-bars. No és el dia que mengem més bé, però els mariachi sonen de meravella i acabem tots plegats cantant ranxeres i boleros, i sol·licitant peces als intèrprets. No marxem del local fins que no han tocat La malagueña, la preferida del nostre guia català, en Jordi Canal-Soler.
Dia 10. Els nens de Morelia
La ciutat de Morelia va acollir el 1937 els primers exiliats de la Guerra Civil, tant catalans com espanyols. El que havien de ser unes colònies vacacionals per a tots aquells infants que fugien de la guerra –nombroses famílies es van decantar per aquesta opció per tal de protegir-los dels bombardejos– va acabar convertint-se, en molts casos, en un exili definitiu.
Tot i ser dissabte, l’ànima de l’internat España-México, la mestra Evangelina Jacobo, ens obre les portes del col·legi i ens explica la relació que va tenir aquell centre amb els infants de Morelia. “Els nens republicans no van passar per aquell internat, ens explica l’Evangelina, però cada any hi anaven per commemorar la seva arribada a Mèxic. De fet, segueixen anant-hi cada 10 de juny. Ja no els nens, que el darrer va morir fa poc, sinó els seus familiars. Es fa una marxa al pati, es ballen unes danses zacatecas i es fan una foto amb el bust del president Lázaro Cárdenas”. A la sala principal del col·legi hi ha un preciós mur de les emocions, pintat per H. Oropeza, que recorda els fets.
El moment més emotiu és, però, quan l’Evangelina ens ensenya un petit arxiu on hi ha dipositades les fitxes originals del 456 nens de Morelia. Algunes porten adjunt, fins i tot, el comprovant mèdic de les vacunes. Consultem les fitxes i ens trobem amb molts infants de Barcelona, alguns de València, de Madrid... Una cosa és poder llegir la llista de noms per Internet i una altra de molt diferent és tenir a les mans les fitxes originals, amb les fotos i les dades personals. Unes fitxes que, dit de passada, no haurien d’estar en aquell internat, sinó custodiades com un tresor a l’arxiu històric de la República de Mèxic.
La ciutat de la cantera rosa
Després de tastar les carnitas, el plat típic de l’estat de Michoacán, comencem el recorregut per la senyorial Morelia. “Pel color de les seves edificacions, és coneguda com la ciutat de la cantera rosa, no de la pantera rosa”, bromeja el guia mexicà. La primera parada és l’església de Nuestra Señora de Guadalupe, amb un exterior molt sobri i un interior molt recarregat.
Deixem enrere l’aqüeducte i el retrat eqüestre de José Maria Morelos, un altre dels líders de la independència de Mèxic, i ens endinsem pel Callejón del romance, on ens topem amb quatre joves de quinze anys celebrant, alhora, el seu aniversari amb uns exuberants vestits de tots colors. Cada una de les adolescents va acompanyada de diverses amigues –se’n diuen chambelanes– i d’un fotògraf, i posen en diversos racons com si fossin models. El pas de la nena a dona és una festa molt important, tant a Mèxic com a tot l'Amèrica Llatina, i les famílies inverteixen una quantitat de diners considerable per celebrar-ho.
Fem unes fotos a les joves de quinze anys i seguim la visita pel centre històric de la ciutat de Morelia, un dels barris colonials del segle XVI més ben conservats de Mèxic. D’aquí ve que fos declarat patrimoni de la Unesco. Visitem l’església i el convent de Sant Francesc, que ara acull el Museu Michoacán de les artesanies. El que més ens crida l’atenció són alguns quadres elaborats amb el que anomenen art plumari, és a dir, amb plomes. Aquesta tècnica artística va ser molt reconeguda i important durant l’època prehispànica. Entrem a la magnífica catedral rosa, amb dues torres de 65 metres, que rivalitzen amb les de Puebla per alçària, i acabem el nostre recorregut al tradicional Mercado de Dulces.
A les nou del vespre ens tornem a reunir davant de la catedral de Morelia, just al costat del nostre hotel per veure-hi la tradicional encesa, amb un espectacle de llums i focs d’artifici. Tot i que es fa setmanalment, hi ha una autèntica multitud aplegada amb els mòbils enfocant el cel a veure qui aconsegueix la millor instantània..., probablement, els dos drons que velen sobre els nostres caps.
Anant cap al restaurant a sopar, en Jordi Canal-Soler ens comenta que fins fa poc al costat del nostre hotel hi havia un monument als Nens de Morelia. Ara l’Ajuntament l’ha enretirat perquè algú havia robat la maleta i el braç d’un dels nens. Esperem que la restaurin i la hi tornin a col·locar ben aviat.
Dia 11. Els pobles màgics
El penúltim dia del viatge Sàpiens-Tarannà a Mèxic el dediquem a visitar les joies de l’estat de Michoacán, com Tzintzuntzán (‘lloc de colibrís’). Aquesta ciutat de nom impronunciable va ser la capital de l’imperi purépeche, el tercer més important de Mesoamèrica, després dels maies i els asteques. Les tropes d’Hernán Cortés van trigar vuit anys a poder-los conquerir, concretament, del 1522 al 1530. Hi visitem el jaciment arqueològic i el petit museu adjacent completament sols. És l’indret més tranquil dels que hem visitat i, després de ciutats tan col·lapsades i sorolloses, necessitàvem una mica de pau.
Molt a prop del jaciment arqueològic hi ha el temple de la Soledad. La seva principal curiositat és “el Crist que creix” que es troba dins d’una urna de vidre. Els habitants expliquen que, quan van despenjar-lo de la creu, ja no cabia dins l’urna i ho van atribuir a un miracle. És clar que si ho busques per Internet hi ha explicacions un pèl més versemblants, com que, quan estava penjat, tenia les cames flexionades i amb el temps s’han anat estirant. Però bé, si els feligresos prefereixen creure que és un miracle, no seré jo qui els ho desmentiré. En qualsevol cas, la figura, com que està feta de pasta de canya de blat, és molt lleugera i és fàcil de transportar durant els oficis de Setmana Santa.
L’església està rodejada de les oliveres més antigues de Mèxic, que daten del segle XVI i que van portar els conqueridors. Algunes, per les seves formes impossibles, sembla que pateixin artritis. Ara que... qui no tindria artritis després de viure cinc segles!
Abans de pujar al bus de nou, fem una visita ràpida al cementiri. En Jordi Canal-Soler ens explica que la tradició del Dia dels Morts és especialment important en els pobles de la regió de Michoacán on ens trobem. De fet, els mexicans tenen tres festes principals: el Grito, la festa de la Virgen de Guadalupe i el Dia dels Morts. Aquesta darrera festivitat ja se celebrava en temps dels maies el mes de juliol, però els espanyols van obligar els indígenes a traslladar-la a principi de novembre perquè coincidís amb la celebració catòlica del Dia dels Difunts.
És clar que la festa mexicana –patrimoni immaterial de la humanitat– no té res a veure ni amb el culte catòlic ni amb la festa nord-americana de Halloween. Aquests dies els carrers són envaïts per persones amb màscares de calaveres de colors i esquelets que dansen al so de la música omnipresent. I a les cases, als cementiris i a les places es col·loquen altars de morts, en què s’exhibeixen les fotos dels difunts i se’ls ofereixen les més diverses ofrenes.
La singular bellesa de Pátzcuaro
L’altre poblet màgic de la regió és Pátzcuaro, al costat d’un llac que duu el seu nom. Abans de visitar-la, agafem una barca que ens portarà en 30 minuts fins a l’illa de Janitzio. Durant el trajecte, els pescadors ens fan un petit espectacle desplegant les seves xarxes de papallona a la recerca de charales (un peix petit molt típic de la regió), tal com ho feien tradicionalment.
Després de pujar 305 esglaons –la Giulia els compta– arribem al cim de l’illa, on es va erigir un monument de 40 metres d’alçària en memòria del general José M. Morelos. A l’interior, hi ha pintures que representen la vida de l’heroi mexicà i es pot pujar dalt del mirador. En el trajecte de tornada estic tan cansada que m’adormo a la barca amb les ranxeres a tot drap. Hi ha fotos que immortalitzen aquest moment, però que no compartiré.
De nou a Pátzcuaro, visitem “la casa dels 11 patis”, un exconvent de monges del segle XVI reconvertit en sales d’exhibició i venda d’artesanies. Ens mostren com es treballa la pasta de canya de blat. Seguint caminant, passem per davant de la basílica de Nuestra Señora de la Salut, on hi ha el mausoleu de Vasco de Quiroga, el primer bisbe de Michoacán. Prop d’allà contemplem la que va ser la primera universitat de Mèxic i comprem xocolata a la Joaquinita. Alguns carrers de la població recorden els escenaris de la pel·lícula d’animació Coco. De fet, el teló de fons de la pel·lícula és un poblet a només 28 quilòmetres del lloc on ens trobem.
Dia 12. Retorn a Ciutat de Mèxic
L’última tarda a Ciutat de Mèxic tenim un parell d’hores lliures per visitar el que ens havia quedat pendent. Entrar a la majestuosa catedral per veure el crist del verí –una talla que canvia miraculosament de color–; entrar al luxós Gran Hotel, amb un impressionant sostre amb lluents vidres de colors i amb els ascensors més antics de Mèxic, o visitar el vestíbul del Palacio de las Bellas Artes, amb murals de José Clemente Orozco. Llàstima que avui sigui dilluns i no puguem comprar una entrada per assistir al Ballet Folklórico, d’Amalia Hernández. Tothom ens l’havia recomanat molt.
On sí que arribem és a l’encreuament del carrer Cinco de Mayo i Filomeno Mata, a la cantina La Ópera, una de les més importants i antigues de Ciutat de Mèxic. Aquest lloc és famós perquè el líder revolucionari Pancho Villa va disparar un tret a l’aire i es va incrustar a la paret. M’imagino les vegades que els meseros deuen haver explicat aquell episodi. En tot cas, ara es veu un restaurant familiar i només els turistes orbitem al voltant d’un forat negre al sostre.
Alguns viatgers hem aprofitat per fer-nos unes limpias (neteges de cos, ment i ànima) al Zócalo. El meu interès antropològic per saber en què consistia el ritual ha superat el meu escepticisme davant d’aquest tipus de pràctiques. I si la combinació de fum i herbes m’ha ajudat a obrir les vies respiratòries i els porus del cos, com expliquen que passa, doncs fantàstic. En tot cas, han estat uns minuts ben relaxants.
Deixo la crònica aquí. Les últimes hores del viatge a Mèxic seran per anar fins a la plaça Garibaldi, allà on es contracten els mariachi, i prendre’ns un margarita al Tenampa. “Viva México!”.
